Història de Costa Rica
De Viquipèdia
Taula de continguts |
[edita] Període amerindi
L'assentament humà a Costa Rica data almenys de l'any 5000 aC., però, en comparació de les grans civilitzacions prehispàniques del continent americà, els indígenes de Costa Rica no van ser nombrosos ni assoliren un gran desenvolupament. A l'arribada de Cristòfor Colom, hi havia uns 30.000 indígenes dividits en tres grups: [güetares], [chorotegas] i [borucas]. Els que es van enfrontar als conquistadors espanyols van resistir de manera audaç; els que no van sucumbir davant les epidèmies que van arrasar la regió, van morir en la lluita o van fugir a llocs llunyans.
[edita] El període colonial
Cristòfor Colom va navegar al llarg de la costa del mar Carib i va descobrir Costa Rica el 1502. Es creu que el seu nom deriva de l'abundància d'objectes d'or que mostraven els indígenes. Els conquistadors espanyols van arribar a aquesta zona després d'explorar la major part de la resta d'Amèrica Central, demorats a causa de l'hostilitat de els indígenes i de la recerca d'or. El 1519, des de Panamà i per l'oceà Pacífic, Gaspar de Espinosa, Juan de Castañeda i Hernán Ponce de Lleó van arribar al golf de [Nicoya]. Vint anys després, Hernán Sánchez de Badajoz va rebre l'autorització per explorar el territori de Costa Rica. En 1561, per ordre de l'Audiència de Guatemala, Juan de Cavallón Arboleda i el pare Juan de Estrada Rávago van portar a terme la primera colonització a l'interior de l'actual territori de Costa Rica. Aquest mateix any va arribar a l'altiplà Central Juan Vázquez de Coronado, a qui es considera el verdader fundador de Costa Rica.
Integrada en un primer moment en el virregnat de Nova Espanya, va passar a dependre de l'Audiència de Guatemala i des de 1574 va quedar integrada en la Capitania General de Guatemala, situació en la qual es va quedar fins a la seva independència. La llunyania de la ciutat de Guatemala i la seva carència de riqueses agrícoles o mineres van provocar que el país es desenvolupés amb molta major autonomia que altres províncies de Centreamèrica. L'interès relatiu que van mostrar els colonitzadors cap a aquesta regió va modificar algunes de les situacions característiques que es van donar en altres nacions, dotant a Costa Rica d'algunes peculiaritats, ja que la població indígena no va ser subjugada i no va haver importació d'esclaus africans.
El desenvolupament del territori es va produir a partir d'una economia agrícola de subsistència, sense els enormes diferències de riquesa que es van donar en altres països de la regió. El nombre d'oficials del govern i de representants de l'Església va ser menys rellevant, per la qual cosa Costa Rica va desenvolupar només un paper menor en la Capitania de Guatemala; tot plegat va provocar una evolució diferenciada de la resta de Llatinoamèrica. Fins a finals del segle XVIII els espanyols no van començar a interessar-se per certs productes agrícoles, especialment el cultiu del tabac com a principal exportació. A partir de 1787, Costa Rica va rebre el monopoli d'aquest producte.
[edita] Independència
Les exportacions de tabac van promoure el creixement d'una societat més pròspera i els costa-riquenys van participar activament en la vida intel·lectual i política de Centreamèrica a principis del segle XIX. En 1821 la Capitania General de Guatemala es va declarar independent i un any després la província de Costa Rica va quedar integrada en l'Imperi Mexicà de Agustín de Iturbide. En 1823 es va unir a la federació de les Províncies Unides del Centre d'Amèrica, aliança que va perdurar fins a 1838, quan Braulio Carrillo va prendre el poder. No obstant això, Costa Rica va evitar involucrar-se en els nombrosos enfrontaments interns que van assolar aquesta federació. L'abandonament va suposar de fet la independència, encara que aquesta no es va fer oficial fins a 1848, proclamant-se la República de Costa Rica com Estat sobirà. El seu primer president va ser José María Castro.
Mentrestant, i a l'igual de a la resta de l'amèrica Llatina, es produïen enfrontaments ideològics entre liberals i conservadors, al temps que les ciutats de San José, més puixant i progressista, i Cartago, capital fins a 1823, es disputaven l'hegemonia del país. En la batalla de l'alt [Ochomogo] va triomfar la facció de ‘José Fina', provocant el trasllat de la capital a la ciutat de San José.
Sota la dictadura conservadora de Juan Rafael Mora, Costa Rica va liderar la resistència centreamericana contra William Walker, el filibuster nord-americana que va prendre Nicaragua en 1855. Després d'un sagnant cop d'Estat que va enderrocar a Mora en 1859, José María Montealegre va assumir la presidència. Ministre del seu govern va ser Jesús Jiménez Zamora, qui governaria posteriorment durant dos mandats. En 1870 es va establir un règim liberal dirigit per Tomás Guardia. Sota el seu govern, Costa Rica es va convertir en objectiu de fortes inversions estrangeres. A finals del segle XIX la United Fruit Company (UFC), companyia nord-americana, es va establir al país per controlar la producció de plataner en tot Amèrica Central. La [UFC] va crear plantacions en les planures costaneres i va construir noves infraestructures en comunicacions, encara que també va provocar que l'economia de Costa Rica patís una major dependència del mercat i del capital estrangers.
[edita] Democràcia i govern estable
Malgrat que a finals del segle XIX i principis del XX la política costa-riqueny encara no s'havia estabilitzat, existia la clara tendència d'allunyar-se de les solucions militars en la vida política. Els costa-riquenys se sentien orgullosos de comptar amb més mestres que soldats i amb un nivell de vida més alt que el de qualsevol altre país centreamericà. El cafè es va quedar sent el pilar de l'economia, però una creixent classe mitjana urbana va començar a disputar l'hegemonia política als propietaris dels cafetars, amb el que van sorgir partits polítics més moderns.
El Partit Republicà Nacional (PRN) va guanyar la presidència amb Lleó Cortés Castro en 1936 i en 1940 amb Rafael Ángel Calderón i Guardia. Quan el [PRN] va intentar continuar en el govern després de la derrota de 1948, una nova força política, el Partit d'Alliberament Nacional ([PLN]), dirigit per José Figueres, ho va enderrocar i es va convertir en el partit dominant de la nació, posició que ha mantingut des d'aleshores. Amb governs moderats, Costa Rica es va convertir al país més democràtic de Llatinoamèrica. Figueres va exercir com a president de 1953 a 1958, i novament de 1970 a 1974. El [PLN] va guanyar la presidència en 1974 amb Daniel Oduber, però les seves diferències amb Figueres en política econòmica van provocar la presa del poder en 1978 de Renovació Democràtica, coalició de grups de centre dreta encapçalada per Rodrigo Carazo.
A principis de la dècada de 1980, Costa Rica va experimentar un ràpid creixement de la població i, per tant, dificultats en la seva economia. El [PLN] va tornar al poder en 1982, quan Luis Alberto Monge va ser elegit president; va ser succeït per Óscar Arias Sánchez, també del [PLN], en 1986. A finals d'aquesta dècada, Arias va intentar aconseguir el consens entre els dirigents centreamericans per garantir la pau i l'estabilitat a la regió. Rafael Calderón, fill de l'anterior president Rafael Ángel Calderón i Guardia, va guanyar les eleccions presidencials el febrer de 1990 com a candidat del Partit Unitat Social Cristiana ([PUSC]).
El febrer de 1994 José María Figueres Olsen, fill de l'anterior president José Figueres i candidat del [PLN], va ser elegit nou president de la República. Quatre anys després, a les eleccions celebrades el febrer de 1998, el candidat a la presidència pel [PUSC], Miguel Ángel Rodríguez Echeverría, va ser electe per ocupar el càrrec a partir del mes de maig d'aquest mateix any. El febrer de l'any següent, el govern va admetre al país a prop de 300.000 refugiats provinents d'altres repúbliques centreamericanes que van ingressar en ell il·legalment, afectats pel pas de l'huracà Mitch l'octubre i novembre de 1998.
Els comicis legislatius i presidencials desenvolupats el 3 de febrer de 2002 van llançar uns resultats molt ajustats. Pel que fa als primers, el [PUSC] va aconseguir el 29,8% dels vots emesos i va aconseguir 19 diputats, mentre que el [PLN] va obtenir el 27,1% (17 representants a l'Assemblea Legislativa), i el Partit Acció Ciutadana ([PAC]) el 21,9% (14 diputats). Quant als presidencials, Abel Pacheco (38,6% dels sufragis), Rolando Araya (31%) i [Ottón] Solís (26,2%), respectius candidats del [PUSC], del [PLN] i del [PAC], van ser els més votats. Donat que cap [alcanzó] el 40% exigit per ser investit, va ser convocada, per al següent 7 d'abril, una segona volta; a ella van concórrer els dos primers i la victòria va ser per a Pacheco, que va aconseguir el suport del 58% dels votants i va prendre possessió del càrrec el 8 de maig d'aquell any.
Pacheco, que ja en la seva investidura havia dit que entre els seus principals objectius es trobava la lluita contra la corrupció i la firma d'un acord de lliure comerç amb Estats Units, va patir una greu crisis governamental el setembre de 2004, al dimitir gairebé tots els titulars dels ministeris econòmics (en poc més de dos anys, havien abandonat el gabinet fins a 15 membres, entre ministres i altres alts càrrecs). Pel que fa a la seva política exterior, Costa Rica va integrar en 2003 la llista de països aliats dels Estats Units en la seva invasió d'Iraq. Dos anys després, el febrer de 2005, Pacheco va anunciar que no enviaria a l'Assemblea Legislativa el text acordat amb la resta de països centreamericans (inclosa la República Dominicana) per al Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica Central ([TLC] o [CAFTA], les seves sigles en anglès) amb Estats Units, fins que la pròpia cambra no aprovés la reforma fiscal, presentada feia dos anys per afavorir als més pobres. Un mes més tarda, el president va anunciar que potser se celebraria al país un referèndum per ratificar el [CAFTA].
