Harald III de Noruega
De Viquipèdia
Harald III Haardrade (1015- 25 de setembre de 1066), rei de Noruega (1047-1066) descendent de Harald I (el de la bella cabellera). Anomenat també Harald Hardrada, Harald Hardraade o Harald Haarderade sobrenom que significa el Despietat, encara que també se'l coneixia com el Rei de la mà dura després d'ascendir al tron i, de vegades, se l'esmenta també com a Harald Sigurdarson.
Nascut en 1015, quan només tenia 15 anys va lluitar contra els danesos en la batalla de Stiklestad en el 1030 juntament amb el rei Olaf II de Noruega (del qual era el menor dels seus germanastres), morint aquest últim en la batalla contra els rebels noruecs que tenien el suport del regne de Dinamarca.
Harald va resultar ferit greument en la lluita i després de recuperar-se, va fugir cap als territoris de l'Orient, pels quals va viatjar durant 14 anys, recorrent i alimentant la seva idea d'un imperi organitzat. Va prestar serveis en els exèrcits de l'Orient i de Bizanci com a membre de la guàrdia imperial de l'emperadriu bizantina Zoé Porfirogeneta, deixant un llegat de grans fetes pel mediterrani, la qual cosa es recull en diverses sagues, en les quals s'esmenta que els reis d'Europa en aquesta època li pagaven perquè custodiés els seus territoris i no cometés actes de saqueig en contra d'altres estats.
Taula de continguts |
[edita] Tornada del seu autoexili
Harald va retornar a Noruega l'any 1046 per a reclamar el tron, i el seu nebot Magnus I el Bo, que en aquells dies ocupava el tron noruec, li va donar la meitat del regne en canvi de la meitat del tresor que Harald havia acumulat durant la seva permanència en Orient. Un any més tard va morir Magnus i Harald va quedar com a governant en solitari.
Va lluitar amb èxit desigual en les batalles pel tron danès de Sweyn II (1045-62). Va ampliar les possessions de Noruega ocupant les illes Orcades, Shetland i Hèbrides, i va fundar la ciutat d'Oslo al voltant de l'any 1050.
En el seu afany per conquerir més territoris va tornar a declarar la guerra als danesos, alhora que les seves ànsies de poder el van dur a posar els seus ulls més enllà del mar del Nord. El 1066, Harald es va unir a Tostig, comte de Northumbria, per a combatre contra el germà d'aquest, Harold II d'Anglaterra, i repartir-se Anglaterra. No obstant això, va ser derrotat i mort el 25 de setembre de 1066 a la batalla d'Stamford Bridge.
[edita] La batalla
Harold II armà un exèrcit propi i sorprengué a l'exèrcit de Harald Haardrade, que no estava preparat i anava sense cap protecció. Segons la Crònica anglosaxona, el pont d'Stamford fou defensat per un enorme berserker noruec que aterrí l'exèrcit anglès; protegí el pont durant una hora matant a tot aquell que intentés creuar-lo. Finalment els anglesos aconseguiren matar-lo amb una llança des de sota el pont.
El retard donà temps a Harald Haardrade a formar el seu exèrcit en un cercle en un turó, deixant l'exèrcit anglosaxó en desavantatge al tenir el riu al darrera i pujada al davant. La batalla fou molt crua i hi hagueren moltes baixes als dos bàndols, especialment al noruec ja que combatia sense arnesos i, per tant, desprotegits. L'arribada de reforços noruecs prolongà la batalla; però finalment l'exèrcit noruec fou derrotat i tant Tostig com el rei Harald foren morts en batalla. Harold II acceptà una treva amb els noruecs que havien sobreviscut, incloent-hi el fill de Harald Hardrade, Olaf, i els permeté marxar després que prometeren no atacar Anglaterra mai més.
[edita] Referències literàries
Aquest episodi, es evocat per l'escriptor argenti Jorge Luis Borges en un text anomenat "El pudor de la historia" (Otras inquisiciones, 1952). Borges es fa ressò de la llegenda (recollida per Snorri Sturluson en el capitol XCI del llibre X de la seva Heimskringla), segons la qual abans del començament la batalla, el rei Harald, va fer un intent de reconciliació, oferint al seu germà, el Comte Tostig "el perdó i una tercera part del seu regne". Tostig, demanà al seu germà que és el que tenia reservat per al seu amic el rei Harald de Noruega. Aleshores el rei saxó va respondre que no se'n havia oblidat d'ell, i que a Harald li oferia sis peus de terra anglesa, i un de més per ser tan alt. "Llavors - va dir Tostig - lluitarem fins a la mort". Borges refereix que abans que declinés el sol d'aquell dia l'exèrcit noruec va ser derrotat, i que tant Harald de Noruega com el Comte Tostig van morir al camp de batalla.
[edita] Llegat
Entre els seus llegats més importants es conta la visió d'un món disponible per a ell, en el qual la seva autocràcia s'imposés, no existint suficient or ni riqueses per a sadollar les seves ànsies de poder. Durant el seu intent per a reunificar l'estat de Noruega, el seu lema va ser Rendiu-vos o moriu, aplicant la doctrina de l'extermini de les diferents tribus rebels que estaven situades al llarg del territori. Cal reconèixer que la seva visió imperialista individual va formar el caràcter modern d'un empori comercial diversificat entre els mercats europeus de l'època. Pot atribuir-se-li a més el disseny implementat de les embarcacions conegudes com drakkar, que van solcar els mars a la recerca d'aventures i riqueses.
