Grotesc
De Viquipèdia
Grotesc deriva de l'italià grottesco (de les grutes) i designa, en arquitectura, a l'estil o adorn que imita l'aspror de les roques. En general s'aplica a les escenes o gestos ridículs, xarons, vulgars o absurds.
El dramaturg italià Luigi Pirandello va utilitzar el terme com substantiu per al seu propi estil teatral naturalista que reflecteix una realitat entre còmica i tràgica. En el Riu de la Plata (Argentina i Uruguai) es diu de la mateixa manera al teatre derivat del sainet i el vodevil.
El primer és al seu torn un tipus de representació de començaments del segle XX que mostra la vida dels immigrants en els inquilinatos (conventillos), amb pinzellades caricaturescas degudes a la sorna amb que els criolls solien veure a italians, espanyols, russos o àrabs, arribats en onades des dels '80 del segle XIX. Aquests personatges s'amuntegaven en cambres barates que generalment compartien un pati. Alguns dels autors de sainets eren no obstant això fills d'aquests immigrants. La peça més destacada d'aquest estil ha estat El conventillo de la Coloma, d'Alberto Vacarezza, l'escenari principal de la qual és precisament el pati del inquilinato.
En la dècada dels anys '20, el dramaturg Armant Discépolo va introduir un gir dramàtic i ombrívol en l'enfocament d'aquests ambients i va crear el que ell mateix va cridar "grotesc crioll". Les obres Mustafá, Giácomo, Babilònia, Stéfano, Cremona i Rellotger, estrenades entre 1921 i 1934, són tragicomedias representatives d'una dramatúrgia que va influir en autors posteriors, com Roberto Cossa, Osvaldo Dragún, Carlos Gorostiza i Griselda Gambaro. El grotesc teatral guarda afinitat amb l'espantall, forma dramàtica creada per l'espanyol Ramón del Barri Inclán, amb obres com Llums de bohèmia i Les banyes de don Friolera. Del Barri Inclán va explicar que l'espantall intenta mostrar la realitat en un mirall distorsionante per a provocar la reflexió de l'espectador.
