Gavatx

De Viquip??dia

Un gavatx ??s apel??latiu pejoratiu per als occitans i s'est??n als francesos. A la Catalunya del Nord ??s un foraster.

Taula de continguts 1 Origen i ??s del mot gavatx 2 Emigraci?? occitana 2.1 Per??odes d'immigraci?? 2.2 Principals zones receptores 2.3 Regions d'origen dels immigrats 2.4 Professions dels immigrats 2.5 Acceptaci?? i xenof??bia 2.6 Naturalitzacions 2.7 Guerra dels Trenta Anys 2.8 Inquisici?? espanyola 2.9 Delinq????ncia i bandolerisme 3 Visi?? negativa del franc??s 4 Pescalluna 5 Antropon??mia 6 Bibliografia

[edita] Origen i ??s del mot gavatx

El mot gavatx apareix per primer cop en catal?? l'any 1603, coincidint amb el fort de l'immigraci?? ultrapirinenca. Al Principat de Catalunya, s???utilitzava per denominar despectivament les persones vingudes de la Fran??a occitana.

Per?? ??s en textos occitans on apareix primerament aquest terme; des del segle XV es documenta la paraula gavach, que es referia als treballadors estrangers provinents de regions pobres, sobretot del nord. Alguns exemples del comen??ament del segle XX de la zona meridional i central d'Occit??nia ens confirmen aquest sentit. Per exemple, a dos pobles pr??xims a la costa mediterr??nia, a Lasalle (departament del Gard) i a Puisserguier (departament de l???H??rault) la paraula gavach significava respectivament ???muntany??s, home grosser??? i ???muntany??s dels departaments de la Loz??re, del Tarn, de l'Aveyron??? (que s??n zones interiors i de muntanya del migdia franc??s). Al seu torn, a l'Aveyron significava ???un habitant del Gavald????? (regi?? encara m??s muntanyosa i rural del Mass??s Central) i al Gers ???una persona estrangera al pa??s???.

En canvi, des del final del segle XV, els gascons han tractat de gavaches (o gavais) les persones que parlaven un cert dialecte del franc??s, el peitav??-santong??s, i que van repoblar a la fi de la Guerra dels Cent Anys la regi?? d???Entre-deux-Mers, anomenada a partir de llavors la Petita Gavatxaria, a la baixa vall de la Garona. A m??s, al nord-est de la Gironda (als voltants de Coutras i Blaye), la zona lim??trofa anomenada Le Pays Gavache, o tamb?? La Grande Gavacherie (La Grand Gavachari?? o lo Pa??s Gavai, en occit??) ??s un enclau de llengua d???o??l en territori gasc??, al l??mit de les lleng??es d'oc (??s a dir, l'occit??) i d'o??l (el franc??s), on es parla el saintong??s (dialecte o??l).

Segons el llibre Larousse des Noms de Famille, el nom propi ???gavache??? ???que ??s tamb?? un cognom- designava els peitavins i els saintongesos (tots dos s??n tradicionalment de parla francesa) i tenia el sentit de ???mandr??s??? en franc??s antic.

En conclusi??, fos on fos utilitzat, origin??riament el terme pejoratiu 'gavatx, gavach, gavache, gaba??, gabacho' designava sempre una persona estrangera al pa??s, vinguda d'un territori ve?? del nord, r??stega, muntanyesa i grossera, en les maneres i en el parlar. Noteu com varia el seu significat segons el punt de vista geogr??fic:

• A Catalunya, els gavatxos s??n tots els francesos. Origin??riament s'adre??ava solament als immigrats occitans que exercien els oficis m??s vils a la pen??nsula ib??rica.
• Al Rossell??, els gavatxos s??n els llenguadocians.
• Al Llenguadoc, los gavaches s??n les persones de parla occitana que provenen de zones de l???interior del pa??s, de llocs isolats i muntanyosos, d???una mica m??s al nord i de marcat car??cter rural, com el Gavald?? i l'Alv??rnia.
• A la Gironda meridional (a l???extrem nord de la Gascunya), les gavaches s??n els ve??ns de m??s amunt, ??s a dir, de la Gironda septentrional, de la Charente Maritime i de la Charente, que eren de parla francesa, no pas occitana.

Per tant, es pot tractar de gavatx als ve??ns del nord i al mateix temps ser tractat de gavatx pels ve??ns del sud. (2)

Per antiguitat, ??s indiscutible que el mot gavatx ve de l???occit?? i que d???aquesta llengua va passar al catal?? en l?????poca en qu?? hi va haver la forta immigraci?? de gent del pa??s ve??. No se sap segur quina ??s l???etimologia del mot, per?? ??s possible que sigui un derivat del celta gaba, que significava ???gola, gorja???, i tamb?? ???goll??? (inflamaci?? del coll que apareix amb freq????ncia en determinades zones geogr??fiques on el iode ??s esc??s, com els Alps, els Pirineus). El fet que molts muntanyesos patissin aquesta malaltia de la tiro??des i que parlessin malament va fer que al final gavatx es refer??s a tota persona origin??ria del Mass??s Central, ruda i ignorant; segurament aquest sentit es va veure ajudat pel mot Gabalis, que era un poble celta de l???actual Gavald??. abans de 'gavach' va apar??ixer 'gavot' (totes dues paraules s??n derivades de l'arrel indoeuropea *gaba), que des de les primeres atestacions del segle XIV en occit?? proven??al significa el mateix que gavatx i es utilitzat per la gent de la Baixa Proven??a per denominar la gent de l???Alta Proven??a.

Geogr??ficament, el Mass??s Central s???inclou en divuit departaments francesos: Allier, Ard??che, Aude, Aveyron, Cantal, Corr??ze, Creuse, Gard, H??rault, Loire, Haute-Loire, Lot, Loz??re, Puy-de-D??me, Rh??ne, Tarn, Tarn-et-Garonne, Haute-Vienne. Ens aquests departaments l???altitud supera els 500 metres. Veiem que quatre departaments estan situats enterament en el mass??s: Aveyron, Loz??re, Cantal, Haute-Loire. El Gavald?? es troba al departament de Loz??re i una petita part a Haute-Loire.

Els catalans van manllevar el mot que una part dels immigrats donaven a l???altra part i la van aplicar a tots els occitans i fins i tot als francesos. Com va arribar al catal??? S???explica per la immigraci?? rebuda al segle XVI, una immigraci?? barrejada de gent del Baix Llenguadoc (Llenguadoc costaner) i del Mass??s Central). Fruit de la situaci?? socioecon??mica dels immigrats occitans i de la situaci?? pol??tica entre Catalunya i Fran??a, s???ent??n que als segles XVI i XVII els gavatxos fossin mal considerats i que aquesta paraula fos connotada molt negativament, que fos gaireb?? un insult, com ja ho era, de fet, al migdia franc??s. Per aix??, no ha de sorprendre que en la fraseologia i les dites catalanes tradicionals els mots gavatx i franc??s denotin un ??s ben pejoratiu:

• Passar-se gavatx (que a l???Empord?? tenia el sentit de 'no tenir paraula')
• De gavatx i de porc, no te'n fi??s fins que ??s mort
• Digues mal dels francesos! o b?? No cal dir mal dels francesos! (que vol dir que qui t?? defectes no ha de criticar els dels altres)

Malgrat el seu ??s pejoratiu, ???gavatx??? ha deixat una bona empremta en la nostra toponimia. Per exemple, hi ha la masia Can Gavatx a Brunyola (La Selva), la font del Gavatx a Argentona (Maresme), el Salt del Gavatx a Colera (Alt Empord??), bosc del Gavatx a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat), el dolmen del Gavatx a Castellter??ol (Vall??s Oriental), el c??rrec del Gavatx a Urtx (Cerdanya), les feixes del Gavatx a la Baronia de Rialb (Noguera), carrer dels Gavatxons a Terrassa, l???estany dels Gavatxos i el coll dels Gavatxos a Bo?? (Alta Ribagor??a), etc??tera etc??tera. I ho deixem aqu?? perqu?? la llista podria ser m??s llarga.

(2) NOTA: M??s tard, a l???altra banda de l???Atl??ntic, a M??xic, el mot "gabacho" serv?? per designar les persones i els objectes que v??nen dels Estats Units. ??s per tant un sin??nim de ???gringo???. En aquest cas no s??n muntanyencs ni rudes, per?? s?? del nord.

[edita] Emigraci?? occitana

Al comen??ament del segle XVI, a Fran??a havia comen??at un conflicte entre dues faccions religioses que pretenien aconseguir el poder politicoecon??mic: d'una banda, els cat??lics immobilistes, de l'altra, els protestants reformadors ???aquests darrers coneguts amb el nom d'hugonots (1). D???aquest conflicte, en resultaria un seguit de guerres civils que van provocar la fugida massiva de ciutadans francesos.

Per??, la immigraci?? occitana a Catalunya ??s un fenomen que ja existia abans de les guerres de religi??. Per tant, ens podr??em demanar quines han estat les causes d'aquest ??xode tan important de la meitat sud de Fran??a vers la pen??nsula ib??rica?

• La pobresa, la fam i les epid??mies que patien algunes regions de Gascunya, dels Pirineus i del Mass??s Central;
• La superpoblaci?? de les regions m??s muntanyenques i rurals del migdia franc??s;
• Els efectes de les guerres de religi??, que van intensificar la ja tradicional immigraci?? ultrapirinenca.
• L???atracci?? que els oferia una terra plena de possibilitats econ??miques derivades de la manufactura i del comer??, amb una demografia molt baixa i amb manca de m?? d???obra.

Aix??, doncs, des del final del segle XV, abans que esclat??s el conflicte entre cat??lics i protestants, certes regions franceses ???zones muntanyenques, isolades i amb una economia poc viva??? es veien amb la necessitat d'aportar el seu excedent de poblaci?? a d'altres zones. M??s tard, aquesta immigraci??, fins llavors sostinguda i gradual, va ser potenciada pel desordre generat per les guerres.

Com van comen??ar els conflictes b??l???lics? Des dels seus inicis a Fran??a (1547), el protestantisme va tenir interessos econ??mics i socials oposats al catolicisme. Despr??s d'un creixement espectacular entre 1555 i 1562, quan els hugonots arriben a dos milions (sobretot entre els nobles i la burgesia de les grans ciutats, i en particular al sud i al centre del pa??s), el nou moviment reformista ??s vist per al poder establert de Par??s (els nobles propers al rei i el Parlament s??n majorit??riament) com una amena??a que cal eliminar. D'aqu??, la massacre d'hugonots a Vassy l'1 de mar?? de 1562, data inicial de les Guerres de Religi??, vuit guerres entretallades per treves. S???estima que el nombre total de morts a Par??s durant la primera massacre fou de 2.000, i de 5.000 a 10.000 a tot Fran??a. Despr??s d'aquest fet tr??gic, els hugonots es van transformar en un moviment pol??tic fort que va agrupar un potent ex??rcit amb Enric de Navarra, futur pretendent de la corona, i la Casa de Borb?? com a aliats. Van tenir al seu poder 60 ciutats fortificades i van esdevenir una amena??a real per a la corona cat??lica. Per?? a causa del major nombre de cat??lics els hugonots s???enduen la pitjor part de les guerres. Un fet inesperat, per??, capgira la seva situaci?? desfavorable: l???assassinat del rei cat??lic Enric III. Despr??s d???aix??, Enric de Navarra pot erigir-se com a rei de Fran??a, per?? no ho podr?? fer si abans, per guanyar-se el favor de la poderosa i influent part cat??lica, no es converteix al catolicisme. Les guerres van continuar fins al 1598, quan el nou rei va proclamar l'Edicte de Nantes, que donava igualtat de drets als protestants i als cat??lics.

Aquest estat de les coses ens podria fer pensar que la majoria d'immigrats francesos d'aquella ??poca eren hugonots. Res m??s lluny de la veritat: la major part dels immigrats occitans no eren pas luterans o calvinistes, sin?? cat??lics del sud que fugien del desordre, de la destrucci?? i mortaldat que provocaven els hugonots, en certs moments vencedors. ??s aix?? com, per exemple, el 1592 un pretendent a nuvi d???origen franc??s explicava les raons de la seva parten??a: ???[...] per quant los camins s??n molt parilosos y la Fran??a corumpuda per molts luterans y altres homes facinerosos y per molts altres parils???.

M??s tard, el 1661, quan Llu??s XIV prengu?? el control del govern, es va iniciar una nova onada de persecucions, fins que el 1685 aquest mateix rei va declarar definitivament il???legal el protestantisme per mitj?? de l'Edicte de Fontainebleau. Com a conseq????ncia, m??s 200.000 hugonots van haver de fugir a d'altres pa??sos protestants (Holanda, Anglaterra, Alemanya i Su??ssa) i encara alguns a Catalunya.

(1) Hugonot: Nom donat als partidaris del moviment politicoreligi??s franc??s d'inspiraci?? calvinista, configurat a partir del 1547. Ve del franc??s huguenot i era utilitzat despectivament amb la intenci?? de relacionar el moviment protestant amb pol??tiques impopulars i poc patri??tiques.

[edita] Per??odes d'immigraci??

El corrent migratori de ciutadans francesos vers Catalunya va durar molts anys, condicionat en part per la situaci?? socioecon??mica del seu pa??s i en part per la situaci?? politicoecon??mica del nostre. ??s per aix?? que caldria dividir el fenomen de la immigraci?? occitana en tres etapes que estan estretament lligades al creixement de la poblaci?? catalana.

La primera etapa va del final del segle XV al 1626, quan la poblaci?? del Principat de Catalunya es m??s que dobla (creixen??a de 111,6%) b??sicament gr??cies a aquesta immigraci??. ??s una ??poca de recuperaci?? demogr??fica despr??s de les crisis epid??miques, b??l???liques i socials de la baixa edat mitjana. Podem subdividir aquesta etapa en dos per??odes ben diferents:

1) Entre el final del segle XV i la meitat del segle XVI hi ha l'arribada gradual d'una tradicional immigraci?? gascona i pirinenca, poc important al comen??ament, que pren cos a mesura que s'avan??a en el temps. Els nouvinguts s??n sobretot pastors, mossos i dom??stics joves i solters. En aquest per??ode, hi ha un augment moderat de la poblaci?? (al voltant del 20%), malgrat les ??poques de crisi econ??mica (sobretot de 1519 a 1541), les epid??mies i les caresties intermitents que van provocar una alta mortalitat.

2) El punt ??lgid de la immigraci?? fou entre 1541 i 1626, per??ode que es caracteritza per l'arribada d'un enorme onada d'occitans del sud i del centre-sud de Fran??a (tant arriben joves solters com fam??lies senceres). Aquest fet es deu en gran mesura al desordre generat per les Guerres de Religi??. En aquell moment, al Principat s'accelera el proc??s de creixement econ??mic i demogr??fic. La pau a la Mediterr??nia permet que les activitats comercials facin un salt endavant i les exportacions per mar impulsen la producci?? manufacturera: cal m??s m?? d'obra que el despoblat camp catal?? no pot oferir. Els occitans s'encarregaran d'ocupar aquests llocs de treball poc especialitzats, com tamb?? el buit que hi ha en les feines del camp. En conseq????ncia, l'economia catalana creix i es diversifica. Gr??cies a l'estabilitat sociopol??tica, a l'augment de la poblaci?? activa i a la reducci?? significativa de la mortalitat, la poblaci?? d'algunes viles ???com Matar????? entre el comen??ament del s. XVI i el 1626 es triplica malgrat les crisis i les malalties d'alguns per??odes.

Durant la segona etapa (de 1626 a 1655), en canvi, hi ha una p??rdua d'una quarta part de la poblaci?? catalana a causa de la carestia, de la fam i de la pesta del per??ode 1629-1631, de l'epid??mia de pesta bub??nica (1648-1653) i dels efectes de la Guerra de Secessi?? (1640-1652), popularment coneguda sota el nom de Guerra dels Segadors. Per tant, en aquest per??ode ben poca immigraci?? va arribar.

I finalment, de 1655 a 1717, la poblaci?? torna a cr??ixer, un 42,2%, quantitat que compensa la p??rdua anterior. Torna a cr??ixer malgrat les moltes vicissituds viscudes en aquesta etapa: bandolerisme i delinq????ncia (1656-1675); grans sequeres (1680, 1683); plaga de llagosta (1687), i nombrosos fets b??l???lics com la revolta dels Barretines (1687-89), l'inici de la Guerra dels Nous Anys (1689-1697) o la Guerra de Successi?? (1702-1714), entre d'altres. Evidentment, tots aquests fets van contribuir a frenar el creixement demogr??fic i econ??mic del pa??s, per?? no van ser prou forts per impedir ni un creixement sostingut ni l'arribada d'una immigraci?? francesa menor que en altres ??poques. Una immigraci?? que s'estroncaria despr??s de 1700.

[edita] Principals zones receptores

Als segles XVI i XVII, les comarques m??s din??miques i amb activitat econ??mica m??s diversificada, que eren les del litoral i les de la meitat oriental del Principat, van experimentar un augment demogr??fic molt fort, m??s que a la resta. Eren les que necessitaven m??s poblaci?? activa, pel seu dinamisme econ??mic o pel buit demogr??fic deixat per les epid??mies i guerres. La immigraci?? occitana va contribuir de manera decisiva en aquest creixement, perqu?? es queda definitivament.

De fet, els occitans es van establir a tot el territori i no es pot assegurar que fos en les zones rurals on n???hi hagu?? menys, ni tampoc es pot dir amb total seguretat on les taxes d'immigraci?? foren m??s altes, perqu?? no hi ha prou dades quantitatives dels immigrats. El que sembla for??a clar ??s que els occitans eren molt nombrosos als Comtats (??s a dir, al Rossell??, el Capcir, el Vallespir i la Cerdanya), al Barcelon??s, al Baix Llobregat ???s'estima, per exemple, que en algunes zones del Delta del Llobregat, els immigrats occitans podrien haver estat m??s del 40% de la poblaci?? a la primera meitat del segle XVII???, al Vall??s Occidental, al Maresme, a l???Urgell i a les comarques gironines. Per contra, a l'oest i al sud del pa??s el seu percentatge fou en general menor (comarques centrals i meridionals de Lleida i comarques tarragonines). De tota manera, el percentatge de francesos sempre ser?? dif??cil de quantificar, fonamentalment perqu?? no tots figuren en els llibres de noces, llibres de baptisme i d?????bits, els manuals notarials i parroquials, els manuals i les actes del com??, les llibretes de compliment pasqual i en general en els censos de l'??poca ???hi manquen els qui no es van casar o no es van casar aqu?? i no van signar contractes o els qui eren treballadors temporals. A m??s, el fenomen va durar dos segles i tan sols es compten els immigrats d???un moment concret, no pas els descendents dels primers ni els que arribaran m??s tard, com ??s l??gic. Un altre factor que enterboleix la detecci?? dels francesos s??n els noms i cognoms: els que figuren en els censos solen ser coincidents amb els dels catalans, en part perqu?? ells mateixos els tradu??en o se???ls feien traduir o adaptar a l'ortografia i morfologia de la llengua catalana pel rector que els censava.

Tot i aix??, hi ha alguns indicatius que ens permeten fer-nos una idea de l'abast d'aquest fenomen. Per exemple, el 1622, al bisbat de Barcelona, hi va haver m??s casaments on el nuvi era ciutad?? franc??s (182) que catal?? o d'un altre origen (160) ???dades extretes de l'historiador Jaume Codina i Vil?? a Catalans de segona. Aproximaci?? a la immigraci?? francesa del Delta del Llobregat. Tenint en compte aquesta pres??ncia tan nombrosa, s'entenen m??s b?? les paraules del jesu??ta Pere Gil, que despr??s de l???expulsi?? dels moriscs (1609) ens informa a la seva obra Geografia que: ???rest?? Cathalu??a habitada sols de Cathalans y Francesos???.

A moltes viles i ciutats, ha restat l???empremta dels immigrats occitans. Per exemple, de la conca nord del Congost, se sap que s'establiren occitans al ve??nat de Faramelles del Figuer?? ???al voltant de Can Boget. Tamb?? a Centelles, que a partir de la meitat del segle XVI creix cap als carrers Estrangers, Bonaire (actual carrer Hospital) i Sant Antoni, i s'intensifica al segle XVII. El nom del primer carrer ??s la petjada que aquesta gent ha deixat en la topon??mia, com tamb?? als carrers de Fran??a a Taradell i a Espinelves. A Terrassa, l???empremta que hi han deixat ??s clara: el carrer dels Gavatxos, prova de la seva import??ncia demogr??fica.

[edita] Regions d'origen dels immigrats

Sabem que es van instal???lar a Catalunya fonamentalment perqu?? era un pa??s pr??xim i amb oportunitats, ??s a dir, un pa??s poc poblat, amb una forta necessitat de m?? d'obra barata i tamb?? de treballadors amb ofici. Per??, d'on van venir ells?

Del final del segle XV a la meitat del XVI, la immigraci?? estava formada gaireb?? exclusivament per gascons i per pirinencs. ??s per aix?? que els nouvinguts francesos se'ls anomenava en general gascons, i m??s tard gavatxs ???m??s endavant esbrinarem l???etimologia fonamental d???aquesta paraula. Ja es documenten les primeres col??nies gascones a Barcelona i a Badalona abans de la guerra civil contra el rei Joan el Gran (1462-1472) i se sap tamb?? que en aquest mateix segle les zones pirinenques continuaven una llarga tradici?? cultural antiga de pasturatge, aix?? com un corrent de pelegrinatge de Gascunya cap a Santa Maria de Montserrat. Per??, despr??s d'aquesta primera immigraci??, el domini geogr??fic d'on parteixen els immigrats s'eixampla de manera gradual. L'allau humana vinguda del 1550 al 1700 procedia de diverses parts de la meitat sud de Fran??a, dels Pirineus a Llemotges, passant pel Llenguadoc, la Conca de la Garona i el Mass??s Central. Ben pocs, per??, venien de la costa mediterr??nia, i encara menys de la costa atl??ntica, dels Alps o de la meitat septentrional del pa??s ve??. Notem tamb?? la variabilitat dels or??gens predominants en diferents parts de Catalunya: mentre a la Garrotxa hi ha sobretot occitans de l'interior (del Mass??s Central) i de la Proven??a, al Baix Llobregat, per contra, n'hi trobem m??s de la zona pirinenca.

Aquesta diversitat en la proced??ncia i en les zones on preferentment es van establir els uns i els altres t?? la seva import??ncia en mat??ria socioecon??mica, perqu?? s???afirma que els pirinencs i els gascons treballaven sobretot en feines del camp i del bosc que no requerien especialitzaci??. Per contra, els qui provenien del Mass??s Central i de la Proven??a, solien tenir ofici.

Hi ha encara un altre aspecte molt important que cal remarcar. B?? que aquests immigrats fossin ciutadans francesos, ??s a dir, regits segons les lleis de Fran??a i sota el regnat d???un rei franc??s, en realitat la immensa major part no eren pas franc??fons, perqu?? en aquella ??poca nom??s les classes populars del centre i de la meitat nord del pa??s parlaven el franc??s, com tampoc a la Bretanya, a l???Als??cia o a la Lorena. Es tracta d'una ??poca en qu?? el franc??s no havia encara despla??at l'occit??, que era la llengua parlada a la meitat meridional del pa??s. Per tant, des d'un punt de vista cultural i ling????stic, els haur??em d'anomenar occitans, tot i que des d???un punt de vista pol??tic o estatal fossin ben francesos.

[edita] Professions dels immigrats

Segons l'estudi de Jordi Nadal i Emili Giralt Immigraci?? i redre?? (Els francesos a la Catalunya dels segles XVI i XVII), contr??riament al que passava a d'altres zones de la pen??nsula ib??rica, els occitans de Catalunya eren majorit??riament homes joves, pobres i sense formaci??. Aix?? vol dir que tenien la millor edat per al treball i per a la reproducci??, i que eren m?? d'obra econ??mica i flotant. Per tant, acabats d???arribar, treballaven sobretot en feines no especialitzades: temporers agr??coles, pastors, mossos d'estable, manobres, dom??stics, etc??tera. Amb el temps, la situaci?? d???alguns d???aquests immigrats millorava i esdevenien masovers o aprenien un ofici. De fet, el canvi de feina, sobretot al comen??ament d???haver arribat, era molt freq??ent, perqu?? l???immigrat sol prendre el primer lloc de treball que li cau a les mans.

D'altra banda, com a la resta de la pen??nsula, n'hi havia tamb??, en un percentatge m??s baix, amb ofici per?? sense una alta qualificaci?? professional: filadors, teixidors, espardenyers, tintorers, sabaters, sastres, forners, ferrers, fusters, serradors, dalladors, esmolets, calderers, mestres de cases (??s a dir, paletes), mariners, moliners, quincallaires, traginers, etc. Molts van arribar quan eren joves i per tant van aprendre l'ofici aqu??, perqu?? no havien tingut prou temps per formar-se a Fran??a. Per exemple, hi ha un contracte de 1566 en qu?? Bernat Dursac f??u en entrar com a aprenent a la dagueria de Pere Mariners, de Vic. Un altre exemple del segle XVI t?? lloc a la Vall del Ges (a la zona de Torell??), on arriba una important onada de francesos, molts dels quals es dedicaren al ram de la torneria, que ja tenia un fort arrelament a la vall. D???altres treballaren com a obrers en el ram de la construcci?? i van aprendre dels mestres de cases de la Plana de Vic; m??s tard, formaren dinasties de mestres de cases com els Dom??nec, Vaxieres o Baixeres, Ollac i Pitxot. A Terrassa, hi treballaven com a jornalers a les masies del terme i com a oficials del gremi de teixidors en els obradors t??xtils ???a la documentaci?? se???ls anomena fadrins francesos.

Cal esmentar, d???altra banda, alguns oficis de m??s qualificaci??, com cirurgians, militars, nuncis, impressors, llibreters... per?? s??n una absoluta minoria i molts d???ells arriben en determinats moments (per exemple, durant la Guerra dels Segadors). Per sectors, es constata que un 70% ocupava el sector primari (sobretot en feines de pag??s), un 25% el secundari (especialment, el t??xtil, la construcci??, la pell i el metall) i un 5% el terciari (comer?? i transport, medicina i salut, alimentaci??).

En la societat catalana del final del segle XV i del comen??ament del XVI, deficit??ria de poblaci?? activa i probablement en recessi?? demogr??fica si compt??ssim nom??s el creixement vegetatiu dels natius, l'aportaci?? dels immigrats era massa important perqu?? ara l'ignorem o la negligim. Per exemplificar la seva import??ncia, nom??s cal que observem el que va passar a l'economia estancada i en recessi?? del Principat, des de dos punts de vista: el comercial-manufacturer i l'agr??cola.

El sector manufacturer catal?? creix i es diversifica, tant a la costa com a l'interior, a partir del 1540 fins al 1600 gr??cies a l'augment important de la poblaci?? activa. ??s un per??ode de pau a la Mediterr??nia que es tradueix en grans beneficis despr??s d'una ??poca, entre el final del segle XV i 1530, en qu?? Catalunya havia viscut una llarga crisi i en qu?? havia dep??s massa, des del punt de vista econ??mic, de Castella. En canvi, entre 1540-1600, els comerciants catalans miren de nou cap a la Mediterr??nia, sobretot els mercats italians. ??s normal, doncs, tenint present aquestes dades, que arribessin mariners, mestres de cases (amb l'augment de poblaci?? cal fer cases noves o renovar els masos r??necs), artesans diversos per a la ind??stria manufacturera (teixidors, sabaters, ferrers, fusters, tintorers, etc.) i sobretot bracers i treballadors no especialitzats. A m??s, molts occitans van tenir un pes espec??fic important en alguns gremis ???com el dels paraires, teixidors, cardadors, etc.??? i van contribuir tant en la renovaci?? de certes manufactures ???per exemple, la draperia??? com en la introducci?? de noves t??cniques de construcci?? i d???urbanitzaci??. Alguns d???ells havien comen??at com a aprenents en diversos oficis i obradors del Principat.

Paral???lelament, al Delta del Llobregat, una de les zones amb un percentatge m??s elevat d'immigrats, hi hagu?? una veritable revoluci?? social i agr??cola. Els nouvinguts que s'hi establiren, sobretot gascons i pirinencs, van comen??ar a treballar-hi com a pastors i m??s tard foren els primers treballadors agr??coles de les granges que van substituir gradualment els antics esclaus, que desapareixien a causa del cost m??s elevat del seu manteniment. Es troben els primers dom??stics cap al 1480, un cop acabada la guerra civil catalana. I es t?? la refer??ncia del darrer esclau cap al 1530, quan la cambra del captiu ??s ja desocupada. ??s a dir, una data i l'altra coincideixen plenament amb el comen??ament i el refor??ament de la immigraci??. Gr??cies al seu treball perseverant, els cultius del delta s'expandiren, no solament en extensi??, sin?? en intensitat i profusi??. Per exemple, es citen per primera vegada els p??sols (1543), les llenties (1552), les carxofes (1555), els melons (1571), els cigrons, les mongetes i les guixes (tots tres, el 1580).

Com es pot notar, doncs, sense l'arribada de nous bra??os que reforcessin l'economia del pa??s des de la base, el desenvolupament econ??mic que va fer revifar el pa??s no hauria estat possible, almenys amb la intensitat que va tenir. A m??s, s???ha d???afegir que alguns dels grans protagonistes de la represa econ??mica del Principat als segles XVI i XVII en els oficis i d???altres que van col???laborar en el camp s??n d???origen occit??. I van sobresortir per la seva empenta i traject??ria.

[edita] Acceptaci?? i xenof??bia

La major part dels nouvinguts occitans arribaven sense la seva fam??lia, tenien menys de 20 anys, eren homes solters i cat??lics, tenien una cultura i una llengua for??a similar a la catalana i van trobar feina de seguida. I el m??s important: la major part es va casar amb dones catalanes, perqu?? d'immigraci?? femenina n'hi va haver poca. Tots aquests factors van contribuir, en general, a la seva integraci?? relativament r??pida. ???A viscut i habitat sens tornar en Fran??a i per lo que li apar ser m??s natural d???esta terra que de Fran??a???, aquesta afirmaci??, feta per un teixidor de lli que havia arribat a Molins de Rei feia 18 anys, quan era fadr??, i hi havia apr??s l???ofici, ??s un bon exemple de com devien pensar molts dels immigrats alguns anys despr??s d???haver-se establert.

Una altra mostra del seu grau d'acceptaci?? en la societat catalana ??s que en algunes viles del Baix Llobregat, els joves occitans presidien o copresidien la cerim??nia religiosa al costat de les autoritats locals. Eren potser m??s que simples immigrats. De fet, l'admissi?? en aquestes localitats depenia del temps de resid??ncia continuada de l'estranger, que era d'un any i un dia. No era una llei escrita, per?? tenia un vigor general. Despr??s d'un any i un dia, l'immigrat era adm??s com tot altre ciutad??. Per la seva banda, ell es comprometia a pagar el dret de parroquiatge. L'assignaci?? parroquial tenia la seva import??ncia econ??mica, perqu?? els serveis de l'esgl??sia i de les pompes f??nebres podien costar cinquanta vegades m??s als estrangers. A m??s, els assignats es beneficiaven d'una s??rie de drets que els altres no tenien: mentre els primers eren enterrats individualment, els segons se???ls dipositava en cementiris separats dels nadius i en fosses comunes.

I qu?? passava amb els seus descendents? Tant els infants de les fam??lies mixtes com els de les fam??lies d'origen franc??s, nascuts a Catalunya no eren considerats estrangers (tot i que de vegades els mestissos se???ls anomenava despectivament ???xarnegos???) i per aix?? pertanyien autom??ticament a la confraria juvenil dels fills d'aquella localitat.

Malauradament, hi ha fets que ens indiquen que la societat catalana, com tot altre poble receptor d???immigraci??, no va ser tan ben??vola amb els occitans. Encara que fossin necessaris per al desenvolupament del pa??s, eren vistos amb malfian??a perqu?? venien de fora, tenien una situaci?? personal i econ??mica inestable i irregular, parlaven entre ells una llengua poc intel???ligible i tenien costums diferents. A m??s, tenien la fama de ser gent poc fiable, bandolers, heretges, i se???ls culpava sovint dels mals i de les epid??mies. En definitiva, els francesos a Catalunya no s??n totalment ben acollits.

Ja abans de l???arribada massiva d???occitans, hi havia un sentiment antifranc??s forjat per les agressions que secularment l???ex??rcit franc??s havia fet al Principat i que encara continuaven. Aquest llast del passat no els va ajudar gaire d???entrada. Per??, de fet, la gal???lof??bia era sobretot una reacci?? contra les agressions pol??tiques i militars, no tant contra els immigrats ja establerts. Un altre factor que alimentava l???odi era la concurr??ncia dels comerciants francesos amb els catalans. On el sentiment antifranc??s era m??s acusat va ser a la meitat nord de Catalunya, especialment al Rossell??, perqu?? ??s on l'ex??rcit franc??s havia fet m??s mal.

D???altra banda, els qui van patir m??s la discriminaci?? i la xenof??bia a casa nostra van ser els m??s miserables, els treballadors temporals i itinerants, els vagabunds, els qui no s???havien casat amb catalanes (que era una minoria) o els qui no s???havien casat, i tamb?? els marxants i contrabandistes bearnesos que escampaven el protestantisme. La conviv??ncia amb els immigrats occitans no era pas sempre f??cil, sobretot quan alguns tenien una conducta incorrecta, la qual cosa feia que els altres en paguessin les conseq????ncies. Per exemple, cap a la fi del segle XVI molts vicaris del Baix Llobregat s??n francesos i el comportament d'alguns ??s extremament irregular i obertament deshonest, i a m??s els parroquians es queixen de no entendre???ls. ??s per aix?? que el 1584 el bisbe de Barcelona decideix de prohibir a tots els capellans francesos del bisbat administrar sagraments.

A mesura que augmenta el pes de la immigraci?? es desvetllen m??s els temors entre la poblaci?? aut??ctona i s???actua de manera xen??foba. L'any 1591, per exemple, el bisbe de Vic va decidir limitar, fins i tot prohibir, la celebraci?? de matrimonis amb francesos si abans els c??njuges no obtenien un informe favorable de la c??ria episcopal. I les autoritats, al comen??ament molt permissives, endureixen la seva pol??tica d???entrada amb l???excusa de l???extensi?? del protestantisme a Fran??a: ???per los molts luterans hi avie en Fran??a y per los molts francesos entren de cada dia en lo present Principat de Cathalunya, y porie ??sser que sembrarien la mala secta de lutarania amagadament [...] volgu??s donar ordre en que m??s no n'entrassen, y los qui entrats eren que buydassen lo present Principat??? . Per?? aquesta petici?? de 1561 feta per la Generalitat al lloctinent no va servir per aturar l???entrada cont??nua d???occitans, pocs dels quals eren luterans o calvinistes.

Molts del greuges que patien en les feines eren puntuals, per?? punyents. Per exemple, a Sabadell, l???any 1609, el lloctinent general del Principat diu que ???per a los oficios p??blicos de esta vila jam??s puedan ser inseculados, ni servirles, franceses o sus hijos???, malgrat que les Constitucions catalanes de del segle XV d???acord amb el principi ius soli, atorguen la naturalesa catalana als nats al Principat i fent ??s del ius sanguinis, als fills de progenitors catalans, fins i tot amb cartes de naturalesa concedides per les Corts. Una altra mena de tractament discriminatori es troba en els pagaments, puix que a les Ordinacions de la Confraria de Teixidors d???Esparraguera es diu textualment: ???si ??s franc??s ha de pagar 30 lliures, i si ??s de la terra, trenta sous???. I per acabar, tot i que molts mestres de minyons s??n francesos, de vegades se???ls rebutja pel seu accent. Un exemple de discriminaci?? ling????stica que no ha tingut lloc amb els hispan??fons de primera llengua.

Malgrat tots els problemes soferts, sempre hi ha una petita part dels immigrats que triomfen, com en Guillem Parrella, que deixava enrere la pobresa i les guerres de religi?? de la seva Alv??rnia natal per establir-se a Torell?? cap al 1560, on va treballar com a paraire. Tingu?? una primera estada a l'actual carrer del Pont, a la cantonada amb el carrer de Moss??n Parassols. La llinda d'una finestra de la primera planta de la casa n??mero 6 en testimonia el seu pas. Al tombant de segle, quan ja havia fet fortuna, el trobem ja instal???lat a la Pla??a Vella o del Mercadal. En dues generacions, els Parrella van passar de simples immigrats francesos a ciutadans honrats de Barcelona. Gr??cies a la seva empenta, els Parrella foren alguns dels grans protagonistes que van dinamitzar l???economia del pa??s als segles XVI i XVII, i entraren r??pidament en els cercles m??s selectes de la societat.

[edita] Naturalitzacions

Atrets pels salaris alts i per l???exist??ncia d???un mercat ampli de treball, els immigrats occitans arribaven en massa al nostre pa??s carregats d???il???lusions. Per??, la majoria havia de prendre la primera feina que trobava, normalment feines no volgudes pels nadius. A m??s, havien de patir l???odi i la malfian??a dels catalans. Per integrar-se, prenien les maneres dels nous conciutadans i fins i tot miraven de dissimular llur origen i llur accent. I amb el pas del temps, molts d???ells van voler oblidar el seu passat i naturalitzar-se com a catalans.

Com es naturalitzaven? Una minoria dels ciutadans francesos (els mercaders, els fabricants o persones que exercien c??rrecs oficials o certs beneficis eclesi??stics afectats per les nombroses prohibicions d???estrangeria contingudes a les Constitucions de Catalunya), els benestants, es naturalitzaven sol???licitant-ho a l???administraci?? catalana. Per?? aquest m??tode era cost??s i les lleis i normes de les Constitucions de Catalunya, molt fermes i estrictes, no permetien gaire aquest tipus de naturalitzacions, sobretot si les seves dones eren tamb?? franceses. Per contra, en temps de pau, als francesos pastors o menestrals, que eren legi??, no els calia altres papers que el certificat del rector dels pobles d???origen o b?? el certificat de l???amo per a qui treballaven. Molts d???ells es catalanitzaven el nom i el cognom, ??s a dir, s???autonaturalitzaven o els naturalitza el rector que s???avenia a inscriure???ls amb cognom catalanitzat. Els seus fills no tenien aquest problema, perqu?? ja eren considerats catalans naturals. Per??, per ser catal??, no n???hi havia prou de ser nat a Catalunya, calia tamb?? ser de religi?? cristiana cat??lica.

De fet, un altre m??tode de naturalitzaci?? molt emprat ??s el casament. Molt freq??ent perqu?? la majoria dels immigrats, homes joves, van casar-se amb dones catalanes. Amb 10 o 20 anys de resid??ncia al pa??s, casat i amb fills d???aqu?? en tenien prou per assolir la nacionalitat catalana. Fins i tot alguns esposaven v??dues.

Al Costumari Catal?? de Joan Amades (volum 2; p??gines 66 i 67), se???ns informa que a Vilanova de Sau i a d???altres poblets de les Guilleries s???havia fet el ball del Gavatxot. El Gavatxot era un personatge que sortia amb poca roba, espellingada, a la pla??a i es posava al mig d???una rotllana de dones joves que feien ball rod?? al seu voltant. El pobre desgraciat saltava i ballava al so de la can???? cantada per les dones que li anaven donant les peces de roba que descriu la can???? i el personatge se les anava posant. Entre cobla i cobla, cantaven una recobla de tonada m??s viva. Durant el cant, el protagonista i les balladores feien un sotragueig que contenia un cert erotisme. Un cop vestit, el Gavatxot prenia la fadrina que m??s li agradava per ballar-hi i en arribar a la recobla es bellugaven una altre cop de manera molt viva. La can???? fa aix??:

EL GAVATXOT

Si n'hi havia un gavatxot

diri diri diri dot!

que ha vingut de Fran??a;

mal cal??at i mal vestit:

diri diri diri dit!

i se n'ha entrat en la dansa.

diri diri diri diri diri-dom

diri-dom dom dom dom.

Les dones d'aquell ve??nat

n'han tingut planyen??a;

li han donat uns pantalons

sense camals ni botons.

Li han donat un casacot

sense m??nigues ni faldons.

Li han donat uns cal??otets

sense vetes ni gafets.

Li han donat un barret

obert per la teulada.

Quan s'ha vist tan ben mudat

volia empolainar-se.

La cara s'ha empastifat

amb fruita de pegaire.

Quan s'ha vist tan ben mudat

ja ha pensat en casar-se.

La fadrina que el voldr??

tindr?? gran esperan??a;

que en ser?? muller del rei,

del rei d'aquesta dansa.

(Can???? popular catalana)

??s evident que aquesta can???? fa refer??ncia als gavatxs pobres i espellingats que amb la seva joventut i gr??cia van saber guanyar-se l???amor de moltes fadrines catalanes.

[edita] Guerra dels Trenta Anys

Un esdeveniment que no va fer f??cil la vida als occitans immigrats a Catalunya fou la Guerra dels Trenta Anys. En aquesta guerra es veieren implicats la majoria dels estats de l'Europa occidental entre 1618 i 1648. Per?? no fou fins al 1635 que la corona espanyola s'hi implic?? contra Fran??a, en part a causa de la forta rivalitat entre el Comte-Duc de Olivares, primer ministre de Felip IV de Castella, i el cardenal Richelieu, principal ministre de Llu??s XIII. Com a resultat, Catalunya en va patir la pitjor part perqu?? es trobava al bell mig dels dos pa??sos.

Fins al 1635 la vida dels francesos a Catalunya passava sense cap altra preocupaci?? que la de guanyar-se el pa. Un cop comen??ada la guerra contra el pa??s ve??, la corona espanyola va posar en marxa una s??rie mesures encaminades a impedir el comer?? amb Fran??a i a vigilar els residents d'origen gal amb la creaci?? de la Junta de Repres??lies dels B??ns Francesos a Madrid. Despr??s de moltes vacil???lacions i de l'oposici?? de les autoritats catalanes, que consideraven la mesura anticonstitucional, es va ordenar segrestar solament els b??ns dels francesos fadrins. Aix?? provoc?? l'??xode d'alguns pocs solters sense lligams al pa??s, per?? la major part dels ciutadans d???origen franc??s, ja ben establerts o naturalitzats, i els grans comerciants, amb fortes influ??ncies gr??cies al seu poder econ??mic, no van fugir.

De fet, es compr??n que els catalans estiguessin en contra de les mesures reials. Primer, perqu?? la majoria dels catalans de la zona fronterera tenien lligams personals ??ntims amb els seus ve??ns francesos; i segon, perqu?? un gran nombre de botigues del Principat depenien del prove??ment de les mercaderies franceses, sense les quals el Rossell?? i la Cerdanya no podien sobreviure. D'altra banda, ??s que tenia sentit que es fes un control discriminatori als residents d'origen franc??s? La major part dels francesos vivien a Catalunya des de feia m??s de 30 anys, molts d'ells s'havien casat amb catalanes i s'havien integrat totalment a les maneres de fer i de parlar del pa??s. Podr??em afegir que se sentien m??s catalans que francesos; per tant els catalans estaven conven??uts que no s'havia de dubtar de la lleialtat dels immigrats.

Tot i aix??, el 30 de juny de 1636, a fi de donar m??s efic??cia a les mesures discriminat??ries i d'exacci?? fiscal contra els francesos residents, la Cort de Madrid va ordenar la confecci?? d'una minuciosa llista, coneguda amb el nom de ???matr??cula???, on havien de figurar tots els francesos establerts al llarg de la costa catalana, de Salses a Alcanar. El funcionari encarregat de fer-la de Malgrat a Tarragona, exclosa Barcelona, va ser el doctor Josep Eva, assessor de la Capitania General de Catalunya. Amb l'ajuda d'un notari i de les autoritats de cada municipi, va comen??ar la feina a Castelldefels el 7 d'abril de 1637, dos anys despr??s que comenc??s la guerra oberta contra Fran??a.

L'excusa d'aquesta matr??cula era exercir un control sobre els possibles actes perpetrats pels gavatxs contra la corona espanyola. Tanmateix, el que realment es pretenia, a m??s del control, era l'extorsi?? amb el cobrament de llic??ncies als francesos per la seva estada al Principat, mesura que fou molt protestada pel Consell de Cent que estava en desacord amb aquests pagaments. Les directives de 1637 es van endurir, de manera que els francesos necessitaven llic??ncies per romandre a Catalunya com ens indica una ordre presa per les autoritats catalanes l'any 1639: ???ning??n franc??s est??, ni habite en Cathalu??a y Condados de Rosellon y Cerda??a sin licencia de su Excelencia por escrito???.

Tot va prendre un altre caire a partir de l???any 1640, quan comen???? la Guerra de Secessi??, en la qual el govern de Catalunya va decidir aliar-se amb la maquiav??l???lica i interessada monarquia francesa per sortir de la monarquia espanyola. Com ??s sabut, el resultat d'aquesta guerra no fou gens positiu per al pa??s, que perd?? el Rossell??, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i una part de la Cerdanya amb el Tractat dels Pirineus (1659).

[edita] Inquisici?? espanyola

Fins al 1560, quan al nostre pa??s faltaven bra??os per a les feines m??s vils i menystingudes, no es van posar traves burocr??tiques als immigrants occitans, que havien d???agafar la primera feina que trobaven. Hi van tenir acc??s lliure, perqu?? les autoritats feien els ulls grossos. Per?? a partir del regnat de Felip II, sobretot a partir del comen??ament de les guerres de religi??, es va estimar que n???hi havia massa i les autoritats van comen??ar a posar impediments. Un cop dins el pa??s, els francesos, a part dels recels dels ve??ns, havien de suportar un altre tipus de vigil??ncia: la Inquisici?? espanyola.

La Inquisici?? espanyola va ser creada el 1478 pels Reis Cat??lics seguint el model medieval de la Inquisici??, per?? la primera estava estretament lligada a la monarquia espanyola. El seu objectiu original era verificar la puresa de la fe dels jueus conversos, que se???ls acusava d???heretges juda??tzants. Ben aviat, per??, aquesta nova Inquisici?? va ser molt m??s que un control religi??s: va ser tamb?? un poder??s control pol??tic. El 1483, la Inquisici?? espanyola entra a la Corona d???Arag?? i des del comen??ament les institucions i els habitants de Catalunya hi van mostrar el seu rebuig, perqu?? estenia el seu poder en afers que no tenien res a veure amb l???heretgia, violant les normes i lleis del pa??s, i perqu?? era una font de repressi?? condu??da per inquisidors que no connectaven amb les maneres de fer d???aqu??. Els mateixos inquisidors de Barcelona, en 1560, diuen: ???Toda gente de esta tierra, assi ecclesiastica como seglar, ha mostrado siempre poca afici??n al Santo Oficio???

A partir del segle XVI, la Inquisici?? actua contra qualsevol persona que professi o escampi una desviaci?? her??tica, com el protestantisme. Aix?? feia que, als ulls fervents dels inquisidors, tota una persona que venia d???un pa??s amb un fort arrelament del protestantisme, com Fran??a, fos sospitosa d???heretge, d???hugonota. La Inquisici?? es va acarnissar sobre els estrangers per evitar que el protestantisme penetr??s a la Pen??nsula i no va servir de res que cap al 1560 els consellers de Barcelona recordessin als inquisidors que era poc sensat atacar indiscriminadament els ciutadans francesos, perqu?? la majoria eren cat??lics.

El 1539, en el primer acte de fe de la nova Inquisici?? a Barcelona, els immigrats occitans apareixen ja sentenciats per aquest motiu. Per??, de 1540 a 1559 hi ha pocs processos oberts contra els protestants, potser fruit de la pol??tica condescendent de Carles V. A partir de 1547, es tanca progressivament la pol??tica conciliadora de resultes de la batalla entre cat??lics i protestants a M??hlberg. Felip II, el relleu de Carles V, endureix la seva pol??tica perqu?? tem les conseq????ncies del Reformisme. En 1562 s???ordena a tots els francesos posseir un bitllet que acrediti les seves circumst??ncies al pa??s. A m??s d???aix??, el rei insta l???Esgl??sia que examini si els estrangers s??n bons cristians (??s a dir, si van a missa, si es confessen, si coneixen les oracions, etc??tera). En 1570, tants foren els castigats i justiciats per la Inquisici?? de Barcelona que l???ambaixador franc??s Saint Sulpice es plany?? a Felip II del cruel tractament rebut pels occitans, que nom??s es preocupaven de treballar als seus tallers. Per?? la protesta no serv?? de res.

Reblant la seva pol??tica, en 1568, el rei Felip II, per evitar tot contacte amb l???Europa her??tica, prohibeix estudiar a universitats estrangeres. Aquell mateix any, el rei establia la prohibici?? que a Catalunya ???ning??n natural franc??s, de cualquier condici??n que sea, pueda ense??ar ni doctrinar muchachos de ninguna manera que sea??? i afegeix ???por conservaci??n de la fe cat??lica???. Sembla que no es complia pas sempre.

M??s tard, durant el regnat de Felip III, el focus d???atenci?? ser?? la q??esti?? morisca, que acaba amb la seva expulsi?? el 1609. Tanmateix, la persecuci?? dels reformistes continua. En 1611, els inquisidors de Barcelona deien que calia ???expulsar molts heretges luterans y enemichs de nostra Santa Fe que entraven per las fronteras de Fransa???. Tot i que els consellers de Barcelona negaven debades que m???entressin tants.

Felip IV ser?? m??s permissible i l???ex??rcit, amb molts mercenaris estrangers, ser?? un focus de la infecci?? her??tica gr??cies a la llibertat de culte. Nom??s un per??ode se salva d???aquesta persecuci??: de 1640 a 1652, amb la vinguda de les tropes franceses que lluitaven al costat dels catalans contra l???ex??rcit castell?? de Felip IV, el protestantisme fou tolerat i la Inquisici?? inhibida. Fins i tot hi va haver predicaci?? p??blica en algunes poblacions com a Barbens (Urgell).

(Com ens mostren les dades entre 1560 i 1700, el Tribunal de Barcelona va processar 3.047 persones, la meitat dels quals eren acusats de pr??ctiques her??tiques, sobretot de luteranisme i calvinisme. La seva persecuci?? fou especialment viva al tombant del regnat de Felip II de Castella: l???any 1598, hi va haver 358 causes per luteranisme. En canvi el 1640, n???hi ha 120, i el 1705, 313).

D???altra banda, com va penetrar el protestantisme a Catalunya? Una de les primeres not??cies de fonts inquisitorials que es t?? del protestantisme a Catalunya, del 14 de febrer de 1542, ??s la que s???esmenta en una lletra del fiscal Dom??nec Gondreu en la qual comunica al Consell de la Suprema Inquisici?? la difusi?? a Barcelona de molts memorials relatius a la disputa entre luterans i cat??lics, ja que els primers s??n perillosos per als cat??lics que dubten de la seva fe. ??s per aquests fets que sol???licita autoritzaci?? per ordenar que els qui es trobin en possessi?? d???alguns llibres her??tics (sobretot obres de Luter), se???ls meni a l???inquisidor. Ens informa tamb?? de la crema d???obres de Luter que es troben a Barcelona. Efectivament, la primera via de penetraci?? del protestantisme a Catalunya fou per mitj?? del tr??nsit de llibres her??tics des de la primera meitat del segle XVI.

Un pas ben conegut d???aquests llibres era la frontera pirinenca, ja que el control s???evitava m??s f??cilment que l???existent de Castella a Catalunya. El 1564, don Francisco de ??lava, ambaixador espanyol a Par??s, diu tenir indicis sobre l???exist??ncia a Montpeller d???una xarxa de contraban de llibres protestants destinats a Catalunya; molts d???aquests marxants i contrabandistes hugonots, originaris del Bearn, on el protestantisme tenia for??a, aprofitaven el viatge de negocis a Catalunya per difondre discretament les seves creences i els llibres. En 1572, la Suprema anunciava que Joana de Labrit, ???la princesa de Bearn???, reina protestant de Navarra, havia celebrat feia poc una assemblea de luterans en la qual havien decidit enviar disfressats a Espanya alguns dels seus ministres perqu?? treballessin com a missioners. Com a conseq????ncia, per l???abril de 1573 hi ha censura total al Principat: ???de ass?? avant [els impressors i llibreters] no gosen ni presumesquen en manera alguna imprimir ni vendre llibres, obres ni cobles, de qualsevol qualitat que sien, sense presentar primer al senyor lochtinent general [...] per manar-les regon??ixer???. No se sap quan cess?? de tenir vigor, per?? tingu?? efectes sobre alguns protestants catalans, que com a creients resoluts, la situaci?? gens favorable els va oblifar a travessar els Pirineus per exiliar-se en terres estrangeres. Eren sobretot intel???lectuals humanistes.

Per?? aquesta difusi?? de llibres no va ser suficient perqu?? el protestantisme arrel??s amb for??a al nostre pa??s i cap al final del segle XVII de protestants n???hi havia ben pocs, solament alguns homes il???lustrats, llibreters i impressors, i fins i tot clergues.

Un dels llocs on proliferaren fou al port de Barcelona, entre els mercaders (alguns dels quals eren jueus conversos), mariners i remers que havien tingut contacte amb gent de pa??sos protestants, sobretot dels Pa??sos Baixos i d???Alemanya. Coneixent aquesta situaci??, ??s normal que el Sant Ofici control??s sovint el port. Nom??s la vall d???Andorra era lliure de la Inquisici?? espanyola, per tant era una terra adobada per als protestants i contrabandistes.

Qui eren els protestants encausats per la Inquisici??? On es trobaven? Qu?? havien fet per ser arrestats? I quines penes pagaven per haver com??s un crim religi??s? Tot aix?? ser?? respost a les l??nies de sota.

Primer de tot, cal distingir dos tipus de protestantisme: el pac??fic i el violent. La finalitat del primer era l???extensi?? de la fe protestant mitjan??ant la introducci?? de llibres de Luter i de Calv?? o amb reunions clandestines en qu?? s???explicava que pretenia el Reformisme, tota una revoluci?? del pensament, de la fe i de la societat en aquella ??poca. La Inquisici?? espanyola, aterrida pel que aix?? podia significar (trencar el monopoli de la fe i del poder), va combatre amb totes les seves forces perqu?? aquest moviment est??s a tota l???Europa occidental no fructifiqu??s a la Pen??nsula. I curiosament va actuar amb for??a i amb efic??cia amb el pac??fic. Del segon tipus, el violent, en parlarem al pr??xim n??mero.

Qui eren els protestants que passaven per la Inquisici??? Eren b??sicament immigrats francesos, d???una edat mitjana de 32,19 anys. Solien tenir professions liberals (clergues, mariners ???sobretot d???embarcacions angleses???, sabaters, teixidors, sastres, pintors, negociants, mestres, hostalers), per?? hi havia tamb?? treballadors (aprenents, bracers i jornalers). Vivien especialment en les zones urbanes on s???havia aplegat una gran concentraci?? d???immigrats francesos, ??s a dir, a la meitat oriental del Principat: a Barcelona, a Girona, a les zones costeres i molt especialment al Rossell??. Efectivament, Perpiny?? era el gran focus del Reformisme per la gran quantitat d???immigrats francesos que hi havia, m??s que enlloc. Ens ho prova la declaraci?? de Joan Xiralt, ciutad?? franc??s acusat de protestant el 1570 pel Sant Ofici, que informa als inquisidors que a Tolosa de Llenguadoc hi havia un home que tenia la llista de ???doscientos luteranos que hab??a en Perpiny??n y que en el condado de Ruisell??n hab??a m??s de mil y doscientos huganaus???. Per aix??, a fi de combatre m??s efectivament el protestantisme, el 1575 el virrei de Catalunya insisteix al Consell de la Suprema sobre la conveni??ncia que un inquisidor habiti a Perpiny??, ja que els hugonots hi tenien molta llibertat i hi cantaven de nits les seves preg??ries. A Ma??anet de Cabrenys, fins i tot hi havia un nucli organitzat que va ser desarticulat per la Inquisici??. I cap al 1570, altres comunitats van ser desmantellades a Puigcerd?? i a Girona.

Per??, del nombre important d???hugonots que hi havia a Catalunya, nom??s 389 (sense comptar la zona de l???Ebre i Lleida) van ser encausats per la Inquisici?? entre 1560 i 1600. Si s???observa l???origen d???aquests 389 encausats, es constata que 267 s??n francesos, 21 catalans, 15 anglesos, 6 italians, 2 castellans i 78 d???origen inconegut. ??s per aquest motiu que popularment el protestantisme era conegut sota el nom del ???mal franc??s???. Les acusacions que se???ls fan solen ser febles, m??s aviat fonamentades en l???origen de la persona i en les circumst??ncies dels individus que en el contingent material del seu pensament. ??s a dir, el fet de ser franc??s o de venir de Fran??a els feia sospitosos i eren una presa f??cil d???un ve?? delator que els tingu??s r??bia, ranc??nia, malfian??a o enveja.

A m??s, als francesos acusats de luteranisme rebien sovint un c??stig diferent dels nadius. Que hi hagu??s m??s protestants entre els immigrats que entre els nadius ??s un fet, per?? ??s tamb?? indiscutible que la Inquisici?? es va aferrissar amb els primers, perqu?? per la mateixa acusaci?? (per exemple, inj??ria a la creu) un catal?? rebia una pena inferior. I tan forta fou tal pressi?? que fins i tot alguns immigrats van autodenunciar-se i es van convertir al catolicisme.

Qu?? havien fet o dit perqu?? se???ls acus??s d???heretges? Sovint els acusats han fet lloances als luterans o han atacat la jerarquia eclesi??stica, m??s que acusacions de contingut doctrinal: ???que los luteranos no merec??an ser quemados???, ???que mejor ayunaban los luteranos que los cat??licos???, ???que los verdaderos cl??rigos eran los huganaus???, ???el Papa no se curaba sino de hacer castillos y de tener torres y putear y tener mujeres, que en tiempo de San Pedro no se viv??a as?????.

I igualment, les burles a la imatge de D??u i al crucifix o les blasf??mies eren tractades com a actes her??tics. La sent??ncia m??s comuna per a aquests crims religiosos ??s la reclusi?? d???un a dos anys en un monestir on s??n instru??ts en la fe cat??lica o multes econ??miques per a les afirmacions que atemptaven contra l???Esgl??sia i el Papa.

Fruit de la duresa en la lluita antireformista de Felip II, els acusats de Protestantisme decauen a partir de 1570, perqu?? amaguen la seva fe. Per?? tornen cr??ixer de 1590 a 1600, ja que de 1585 a 1590 ??s quan hi ha m??s immigraci?? i m??s atacs dels bandolers hugonots als Pirineus. De 1600 a 1700, hi ha un canvi de direcci??: la persecuci?? se centra en l???heretgia moral, ??s a dit, en la bruixeria i els delictes sexuals (sodomia, bestialisme, sol???licitaci??). I en aquests casos els francesos tamb?? reben de valent. Efectivament, els francesos s??n tamb?? els m??s acusats de sodomia (predominantment urbana) i bestialisme (de car??cter rural). I de big??mia: el 46,5% dels b??gams a Catalunya eren francesos i al???legaven en defensa que alg?? els havia dit que la primera dona (francesa) havia mort al seu pa??s d???origen. Evidentment era una excusa per evitar un c??stig temible.

Despr??s de 1686, quan es revoca l???Edicte de Nantes i se suprimeix la llibertat religiosa a Fran??a, molts hugonots fugen als pa??sos protestants; alguns, per??, van arribar tamb?? a Catalunya. Fruit de la preocupaci?? malaltissa del Sant Ofici, hi va haver l???ordre de la Suprema de fer una inspecci?? parr??quia a parr??quia a tot el Principat. Per??, segons els resultats de l???escrutini, no hi havia protestants, cosa absolutament falsa. El Sant Ofici havia perdut l???efic??cia de desemmascarar-los.

[edita] Delinq????ncia i bandolerisme

El protestantisme violent era exercit pels grups de bandits hugonots que al darrer ter?? del segle XVI habitaven en terres pirinenques o prepirinenques de Fran??a. L???objectiu d???aquestes bandes, que assolaven el sud del pa??s ve??, no era estendre la fe protestant a Catalunya, sin?? saquejar el territori per apropiar-se de queviures, municions i estris b??l???lics, i continuar la guerra de religi?? a Fran??a. El seu radi d???acci?? ??s als Pirineus i als Prepirineus (Pallars, Andorra, Alt Urgell, Cerdanya, Solson??s, nord del Bergued??) ???de vegades fins i tot m??s endins??? on assetjaven pobles, viles i masos. La frontera dels Pirineus era un indret ideal no solament per a aquests actes delictius: per sobreviure, es dedicaven tamb?? al mercat negre de p??lvora, carn, blat i principalment cavalls.

El bandoler hugonot, a cavall del pillatge i les reivindicacions pol??tica, econ??mica i social ??s el prototipus delictiu contra el qual lluita el Sant Ofici, per?? sense ??xit, perqu?? els mateixos funcionaris del Sant Ofici van ser corruptes i es van beneficiar dels seus negocis bruts. Per evitar l???entrada del protestantisme agressiu, els inquisidors van controlar la frontera amb el suport de les forces civils i militars. Per?? la manca de mitjans i els recursos de qu?? disposaven els bandolers i contrabandistes hugonots per fugir van fer que tots els intents de ca??ar-los fossin infructuosos. A m??s, els bandits hugonots compten amb un altre trumfo: els bandolers catalans. Efectivament, de tant en tant els bandolers locals i els hugonots tot sovint actuaven plegats assaltant les dilig??ncies reials carregades de monedes d'or o d'argent, entre Lleida i Barcelona, ciutat on embarcaven amb destinaci?? a G??nova.

En aquesta Catalunya d???entre el darrer ter?? del segle XVI i el primer del XVII ??s un niu de bandits que fan la vida dif??cil als funcionaris del rei castell??. Tradicionalment, hom considerava que molts d'ells eren d'origen gasc??, o en general occit??. Un exemple d'aquesta relaci?? generalitzada entre els immigrats i el bandolerisme resta clara en aquest extret d'un document de 1559 de l'arxiu municipal d'Igualada que aclareix qui s??n els criminals d'aquesta manera: Quadrilles de gascons y altra gent de mala vida. Tamb?? Quevedo, parlant dels bandolers catalans, diu el seg??ent: ???cuyo n??mero es el mayor y m??s bien armado, el grueso de ellos gabachos y gascones, y herejes y delincuentes del Lenguadoc???. Tan ben armats eren que l???ex??rcit reial poc hi podia fer; per aix??, en 1615, parlant dels bandolers, el bisbe de Vic informa el rei que ???los bandidos son m??s se??ores de la tierra que el Rey [...] Hay entre ellos muchos herejes de Francia que van sembrado sus errores y tememos todos una nueva secta en la tierra???. Fins i tot hi ha un proverbi occit?? que ens mostra b?? el concepte que els mateixos occitans tenien del gascons i els alvernyesos, aquests dos molt freq??ents entre els immigrats occitans a Catalunya: ???Gascon lairon, Auvernhas son companhon??? [Gasc?? lladre, alverny??s el seu company] (1).

Quina ??s l???explicaci?? d???aquesta relaci?? entre la delinq????ncia i els immigrats? En general, es pot dir que la joventut desesperada, pobra i marginada, d'origen immigrat o no, ??s el brou de cultiu per a la delinq????ncia. Molts d'homes joves solters hi cauen, d'altres saben o poden resistir-hi i se'n surten. De casos de delinq????ncia on hi ha algun franc??s n???hi ha molts, com tamb?? en molts hi havia poblaci?? local, en una ??poca en qu?? hi devia haver un col???lapse d???immigrats. Un exemple dels problemes que causaven alguns d???ells ??s de 1593, a Vic, on alguns immigrats indigents robaven vinyes, els sarments i els arbres fruiters.

Segons l'historiador Jaume Codina, un dels factors que contribueix a la marginalitzaci?? d'una part dels joves immigrats, a m??s dels econ??mics i culturals, ??s el nombre exageradament elevat d'immigrats de sexe mascul?? ???per exemple, el 1601, a Sant Boi de Llobregat, la sex-r??tio ??s d'1,7 homes per cada dona???, perqu?? aquest fet desequilibra perillosament la r??tio de masculinitat i el fet de quedar solter potser empeny m??s f??cilment a la delinq????ncia. Aquest desequilibri va contribuir a alimentar la psicosi entre la poblaci?? femenina ja que les violacions eren freq??ents, fins i tot al mig d'un cam??.

(1) FONT: Inventaire alphab??tique des proverbes du Languedoc [Manuscrit 1378 (biblioteca de Nimes), fons d'Aubais., corr. amb el Manuscrit de Par??s, any 1651, Oeuvres de Rulman, tom III, 1627]

[edita] Visi?? negativa del franc??s

L???estranger sempre ??s vist com un ??sser estrany, amb costums ben diferents dels nostres, i aix?? sovint genera sospites i incomprensi??. Hi contribueix, ??s clar, la seva situaci?? irregular, poc estable, tant econ??mica com personal, el desarrelament, les males companyies i el maltractament de la poblaci?? nadiua. Tot aix?? fa que els immigrats o els seus descendents tinguin molts m??s n??meros de caure en la delinq????ncia que una persona del pa??s. ??s molt f??cil, llavors, culpar els nouvinguts de ser els portadors de tots els mals (malalties, epid??mies, heretgies i crisis). Aix?? ??s el que els va passar als ciutadans francesos a Catalunya. Als segles XVI i XVII, dels francesos se???n t?? una mala imatge i se???ls tem. En general, es crea un mite del franc??s, el de l???heretge, bandoler, contrabandista, dolent, tra??dor, de poca paraula, poc fiable i s??tir. Per qu???

Primer, perqu?? la major part dels francesos que arriben a Catalunya fugen de la pobresa, i com a immigrats acabats d???arribar viuen en una situaci?? irregular. Solament una minoria, els m??s desafortunats o els m??s pobres, cau en la delinq????ncia (lladres de cam?? ral, companyies de bandolers aut??tones, etc.) per sobreviure. Solen ser els mateixos treballadors temporers al Delta del Llobregat i els indigents de Vic, gent pobra i poc fiable. Segon, hi ha bandits hugonots que entren al nord de Catalunya (Pallars, Alt Urgell, Cerdanya, Solson??s, Bergued??, Empord??, Ripoll??s, Osona, Garrotxa, Pla de l???Estany) a saquejar. Tercer motiu, se???ls tem perqu?? poden portar la mala llavor de la religi?? protestant, de l???heretgia. Per??, en realitat, s??n una minoria, i aix?? se n???adona ben aviat la poblaci?? que els tracta. A m??s, hi ha superstici??: moltes dones solit??ries, estranyes i pobres (moltes d???elles d???origen franc??s) s??n acusades de bruixes i s??n cremades. Quart motiu, les r??tzies, els pillatges i els establiments i abusos de l'ex??rcit franc??s (violacions, pillatges, incendis...), sobretot al nord-est de Catalunya. I cinqu?? i darrer motiu, la compet??ncia dels productes franceses amb els propis.

Per tot plegat, ??s normal que es desconfi??s del franc??s, que fins es form??s la creen??a que tot el que venia de Fran??a no podia ser gaire bo. Per??, segur que no es tenia la mateixa visi?? del franc??s ben establert, del qui fa temps que viu en la poblaci?? i m??s encara si ??s casat amb una dona catalana, que coneix la nostra llengua i els nostres costums que treballa com nosaltres, que la del franc??s vagabund o del soldat d'un ex??rcit invasor (violador, devastador, destructor, abusador), dels bandits hugonots (de diferent religi??), o dels comerciants que concorren amb els d'aqu??. O fins i tot amb el funcionari reial qui no t?? escr??pols amb la poblaci?? local.

Sovint en les festes m??s tradicionals hi resten detalls, min??sculs, de coses i fets del passat. I b?? ens podr??em demanar qu?? n???ha restat en les nostres tradicions del treballador franc??s? Segons el Costumari Amades (vol. II; p??g. 31-32), entre els personatges que formen la comparsa de Carnaval solen haver-hi gents d???oficis, generalment obrers del metall, com els ferrers, calderers, esmolets, etc.. Aquests obrers s??n els qui van m??s bruts i espellingats, i fan m??s renou, acompanyats de la seva dona i d???un aprenent. Fan una escena c??mica en la qual figuren treballar i acostuma ser la part m??s divertida de tot el conjunt. S??n persones estranyes, parlen enxampurrat i no semblen ser de la mateixa gent que la resta de llurs companys. S??n els esmolets de les mascarades del Ripoll??s i de les Fonts del Llobregat, i el calderer de la Llordella de Tor??. Els oficis que exerceixen, la visi?? negativa que se???n t?? i el fet de parlar malament ens haurien de fer pensar que originalment aquests personatges eren la recreaci?? dels treballadors d???origen franc??s que van arribar en massa als segles XVI i XVII. I ??s justament d???aquesta ??poca que arrenquen moltes de les festes i tradicions actuals.

Un altre exemple de la visi?? negativa del gavatx ens la forneix, el ball d???en Serrallonga del ve??nat de Surroca, al Ripoll??s, que tamb?? es feia per Carnestoltes. En aquest cas, un dels personatges, el gavatx, era un esmolet acompanyat d???un aprenent, i tamb?? apareixia al ball del Barber del Cad??. Alguna relaci?? amb el gavatx deu tenir l???antiga creen??a, avui perduda o oblidada, de molts pobles pirinencs o prepirinencs, que hom tenia dels treballadors del metall. Se???ls tenia per gents estranyes del pa??s, pertanyents a races inferiors, que venien de qui sap on, sovint amb un accent no catal??.

Des d???un altre punt de vista, aquest cop el meteorol??gic, la percepci?? que es t?? dels ve??ns septentrionals ??s la mateixa. Per qu??, si no, un vent r??fol i desagradable, com la tramuntana, que ve justament del nord, ha estat anomenat en diverses zones de l???Empord?? amb els noms de Joan Gavatx, Maria Gavatxa, Don Joan de Narbona, Joan Franc??s, Jan de Fran??a, Maria de Fran??a, o simplement Gavatxa o Francesa? (1)

(1) Al volum V del Costumari Catal??, de Joan Amades, (p??g. 75), ens diu que a l???Alt Empord?? la tramuntana s???anomena:

1??? A Cadaqu??s, Don Joan de Narbona; 2??? A la Jonquera, en Joan Gavatx; 3??? A Castell?? d???Emp??ries, Roses i d???altres poblacions de la badia de Roses, en Joan Franc??s; 4??? I a d???altres indrets de l???Alt Empord?? i del Baix Empord??, Maria de Fran??a, Maria Gavatxa, Gavatxa i Francesa.

I a l???entrada ???jan??? del DCVB, es troba que al Rossell?? se l???anomena en Jan de Fran??a.

La devien batejar amb noms connotats negativament donat el seu car??cter de vent poc agradable, fred.

D???altra banda, sembla tamb?? que el mot jan, aplicat als estrangers, podria fer refer??ncia als francesos i no pas amb bones intencions. El trobem al Volum IV (pag. 254) del Costumari de Joan Amades quan se???ns diu: ???Tamb?? hom acudia a sant Joan perqu?? guard??s de les males intencions i dels enganys dels jans, ??s a dir, dels estrangers, forasters i gents estranyes als nostres costums que no creuen en D??u tal com nosaltres i s??n generalment tramposos i embolicaires???.

Que potser es refereix als francesos, de mala fama, potser immerescuda? Una hip??tesi que refor??aria aquesta tesi seria que jan sona com el nom personal Jan en occit?? (o semblant al Jean franc??s) i que sovint els noms propis s???apliquen al noms comuns de la mateixa manera que als musulmans se???ls anomena popularment Mohammed, els alemanys Hans o Fritz, etc??tera. I una segona q??esti?? ??s que quan es diu ???que no creuen en D??u tal com nosaltres???, es refereix potser als hugonots? En tot cas, ??s improbable que es parli dels jueus o dels musulmans.

Observem, a m??s, que si cerquem el mot ???jan??? al DCVB, se???ns diu que aquesta paraula t?? dos significats:

1??? Soldat o mariner angl??s (viu a Menorca); 2??? Estranger (viu a Eivissa).

L???etimologia de ???jan??? podria ser probablement de l'angl??s John o del franc??s Jean, nom freq??ent entre els soldats i mariners que capllevaven per Menorca durant els segles XVIII i XIX. Per?? tenint en compte que el text anterior ve de Catalunya ??s m??s que probable que l?????s de ???jan??? aplicat als estrangers tingu??s als ss. XVII i XVIII una extensi?? geogr??fica m??s gran que la trobada al DCVB.

[edita] Pescalluna

Pescalluna/Pescaluna ??s un sobrenom donat tant a Catalunya com a Occit??nia. No se sap si ??s una coincid??ncia, per?? tenint en compte la forta immigraci?? occitana a casa nostra als segles XVI i XVII ens podem demanar si no ??s possible que el sobrenom viatg??s de nord a sud amb l???arribada dels immigrants ultrapirinencs.

A Occit??nia, s???aplica als habitants de la vila de Lunel, al departament de l???H??rault (en occit??, Erau). Segons la llegenda local, es diu que en temps antics els perseverants lunelesos cada nit assajaven de pescar la lluna. Sense reeixir, ??s clar. A m??s, el mot occit?? ???pescaluna??? ha passat de ser el sobrenom dels habitants de Lunel a ser un nom com?? que s???utilitza per descriure una persona llun??tica i una mica tanoca.

A Catalunya, l???apel???latiu Pescalluna s???aplica sat??ricament tant als habitants de Torell?? (Osona), com als de Ventall?? (Baix Empord??) i de Sant Feliu de Pallerols (Garrotxa). En les dues localitats gironines, es diu que segons la llegenda els habitants d???aquests dos pobles volien pescar la lluna del riu amb un cove. En canvi, a Torell?? l???explicaci?? popular del renom ??s lleugerament diferent: en una nit de lluna clara, els torellonencs veieren la lluna reflectida dins el riu o dins un rec profund, i no sabent qu?? era, decidiren pescar-la; enganxaren l'ham en algun relleu del s??l del riu o torrent, i estiraren amb tanta for??a, que la corda es trenc?? i tots caigueren d'esquena, i quan veieren la lluna al cel, cregueren que hi havia anat a parar de tan fort que havien estirat.

(FONT: Diccionari Catal??-Valenci??-Balear (BDC, XVIII, 252-253)).

[edita] Antropon??mia

Per for??a, tota la gent vinguda d'ultraPirineus havia de donar nous cognoms a la poblaci??. Cal dir, per??, que a la Catalunya medieval ja hi havia cognoms occitans ???potser fruit de petites immigracions anteriors al segle XV. A m??s, una gran part dels cognoms catalans o occitans eren coincidents, sense esmentar els possibles canvis de cognom, puix que com se sap els immigrats sempre tendeixen a menysprear el que ??s seu i assagen d'assimilar el que ??s del pa??s on s'estableixen (una mena de pudor o de vergonya d'??sser identificat com a estranger). Per exemple, un home amb el cognom Montesquieu a Fran??a passava a Montesquiu a Catalunya. De vegades l???adaptaci?? fa que hi hagi m??s canvis, per exemple, de l???immigrat Gibert Rossejach els seus descendents en prengueren el nom Gavert (deformaci?? de Gibert) com a cognom.

Tret d???una minoria de casos, la majoria dels cognoms occitans eren paral???lels als cognoms catalans actuals (Anglada, Bonet, Creus, Riu, Duran, Font, Planes, Ribera, Serra, Montagut, Bo??gues...).

Vet ac?? la llista de cognoms occitans que fins ara he recollit:

Cognoms occitans

Adalbert, Adellac(h) (oc. Adeillac, ve del gal???lorom?? Atiliacus (Atilius)), Aimarac(h)/Aymarac(h) (variant d'Eimeric), Aixac(h) (Aissac), Alart, Albinyac (Aubignac), Albiac(h)/Aubiac(h)/Obiac(h) (Albiac, poble d???Occit??nia), Aliart, Al???l??s (habitant d'Arles, deformaci?? d'Arl??s, fr. Arle), Amades (vilatge occit?? Amadas (Lombes)), Arbona (de mala interpretaci?? de Narbona = N'arbona), Arbon??s/Arbol??s (de mala interpretaci?? de Narbon??s = N'arbon??s), Ares, Armajac(h)(s), Armany??/Armanyac (oc. Armanhac, fr. Armagnac), Aruhenach, Aubert, Auberni/Alberni (Alb??rnia), Aubieres, Aviny?? (oc. Avinhon, fr. Avignon), Auriachs/Oriac(h), Oliach/Uriac(h) (llinage catal?? del ss. XIV i XV; vila d'Auriac), Ballach/Bellach (Bellac, vila occitana), Ballart, Balsach, Banac(h)/Benac(h)/Banachs (localitat occitana de Benac), Baradat, Barnach (Bernac), Barriac(h) (Barriac; ve del nom personal llat?? Barrius), Bartra/Barthe (ve de l'occit?? 'barta'), Bartr??s (fr. Barthez), Basc??/Basco (i possiblement prov?? de l'occit?? 'basco' (el cognom es troba sota la forma de Bascou) que significa basc), Bassac(h)s/Bassat, Baudrich/Baudruch, Blasi (en catal?? Blai), Benbassat, Beul??/Baul?? (cognom tolos??), Biern (fr. B??arn), Biarn??s, Bigorra, Bigord?? (nadiu de Bigorra), Bordonau (significa 'borda nova'), Borjach, Brian????, Brustenga, Buixaus (oc. Buissau), Bussac (Boussac), Cabanac(h) (oc. Cavanac), Cabanyac (oc. Cavagnac), Cabot (oc. Cabot), Cabrol (oc. Cabrol), Cadanet (oc. Cadenet, cognom i top??nim del Vaucluse), Cadillach (fr. Cadillac, oc. Cadilhac)), Caixac (vila Queyssac), Callau (occit?? 'calhau'; c??dol), Camb?? (oc. Cambon), Campeny, Capar?? (del gasc?? Caperan (capell??)), Carcassona, Cars?? (fr. Quercy), Clarmont/Claramunt (oc. Clarmont, fr. Clermont-Ferrand), Cararac(h) (a la Plana de Vic existeix el mas Cararac, el nom del qual apareix documentat des de l'any 1000 amb la forma Caresag; segons Francesc de Borja Moll, ve de Charisiacum, del nom grec Charisius), Cardellac(h) (oc. Cardelhac, fr. Cardeillac), Cassart (oc. i fr. Cassart), Caster?? (cognom gasc?? que vol dir 'castell??'), Causac(h)s, Caujac(h)s (Caudiacus), Caus (del proven??al 'caus', 'calb'), Cistac(h)/Sistacs (ve de Cestiacum; Cestius), Clanyac(h) (de Claniacus, del gentilici llat?? Clanius), Clairac(h)/Clariac(h) (de Clariacus), Codinach(s) (de Cotinacus, derivat del nom personal llat?? Cotinus), Coderc(h)/Codert (Coderc), Comang??s/Comenge/Comenges/Cominges, Comba, Comballer (de Comba Vallier), Combelles, Combes, Comet, Condom, Cossac/Cusachs/Cursac(h) (Cursac; de Curtiacus, del cognom llat?? Curtius), Cotxarrera, Creixach (oc. Crayssac), Criach, Cruzat/Crusat (oc. Crozat), Cu(i)xart/Cruixart/Goixart (fr. Couchard), Cusc??, Cusinyach, Damisach, Danyach/Dunyac(h) (d'Uniac o b?? de Duniacus o Donniacus, gentilicis c??ltics (derivats potser del nom c??ltic Donnius?); localitat francesa), Delfau/Dalfau (oc. Delfau; 'del faig'), De l???Ort/Delort, Deugars??, Esclasans (cognom occit?? ???Esclassan???), Espachs, Espallac (vilatge, fr. Espeillac), Estival, Faura ('faura' significava ferrer, com el catal?? fabra), Florejac(h)s (cognom llat?? Floridius), Floriac (Floirac; de Floriacus, derivat c??ltic del cognom llat?? Florus), Foixenc, Franc??s, Frisach, Fullac(h)/Fullat, Gaixac (oc. Gaissac), Gabarrou/Garrabou (fr. Garrabon), Gallach(s), Gallard/Gallart, Garrel(l) (oc. Garrel), Garr??s (oc. I fr. Garros; lloc de Haute Garonne), Gas, Gasc(h), Guasch, Gosch, Gasca, Gasc??, Gaus??/Gausach/Gaussach/Gausiach/Gauxachs (top??nim, fr. Gausac), Gavald??, Gavanyac(h), Girbau (Girbaut, Girbaud), Giraut (Giraut, Giraud), Gubau, Gulart, Gorbs, Gramont, Granollachs (oc. ???Granolhac???, fr. ???Granouillac???), Grany?? (fr. 'Gragnon', antic occit?? 'granhon' (=gra de ra??m, pinyol d'oliva)), Guasp/Gosp, Jaques, Juliach(s), Labeyre/Lapeyre (oc. Lapeira), La Comba, La Dama, Lagarda, Lairet, Laporta, Laran, Llaudet (del gasc?? 'l'audet', l'ocell), Llemos??/Llamos??, Llimotges/Limoges, Llorac(h), Llussach, Lostau (oc. L'ostau; la casa), Malves?? (significa ???mal ve?????), Manyac(h), Maranges, Marcet (cognom gasc?? que significa Marcel), Marfany (oc. Marfanh), Marinyac(h), Marot, Marsillac(h), Marsinyac(h), Maseres/Maseras (cognom occit?? amb grafia francesa 'Maz??re, M??zi??res'), Massac(h)s/Masachs (Marsac, Massac), Massat(s) (top??nim de l'Ari??ge, Massat), Merlat (cognom, Merlat), Miralpeix/Mirapeix (oc. Mirapeis, fr. Mirepoix), Moixac/Muxach (oc. Moissac, fr. Moissac), Moixet (oc, Moisset, fr. Mouysset), Moixinac/Muxinac(h), Monl(l)au (Montlaur, Montlahuc), Montguill??/Montgui?? (top??nim i cognom, Monguillot), Montpeller, Muixart/Muchart, Muntanyac(h), Mussac/Musac/Musachs (vila; Moissac o Moussac), Naqu?? (cognom Naquet), Narbona, Narbon??s (vila occitana), Neac, Pallach (oc. Palhac), P??mies (vila occitana), Parrella (tot i que en el llibre 'Els llinatges catalans, Francesc de B. Moll ens diu que ??s derivat de 'Parra'), Patxot/Pitxot (occit?? 'pechot, pichot', petit??), Payrot (Pairot/Peyrot), Payrolet, Payr??, Pegull?? (oc. Pegullan), Peiris, Peir??/Pair??/Payr??, Perxac(h)/Perxachs, (de Persiacus, derivat c??ltic del nom personal llat?? Persius), Peytav??/Peytov??, Pietx (de l'occit?? 'puech'), Proven??al/Proen??al, Puey/Poey, Reixac(h)/Raxac(h)/Reixart/Reixat, Rellachs (llinatge catal?? documentat en l'any 1655 segons el Diccionari Aguil??; vilatge, Reillac), Rocafull (fr. Roquefeuil), Rocamador, Rodergas (oc. Rodergue, fr. Rouergue), Rod??s (fr. Rodez), Romanyac (Romagnac, poble d???Occit??nia), Rossejach, Ros(s)inac(h), Rufac(h)/Rufart/Rufat, Sabart??s/Sabart??s (comarca occitana; oc. Sabart??s, fr. Sabarth??s), Salissacs/Salisachs, Salrac(h) (vila occitana de 'Sarlat'), Salacr??/Salicr??/Salicrup/Salacruch/Salacruts/Salitruch/Salitruchs (fr. 'Salacrou, Salacroux, Salacroup'), Samaranch (fr. Samaran), Santanach/Santenach (vila occitana Sentenac), Sans?? (deformaci?? de Sant Circ, vila occitana; en franc??s Saint Cirque), Santpon??/Sampons (oc. Sant Pon?? / fr. Saint Pons), Sarlat (vila de Sarlat), Saurinyach/Serinyac(h)/Surinyac(h)(s) (Solignac, vilatge de Lombes; o b?? de Sereniacus, gentilici derivat de Serenus), Sent??s (potser de l???occit?? Sant Tirs; fr. Saint Tirs), Serrancol?? (del gasc?? Sarrancolin, al departament Hauts Pyr??n??es), Senach/Senachs (vilatge i cognom Cenac), Seraut, Sillach (vila de Silhac), Simorra (fr. Simorre; vila), Sister?? (ciutat, oc. Sisteron), Subies/Subias (Soubies), Sub??/Subies/Subias (nom de diversos pobles de la Dordonya i dels Alts Pirineus), Subirac(h)s/Subirats/Soberats, Tarasc?? (oc. Tarascon), Tarrida/Tarridas, Toldr??/Tolz??/Tolr??/Talus??/Tols??/Torl??, Tolos??, Tol?? (fr. Toulon), Tolosa (fr. Toulouse), Toto(s)saus/Tutusaus (occit?? 'tot o saups'), Tusquet/Tusquets, Tuixans/Duixans (vila de Tuchan), Tulla (oc. Tula, fr. Tulle), Uriach (vila; oc. Auriac), Usac(h)/Uzac (Uzac; localitat occitana desapareguda), Vadriachs/Vidriachs, Ventanachs, Verdolac, Vintr?? (top??nim occit?? Lo Vintr??, fr. Le Vintrou), Vivern, Xalabarder, Xalma (fr. Chaulme), Xalmeta/Xumetra (deformaci?? de Chalmeta/Chalmette/Chaumette; cognom llemos??), Xamb??, Xam(m)ar/Xatmar/Xetmar/Chemar (del llemos?? Chammard), Xirinac(h)s (sembla una deformaci?? de Serinyacs).

Cognoms francesos

Ach??/Atx?? (fr. Apchier), Aiats/Ayats/Aiat/Ayachs/Aiac(h)/Ayat (cognom fr. Ajas; ve d'Adius +-acus), Arqueis (d???), Arx?? (fr. Archier), Ausi?? (fr. Auzillon), Bacard??/Bacardit (Bacardy), Balet (fr. Valet), Balot (fr. Ballot), Balu?? (fr. Baluhet), Baraut/Barral/Barrau/Beralt, Barbey (fr. Barbey), Bardolet (fr. Bardollet o Bardoulet), Barney (fr. Bernay), Bay??s (fr. Bayeux; vila normanda), Belabre (fr. 'bel arbre'), Blanchart/Blanxart (fr. Blanchard), Bodria (fr. Baudri), Bonay (fr. Bounaix), Bon?? (fr. Bonnet; i possiblement molts Bonet), Borbonet (diminutiu de Bourbon), Borguny/Burguny, Borguny??/Barguny?? (fr. Bourguignon), Borrau (fr. Bourreau), Borsot (fr. Boursault), Botey (fr. Bouteille), Box?? (fr. Buysson), Bretons, Bricall (fr. Bricault), Brill/Brillas (fr. Brill), Bros, Brot??/Brotons (fr. Broton), Boixareu/Buixareu (fr. Boisselier), Buss?? (fr. Busson, Buisson), Bud?? (fr. Boudon), Buireu (fr. Boileau), Cahu??/Cahuet(s) (fr. Cahouet/Cahuet), Camardons (fr. Camardon), Carrau (fr. Carraud), Catarineu (fr. Cathelineau), Caus?? (fr. Causard), Clanxet (fr. Clanchet), Claus, Clerch (fr. Clerc), Colbert/Culbert (fr. Colbert), Coli, Coixet/Cotchet (fr. Cochet), Cucart (fr. Cocard/Coquard), Dant?? (fr. Dantin), Darn??s (fr. Dernis), Daun??/Dauner/Daunert (fr. Daunay), Daura (fr. Daure), Daurella (fr. Daurelle), Daur?? (fr. Daury), Daus??/Dauss?? (fr. Daussat), Dauset (fr. Dausset), Delf??/Dalf??/Duffau/Dufaut (fr. Delfaud / Duffaud; 'del faig'), Del??s, Delort, Dexeus (fr. Desjeux), Donadiu (deformaci?? del franc??s Donnedieu), Donyau (de Duneau; localitat francesa), Druguet, Duclos (fr. Duclos), Felisard (fr. Felisard), Fill?? (fr. Fillon), Foret (fr. For??t), Gaixet (fr. Gachet), Garant?? (fr. Garanton), Gar??on, Gard?? (fr. Gardin), Gard?? (fr. Gardon), Gass?? (fr. Gar??on), Gassot (fr. Gassot), Gelonch/Jolonch (fr. Gelon), Genson (fr. Genson), Gest?? (fr. Gestin), Girv??s/Girb??s (fr. Gervais), Gobianes/Gubianes (fr. Gogian), Granyer/Griny?? (fr. Granier), Griny?? (fr. Grignon), Guichard/Guixart (fr. Guichard), Guill?? (fr. Guillet), Guillot/Guill?? (fr. Guillot/Guillon), Guitet (fr. Guitet), Guit?? (fr. Guiton), Gulart/Golart (fr. Goulard), Gur?? (fr. Goury/Gorin), Gusart (fr. Goussard), Gussi (fr. Goussin), Guss?? (fr. Gousson), Jol?? (fr. Joly), Jounou (Jounoud?), Juand?? (fr. Jouandon), Juliench (fr. Julien), Laforet (fr. Lafor??t, 'la f??ret'), Lagarda (possiblement occit??, Lagarda; fr. Lagarde), Latrilla (fr. Latreille), Laporte (fr. Laporte), Macau (fr. Macaud), Malaret (cognom franc??s Malaret), Mariatge (fr. Mariage), Marig??/Marigot (fr. M??rigot), Marquilles (fr. Marquilli??s), Mart?? (fr. Marton), Matill?? (fr. Matillon), Maur?? (fr. Maury), Mialet (fr. Mialet), Monet (fr. Monet), Montjol?? (fr. Montjoly), Moreu (fr. Moreau), Osl?? (fr. Osselet), Pacareu/Pacreu (fr. P??quereau), Palet (fr. Palet), Parcet/Parxet (fr. Parcet, Parchet), Parrot (fr. Perrot), Pasc?? (fr. Pascon/Pascot), Pascuet/Pasquet (fr. Pasquet), Paulet (Paulet), Pa(i)xau (fr. P??chaud, Pachau, Pacheau), Peray (fr. P??ray), Peytav??/Peytov?? (oc. Peitavin, fr. Poitevin), Picard/Picart (fr. Picard), Pitart/Pitarch/Pitarchs (fr. Pitard), Planxart (fr. Planchard), Pompid?? (fr. Pompidou), Potau (fr. Poteau), Puixeu (fr. Puiseux), Quillet/Quitllet (fr. Quillet), Raf?? (fr. Raffy), Rall?? (fr. Raillet), Rall??/Rai??/Ray?? (fr. Raillon), Recolta/Ragolta (fr. 'r??colte'), Rixart (Richard), Rosset/Roset (fr. Rousset), Ruaix/Roaix, Salgot/Serig?? (fr. Saligot), Sams??/Samsot/Sans?? (fr. Samsot/Samson), Santonja (fr. Saintonge), Sarl??/Sorl?? (fr. Serlin), Saumet (fr. Saumet/Saulmet/Salmet), Sauter (fr. Sautel/Sautier), Suquet (fr. Souquet), Sur??s (fr. Souris), Taix??/Tatch??/Tatj?? (fr. Tach??; tacat, marcat), Tallard?? (fr. Taillard), Terri/Terris (fr. Terry/Thierry), Testar(d)/Testart (fr. Testard, T??tard), Tibaut (de Tibaud; en catal?? ??s Tibau/Tubau), Till??/Titll?? (fr. Tillon/Tillot; derivats de 'til', tell), Toneu/Tuneu (fr. Tonneau), Trib?? (fr. Tribot, Tribout), Trilla/Trilles/Tries/Tria (possible Treille), Trinxant (fr. Tranchant), Volart (fr. Volard), Xacbert (fr. Jacbert), Xafart (fr. Chaffard), Xalant (fr. Chaland), Xalder??/Xaudar?? (fr. Chaudron), Xampan?? (del mot ???champenois???), Xampeny (paral???lel a Campeny), Xapella (fr. Chapelle), Xarlada (Charlade?), Xarles/Xarlas/Xarla (fr. Charles), Xarlet (fr. Charlet), Xarl?? (fr. Charlot), Xarri??, Xaudiera (fr. Chaudi??re), Xena (fr. Ch??ne), Xilleron (Chilleron?).

[edita] Bibliografia

BADA, Joan. La Inquisici?? a Catalunya (segles XII-XIX). Barcanova, 1992

CANYAMERES RAMONEDA, Esteve (1994). ???La immigraci?? francesa al Vall??s Occidental (segles XVI-XVII): quatre exemples locals: Sabadell, Sant Cugat del Vall??s, Sant Juli?? d'Altura i Sentmenat???, Arraona, n??m. 15, p. 9-15.

CODINA VILA, Jaume. La immigraci?? francesa al Delta del Llobregat 1400-1700, a XXV Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos, Ed. Centre d'Estudis del Baix Llobregat i Amics del Prat (1985).

- (1999b) ???Catalans de Segona: Contribuci?? a l???estudi de la immigraci?? francesa durant l???Edat Moderna???, Treballs de Geografia, n??m. 49, p. 203-215.

GRAS, Merc?? i MASDEU, Raimon. Occitans a Sant Feliu i a Sant Just: el cas de Blanca Bardiera, una occitana perseguida per bruixa a Sant Feliu de Llobregat l'any 1576

GUAL, Xavier. Occitans al Baix Llobregat Nord.

GUAL, Xavier i MILL??S, Carles. La immigraci?? occitana.

-(1999a) ???La immigraci?? francesa al Baix Llobregat: segles XVI-XVII???, Materials del Baix Llobregat, n??m. 5, p.29-36.

GUAL VIL??, Valent??. "Gavatxos", gascons, francesos. La immigraci?? occitana a la Catalunya Moderna (El cas de la Conca de Barber??). Rafael Dalmau, editor. Barcelona (1991). Col???lecci?? "Episodis de la Hist??ria", n??m. 286.

JAN?? CHECA, ??scar. Fran??a i Catalunya al segle XVII. Identitats, contraidentitats i ideologies a l?????poca moderna (1640-1700). Mar??, 2003. (tesi doctoral d???Hist??ria Moderna de la UAB; en l??nia)

KAMEN, Henry. La Inquisici??n espanyola. Una revisi??n hist??rica. 1999 -(1995). ???La pol??tica ling????stica a Catalunya a l?????poca moderna???, L???Aven??..., n??m. 189, p. 30-51. -(1997). ???M??s enll?? de la Inquisici??: un canvi de perspectives???, L???Aven??..., n??m. 210, p. 24-27. Larousse des Noms de Famille

MASSANELL, Antoni. Dades esparses dels immigrants francesos a Vilafranca del Pened??s, en el segle XVI, a Miscel???l??nia Penedesenca III, 1977.

MILL??S CASTELLV??, Carles. Els altres catalans dels segles XVI i XVII. Publicacions de l???Abadia de Montserrat (2005).

MOLL, Francesc de Borja. Llinatges catalans. Mallorca: Raixa (3 volums).

MONTER, W. (1988). ???Els immigrants francesos i la Inquisici?? de Barcelona, 1550-1650???, L???Aven??..., n??m. 120, p. 10-14.

MOREU-REY, Enric. Els immigrants francesos a Barcelona (segles XVI-XVIII), a Mem??ries de la secci?? Hist??rico-Arqueol??gica, Ed. Institut d'Estudis Catalans, XX.

NADAL, Jordi i GIRALT, Emili. La population catalane de 1553 ?? 1717. Par??s (1960). Reeditat en catal?? per Eumo, (2000): Immigraci?? i redre??. Els francesos a la Catalunya dels segles XVI i XVII.

PALOS, J. L. (1982). ???La lluita contra els jueus, els protestants i l???heretgia moral. El tribunal del Sant Ofici a Barcelona (segle XVI)???, L???Aven??..., n??m. 47, p. 21-31.

-(1983). ???El protestantisme a Catalunya???, L???Aven??..., n??m. 58, p. 182-187.

REGL??, Joan. Bandolers, pirates i hugonots.

S??NCHEZ, M. (2003). ???La immigraci?? occitana al Vall??s meridional (1550-1640)???, Terme, n??m. 18, p. 117-128.

SOCA, Isaac (2003). ???La immigraci?? occitana al Bergued?? (1580-1650). Notes per a una aproximaci?? percentual???; 5?? Congr??s d'Hist??ria Moderna de Catalunya (15-19 desembre de 2003). Identitats, conflictes i representaci??. Barcelona (en premsa).

TORRES SANS, Xavier. La Vall de Torell?? als segles XVI i XVII: una hist??ria de paraires i bandolers. Eumo Editorial. Vic.

VENTURA, Jordi. Els heretges catalans. Editorial Selecta. Barcelona (1963).