Garamants
De Viquipèdia
Els garamants foren una nació d'Àfrica que vivia al est dels getuls, al oest del Nil, i al sud de Líbia. El nom de garamants s'aplicava en general a totes les tribus líbies orientals. El límit entre getuls i garamants es situa al riu Bagradas i a la muntanya Usargala. Es considerava antigament que els seus límits al sud i est eren el llac Nuba i les valls del riu Gir fins a les muntanyes anomenades Garamantica Pharanx. Però en realitat el poble vivia al Fezzan (antigament Phazania o Fazània) les muntanyes occidentals del qual, Warira, podrien ser les muntanyes Usargala dels antics.
Heròdot esmenta als garamants i els situa al sud dels nasamons, al est dels makes (macae) i diu que els oasis anaven d'Augila al país dels atarantes o atarants (al oest) i d'Augila a Zuila (el est) i cap al nord fins el país dels lotofagis (la costa de Sirte). Heròdot esmenta als negres del sud que vivien en coves (a les muntanyes del Tibesti).
El nom fou donat pels grecs i deriva de la seva capital Garama (moderna Germa o Djerma a uns 150 al oest de Sebha). Ja eren un poder local vers el 500 aC quant Heròdot els descriu com un poble ramader i que capturava esclaus negres; gracies a les nombroses pintures i gravats a les roques es coneix alguna cosa de la seva vida anterior a l'eclosió del regne. Les excavacions han posat a la llum alguns aspectes de la seva vida. Així se sap que la seva primera capital fou Zinchecra, no gaire lluny de Garama, que ha estat excavada. Se sap que tenien vuit ciutats principals, de les que tres ja han estat excavades, i tenien també gran nombre d'establiments menors. Garama tenia una població d'uns quatre mil habitants i altres sis mil vivien a les rodalies. El poble era essencialment granger i mercader però demostraren uns grans coneixements d'enginyeria amb l'aprofitament de les aigües subterrànies. La seva religió era influïda pels egipcis, i alguns nobles s'enterraven en petites piràmides, i també s'ha trobat alguna mòmia que indicaria una tradició de momificació. L'escriptura utilitzada era la libicoberber. Menjaven raïm, figues, civada i blat i comerciaven amb el blat, la sal i esclaus, a canvi de vi, oli d'oliva, oli pels llums, i articles de taula (principalment amb els romans). Les restes trobades fins ara inclouen nombroses tombes, fortins i cementiris però la troballa principal es la seria de túnels subterranis i conductes que permetien aprofitar l'aigua del subsòl, sistema que fou construït principalment en un període entre vers el 200 aC i el 200 dC; aquest túnels, coneguts pels berbers com foggaras va permetre una gran expansió de l'agricultura, però va necessitar de d'utilització massiva d'esclaus tant per la construcció com per el manteniment.
Els romans van tenir freqüents contactes comercials amb els garamants però no els consideraven prou civilitzats. A Garama s'han trobat uns banys romans, el que indicaria o be la presencia d'una colònia nombrosa o que els garamants, al menys a certs nivells, eren prou civilitzats. El romà Maternus va acompanyar a un rei garamant en una expedició militar que va durar quatre mesos, fins el sud del Txad i el nord de Nigèria. En aquesta època ja tenien algunes armes cosa que Heròdot, al segle V, esmenta que no coneixien. Tot i així mai van ser subjectes de Roma.
Tàcit esmenta que havien atacat alguns establiments de la costa. Plini el Vell també diu que el segle I aC van atacar els establiments romans a la zona costera del nord d'Àfrica. Lucius Cornelius Balbus Gaditanus va fer una expedició contra ells i va ocupar 15 ciutats el 19 aC, pero això no els va impedir després ajudar a Tacfarines. El 70 van ajudar a la ciutat d'Oea (Trípoli) a assetjat i saquejar Leptis Magna, i a això va seguir una nova expedició romana el mateix any 70 que els va obligar a establir relacions oficials amb Roma, i esdevingueren un estat client, però la situació es va extingir al segle III amb l'inici de la decadència imperial.
Vers el 400 les condicions climàtiques van empitjorar. La zona del sud de Líbia, llavors ben cultivada, va acabar essent un desert i les aigües subterrànies s'esgotaven i no es recuperaven o al menys no ho feien prou ràpidament. El regne es va fragmentar i el regne de Ghana, al oest, va agafar el relleu en el comerç. Encara el 569 s'esmenta un tractat de pau entre el regne dels Garamants i Bizanci en el qual el regne acceptava el cristianisme. El 642 els àrabs van arribar a Garama. El 668 un rei dels garamants, cristià, fou empresonat pels musulmans i el regne va desaparèixer.
Sont probablement els ancestres dels tuareg.
