Far d'Alexandria
De Viquipèdia
El far d'Alexandria (també anomenat la torre de Faros) fou considerat una de les set meravelles del món.
Fou construït al segle III aC en època hel·lenística i va estar en funcionament durant molt de temps, fins que dos terratrèmols l'enderrocaren al segle XIV.
Era una torre que el rei egipci Ptolemeu Sòter va decidir construir per guiar els vaixells cap al port d'Alexandria i identificar la situació de la ciutat des de molt lluny; l'edifici es va acabar durant el regnat del seu fill, Ptolemeu II Filadelf. En va dirigir les obres l'arquitecte Sòstrat de Cnidos i es creu que mesurava 134 metres d'alt; en aquella època fou una de les estructures més altes aixecades per la mà de l'home.
Construït amb blocs de pedra blanca, el far estava dividit en tres seccions: una base quadrada amb un buit al mig, una part central de forma octagonal i, al remat, una capçalera circular. Al capdamunt estava equipat amb espills metàl·lics que n'assenyalaven la posició reflectint la llum del sol; i a les nits, a falta de llum, s'hi encenia una foguera que, segons es diu, es veia des de més de 50 km lluny. Tal com es pot veure en imatges del far reproduïdes en monedes romanes encunyades a la seca d'Alexandria, tenia quatre estàtues de tritons bufant uns corns, un a cada cantó de l'edifici. En el període romà també hi havia una estàtua dalt de la torre.
La torre agafa el nom de la illeta connectada artificialment per un dic amb el port alexandrí on es va situar, anomenada Faros. Aquest topònim ha estat l'origen etimològic de la paraula far en moltes llengües romàniques, com en català mateix, en francès (phare), en italià (faro), en portuguès (farol), en espanyol (faro) i en romanès (far). Com passà amb el Mausoleu d'Halicarnàs, doncs, el nom de la torre de Faros designarà totes les construccions posteriors realitzades a fi de mostrar el camí als vaixells.
Amb l'excepció de la Gran Piràmide de Gizeh, el far va ser una de les set meravelles del món antic que més temps va sobreviure. Fou severament malmès per dos terratrèmols als anys 1303 i 1323, fins al punt que el viatger àrab Ibn Battuta va escriure que no havia pogut entrar en les seves ruïnes. Fins i tot el poc que en quedava va desaparèixer el 1480, quan el soldà egipci d'aleshores, Qaitbay, n'utilitzà els enderrocs per construir un fort allà prop.
