De Viquipèdia

Segons la seva etimologia, el terme ‘estructura’, d’origen llatí, prové del verb ‘struere’, que significa construir. La imatge que suggereix aquesta arrel és, doncs, la d’un edifici, amb el plànol de la seva planta, la seva elevació, les seves proporcions i les funcions de les seves parts. La noció d’estructura no es pròpia ni de la sociologia ni de la ciencia històrica, sinó que és emprada en diversos graus per totes les ciències. Es tracta del reconeixement d’una evidència: l’esperit humà tan sols pot actuar sobre les coses en la mesura que és capaç de reconstruir i d’expressar en un llenguatge lògic ‘com estan fetes’. Si ho estiguessin ‘de qualsevol manera’, si canviessin de forma incoherent entre una i altra observació, la ciència no podria existir.

El concepte d’estructura social constitueix una de les nocions centrals de la sociologia. Aquest concepte sociològic sembla haver estat manllevat de la física (especialment, de la mecànica clàssica), d’una banda, i de la biologia (especialment, de la morfologia i fisiologia dels animals i plantes), de l’altra. A nivell elemental es pot conceptualitzar l’estructura social com el conjunt permanent d'articulacions entre les diverses parts de què es compon una societat. El conjunt resultant és quelcom més que la suma d’aquestes parts, entre les quals es compten posicions i grups socials, institucions i altres unitats producte de la divisió del treball entre els membres de la població. Dit això, existeixen grans desacords sobre la seva naturalesa i sobre les seves propietats entre els diferents autors. Aquestes divergències comporten importants conseqüències teòriques, atès que la forma en què es conceptualitza l’estructura social porta a enfocaments molt diferents en sociologia.

Per què les societats estan estructurades? Émile Durkheim ja intuí molt clarament la necessitat psicològica de posar límits a l’acció social. Segons aquest autor, l’absència de límits produeix aigoixa i neurosi. L’anomia no fóra més que una de les conseqüències d’aquesta condició social. En segon lloc, una societat estructurada facilita que la vida social discorri de forma ordenada i que els individus abordin d’esma la gran majoria de les seves tasques i obligacions. La rutinització té l’avantatge de permetre als membres de la societat concentrar-se en la solució de nous problemes.

Segons Callinicos, concebem les societats en termes de les seves estructures socials a causa de diverses raons:

1. A causa de la interdependència de l’acció i del seu caràcter sistèmic.

2. Les societats persisteixen en el temps.

3. És característic de les relacions socials que la seva natura i existència no depenguin de la identitat particular dels agents involucrats. Les relacions socials són conjunts de caselles buides.

4. Les relacions socials impliquen regularitats la comprensió o fins i tot la consciència de les quals escapen als agents que hi participen.

5. Por últim, dir que una societat té una estructura significa afirmar que existeixen límits de la mesura en què pot canviar sense convetir-se en una societat d’un tipus distint.

Els estudiosos socials que han fet aportacions a la idea d’estructura social han hagut de tractar de donar resposta a diversos interrogants i dilemes, que constitueixen el nucli fonamental de la teoria sociológica. Tenen les estructures socials un caràcter bàsicament objectiu, subjectiu, o ambdós? On cal cercar-les? Es troben dins els nostres caps, en la nostra percepció i en la nostra mirada, o bé a l’exterior, en la realitat social, i per tant són quelcom real i objectiu independent de l’actor i que no es doblega fàcilment a la nostra volició? O bé són els analistes socials els qui estructuren i ordenen el món que els envolta en tractar de descriure’l per mitjà de conceptes?

En quina mesura són les estructures interioritzades? Quina és la matèria prima de què estan fetes les estructures? Estan fetes a base de valors i normes, i aleshores serien interioritzades a través del procés de socialització, o be de condicionants ecològics, demogràfics, productius o tecnológics?

Les estructures, per definició, tenen la propietat de persistir en l’espai i en el temps. Quins són els mecanismes a través dels quals s’hi reprodueixen? Es tracta de matrius de limtacions i oportunitats externes als individus o bé codis inconscients que són capaços de produir la vida social, tal com els parlants competents d’una llengua poden confegir una oració?

Per a alguns sociòlegs, l’estructura és un procés i no pas una cosa o una entitat: són els individus els qui produeixen i reproduixen l’estructura en la interacció amb els altres. Però aleshores, ¿com es pot compaginar l’estructura amb el canvi social? Les estructures no poden ser estàtiques sinó dinàmiques. Una teoria de l’estructura que sigui acceptable no tan sols hauria d’especificar quines són les condicions de la seva reproducció sinó també de la seva potencial transformació.

Per últim, quines són les bases de l’ordre social que reflecteix l’estructura? Les societats tenen essencialment un caràcter harmònic o conflictiu? Es basen en el consens o en la coacció entre els seus membres? Quines són les unitats fonamentals que les componen? I quines són les principals línies divisòries que hi apareixen?

[edita] Diferents concepcions de l’estructura social

El concepte d’estructura social forma part del patrimoni de totes les tradicions sociològiques. No fóra correcte tractar d’assimilar el concepte d’estructura amb determinats paradigmes sociològics com ara l’estructural-funcionalisme o l’estructuralisme ni tampoc d’oposar el seu ús a l’acceptació de l’individualisme metodològic.

Segons Porpora, un autor d’inspiració marxiana, existeixen quatre conceptes distints d’estructura social:

1. Pautes de comportament agregat estables al llarg del temps.

2. Regularitats sotmeses a lleis que governen el comportament dels fets socials.

3. Sistemes de relacions humanes entre posicions socials.

4. Regles i recursos col·lectius que estructuren el comportament.

La primera concepció se basa en l’individualisme metodològic i correspon a teòrics de l’intercanvi com ara George C. Homans, alguns interaccionistes simbòlics i conflictivistes como ara Randall Collins.

La segona adopta un enfocament holista i és sostinguda per sociòlegs estructuralistes com ara Peter M. Blau, Jonathan H. Turner o Neil J. Smelser. Per a aquest darrer els trets genèrics del concepte d’estructura són els següents: 1. La idea d’estructura exigeix l’especificació de les unitats d’anàlisi bàsiques, que constitueixen les parts o elements d’allò implicat lògicament per la ‘multielementalitat’ del concepte de estructura; 2. La noció d’estructura també implica que les unitats bàsiques mantenen entre si una relació especial o no aleatòria; 3. Estretament connectat amb l’anterior hi ha la implicació que les interaccions entre els elements bàsics de l’anàlisi es repeteixen en l’espai i en el temps; 4. La noció d’una relació recurrent per mitjà de processos entre les unitats bàsiques implica que les relacions dins una estructura són diferents de les relacions amb altres unitats situades fora d’ella; 5. La noció de diferència respecte a l’exterior dóna lloc a la noció de l’estructura en la seva situació i en el seu ambient, així com a la noció del grau en què l’estructura es troba tancada o oberta a les influències o iteraccions amb unitats o forces situades fora d’ella; 6. Finalment, i encara que això no hi sigui consubstancial, moltes versions del concepte d’estructura fan referència a les seves raons o causes, això és, a les raons per les quals es manté unida i continua diferenciant-se del seu ambient.

La tercera interpreta l’estructura social com un mecanisme causal constituït per relacions entre posicions socials que explica els fenòmens socials en termes de les tendències, tensions i forces inherents a l’articulació de les dites relacions. Es troba associada amb les variants més tradicionals de l’anàlisi marxiana, si bé també té simpatitzants entre els interaccionistes simbòlics i els teòrics de les xarxes.

Finalment, la quarta no conceptualitza tant l’estructura social en termes de les propietats organitzatives dels sistemes socials com en termes de regles compartides entre els actors socials. Tradicionalment predominava entre etnometodòlogs, alguns interaccionistes simbòlics i tots aquells sociòlegs que empren models lingüístics per comprendre l’estructura social. En els anys setanta i vuitanta fou també incorporada a la teoria de l’estructuració d’Anthony Giddens, el qual en l’actualitat constitueix el seu exponent més conegut.

[edita] Bibliografia

Beltrán Villalva, M. (2001). ‘Sobre la noción de estructura social’. Revista Internacional de Sociología. Nº 30: 7-28.

Blau, P. M. (ed.) (1976). Approaches to the Study of Social Structure. London: Open Books.

Callinicos, A. (1987). Making History: Agency, Structure and Change in Social Theory. Cambridge: Polity Press.

Porpora, D. V. (1987). The Concept of Social Structure. New York: Greenwood Press.

Porpora, D. V. (1989). ‘Four Conceptions of Social Structure’. Journal for the Theory of Social Behaviour 19: 195-211.

Sewell, W. H., Jr. (1992). ‘A Theory of Structure: Duality, Agency, and Transformation’. American Journal of Sociology 98 (1): 1-29.

Smelser, N. J. (1988). ‘Social Structure’. In N. J. Smelser (ed.). Handbook of Sociology. Newbury Park: Sage. pp. 103-129.