El crit
De Viquipèdia
El crit (Skrik en noruec) és l'obra més famosa d'Edvard Munch (1863 - 1944). L'obra data del 1893, i s'engloba dins de l'estil expressionista. La tècnica utilitzada va ser l'oli i tremp sobre cartró de 91 cm x 73,5 cm. Actualment l'original es troba a Nasjonalgalleriet, a Oslo, tot i que existeixen al voltant de 50 còpies.
El tema de l'obra es resumeix en una persona en primer pla que no se sap bé si és un home o una dona per la poca definició de la silueta, que crida angoixada. El crit sembla que es transmet a tot el paisatge.
Taula de continguts |
[edita] Elements plàstics
El malestar de la persona protagonista es mostra a través de corbes sinuoses que apareixen per tot el quadre excepte en les baranes del pont i les dues figures humanes que s'allunyen per darrere del protagonista.
Abunden les tonalitats irreals de vermell, blau i negre, que ajuden a mostrar el sofriment de l'individu. El cel crida l'atenció per les tonalitats vermelles i taronges que va utilitzar l'autor.
[edita] Composició
En el primer pla apareix un individu que es posa les mans a la cara i crida per expressar la seva angoixa. La cara d'aquest està deformada de manera que recorda a una mòmia peruana. El pont i els dos personatges que s'allunyen resten indiferents, però la resta del paisatge sembla solidaritzar-se amb el protagonista. Les baranes del pont separen els dos ambients.
Al fons es reconeixen un fiord i dues siluetes de vaixells.
[edita] Estil
Munch tenia influències de Van Gogh, Gauguin, i Toulouse-Lautrec. De la mateixa manera Edvard Munch exercí una gran influència en l'art germànic del principi del segle XX.
[edita] Contingut i significació
El crit és un reflex del món de l'artista. La seva trajectòria vital va estar marcada pel patiment i la mort: la seva germana va morir de tuberculosi als quinze anys; quan ell tenia cinc anys va perdre la seva mare per culpa de la mateixa malaltia; el 1889 morí el seu pare...
Ell mateix va explicar la situació que va originar El crit:
| « | Anava caminant amb dos amics pel passeig -el sol es ponia- el cel es tornava de cop i volta vermell -jo em vaig aturar, cansat em vaig recolzar en una barana, damunt de la ciutat i el fiord blau fosc no sinó sang i llengües de foc- els meus amics continuaven la seva marxa i jo continuava aturat al mateix lloc tremolant de por -i sentia que un udol infinit penetrava tota la naturalesa. | » |
L'escena fou ambientada a la ciutat de Nordstrand.
