Criptologia
De Viquipèdia
La criptologia és l'estudi dels criptosistemes: sistemes que ofereixen mitjans segurs de comunicació amb els que l'emissor oculta o xifra el missatge abans de transmitir-ho per a que només un receptor autoritzat (o ningú) pugui desxifrar-ho. Les seves àrees principals d'interès són la criptografia i la criptoanàlisi, però també inclou l'esteganografia com part d'aquesta ciència aplicada. En temps recents, l'interès per la criptologia s'ha estès també a altres aplicacions, per part de la comunicació segura de informació i, actualment, una de les aplicacions més esteses de les tècniques i mètodes estudiats per la criptologia és la autenticitat de la informació digital (també anomenada signatura digital).
A la tècnica de transmissió de dades de forma de fer-los inútils davant intrusos se l'anomena “criptografia”, a l'art de desbaratar aquestes tècniques se l'anomena “criptoanàlisi” i conjuntament se'ls coneix com “criptologia”. Tot i que el terme criptologia no està recollit encara en el Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (essent una traducció directa de la paraula anglesa cryptology) aquesta paraula és d'ús comú entre els experts de seguretat de comunicació.
Col·loquialment, es considera els termes encriptar i xifrar com sinònims, al igual que les seves contraries, desencriptar i desxifrar, però no passa el mateix amb al terme codificar. Tot i que encara no estigui acceptat per l'Institut d'Estudis Catalans, es pot utilitzar el terme encriptar que s'entendrà universalment per l'anglicisme dels termes anglesos encrypt i decrypt. Per definició, codificar significa expressar un missatge utilitzant algun codi, però no és necessàriament de forma oculta, secreta o inintel·ligible; escriure en l'idioma català implica l'ús d'un codi que serà comprensible per els catalanoparlants però no tant per aquí no domini el idioma; la matemàtica i la lògica tenen els seus propis codis, i en general existeixen tants codis com idees.
El procediment utilitzat per xifrar dades es realitza mitjançant un algoritme el qual se li pot considerar com una funció matemàtica. Per tant, un algoritme de xifratge és una formula per desordenar una informació de manera que aquesta es transformi en incomprensible, utilitzant un codi o una clau (en ocasions, més d'una). Els missatges que s'han de protegir, denominats textos en clar, es transformen mitjançant aquesta funció i, a la sortida del procés de posada en clau s'obté el text xifrat, o xifrograma. En molts casos existeix un algoritme de desxifratge encarregat de reordenar la informació i tornar-la intel·ligible, però no sempre és així. Quan existeixen les dues funcions, una per xifrar i l'altre per desxifrar, es diu que el sistema criptogràfic és de dues vies o reversible (a partir d'un missatge en clar es pot obtenir un xifratge i a partir d'aquest es pot obtenir el missatge original), mentre que quan no existeix una funció per desxifrar es diu que el sistema és d'una sola via (a partir d'un missatge xifrat no es possible obtenir el missatge en clar que el va generar, l'aplicació d'aquest és, per exemple, per l'emmagatzemament de les contrasenyes).
La transformació de dades preveu una possible solució a dos dels problemes de seguretat en el maneig de dades. El problema de la privacitat i autenticitat, evitant que les persones no autoritzades puguin extreure informació del canal de comunicació o modificar aquests missatges.
Des del punt de vista històric els mètodes de xifratge s'han dividit en dues categories: xifradors de substitució i xifradors de transposició. En un xifrador de substitució, cada lletra o grup de lletres es substitueixen per una altra lletra o un grup de lletres per desxifrar-les. Els xifradors de substitució preserven l'ordre dels símbols del text en clar, però els disfressen. El xifrador de substitució més antic que es coneix és el xifrador del Cèsar, atribuït a Juli Cèsar. En aquest mètode, A es representat per D, B per E, C per F, i així cada lletra se substitueix per la que es trobi tres llocs davant d'aquesta, considerant que després de la Z torni a començar per la A. Una variant del xifrador del Cèsar és permetre que l´alfabet xifrat es pugui desplaçar k lletres (no només 3), convertint-se k en la clau.
