Codex Sinaiticus
De Viquipèdia
El Codex Sinaiticus (Londres, Biblioteca Britànica, Add. 43725; Gregory-Aland nº א(Aleph) o 01) és un manuscrit uncial del segle IV de la Bíblia grega, escrit entre el 330 al 350. Originalment contenia la totalitat d'ambdós Testaments, però solament han arribat fins als nostre dies trossos del Vell Testament grec o Septuaginto, la totalitat del Nou Testament, l'Epístola de Barnabás, i fragments del El pastor d'Hermes (el que suggereix que aquests últims dos textos podrien haver estat considerats part del cànon bíblic pels editors del còdex).
El còdex es troba dividit en quatre trossos desiguals: 347 fulles a la Biblioteca Britànica de Londres, 12 fulles i 14 fragments al Monestir de Santa Caterina del Sinaï, 43 fulles a la Biblioteca de la Universitat de Leipzig, i fragments de 3 fulles a la Biblioteca Nacional Russa a Sant Petersburg.
El mes de juny del 2005, i amb la col·laboració de la Biblioteca Britànica de Londres, es va signar a Londres un document de re-unificació dels textos, procés que es farà amb tecnologia digital que permetrà veure possible textos ocults en els pergamins.
[edita] Descobriment
Konstantin von Tischendorf l'any 1844 va viatjar al Monestir de Santa Caterina, al peu del Mont Sinaí a Egipte. Descobreix 43 fulles de pergamí amb textos de Jeremies, Nehemies, Cròniques i Ester, en un cistell amb fragments de manuscrits que, segons explicà Tischendorf, el bibliotecari l'indicà «eren escombraries que tenien de ser destruïdes cremant-les en els forns del monestir».[1]
[edita] Referències
- ↑ Skeat, T. C. "The Last Chapter in the History of the Codex Sinaiticus." Novum Testamentum. Vol. 42, Fasc. 3, Jul., 2000. p. 313
Vegeu també Còdex Vaticanus
