Coala
De Viquipèdia
 |
||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 |
||||||||||||||||
|
|
||||||||||||||||
| Classificació científica | ||||||||||||||||
|
||||||||||||||||
|
|
||||||||||||||||
| Phascolarctos cinereus Goldfuss, 1817 |
||||||||||||||||
El coala (Phascolarctos cinereus) és un mamífer marsupial que habita en els arbres d'Austràlia.
Taula de continguts |
[edita] Aspecte
El coala mesura entre 61 i 85 cm i pesa entre 4 i 14 kg. La mida del cos i les proporcions d'un animal adult depenen de l'edat, el gènere, l'alimentació i la regió. Els coales que habiten en climes menys càlids són generalment més grans i tenen el pelatge més fosc i espès que aquells que viuen en climes més càlids. Malgrat aquestes adaptacions generals, hi ha també excepcions. A la fèrtil Victòria (Austràlia), un mascle adult pot pesar fins i tot 14 kg, i una femella fins a 11 kg. El pes mitjà d'aquests animals és més baix: 12 kg als mascles i 8 kg en les femelles. Els coales de la seca Queensland són generalment més petits, amb un pes mitjà dels mascles de 8 kg i de les femelles de 6 kg. Els coles tenen un pelatge suau, entre marró i gris platejat, i les seves mans estan proveïdes de grapes afilades. Cada mà té cinc dits, dos d'ells oposats als altres tres, que, a semblança del polze humà, poden moure's en oposició als altres dits. Això li permet aferrar-se als arbres amb més facilitat. Les cames posteriors no tenen grapes al dit major, i el segon i tercer dit estan fusionats per formar un garfi amb el que poden extirpar-se les paparres, de les que en sofreixen sovint.
Els seus trets distintius són un fosc nas sortint i unes grans orelles, del que es dedueix que l'olfacte i l'oïda juguen papers importants en la seva vida. El coala té un cap gran en proporció amb el seu cos, i la seva massa cerebral és relativament petita. El pelatge dels coales que viuen en llibertat és més adobat que el dels que viuen en captivitat.
Els mascles es distingeixen de les femelles per la bossa testicular, així com per la glàndula que tenen al pit, que desprèn olor. Les femelles, al seu torn, s'identifiquen per la bossa o marsupi. A més, normalment són més boniques, la qual cosa es deu a les seves faccions i a la seva menor estatura. La bossa és com la del wombat (un altre marsupial australià) i, al contrari que en els cangurs, l'obertura de la bossa es troba en la part inferior d'aquesta.
Els mascles adults poden ser fins i tot un 50% més grans que les femelles adultes i, a més de tenir la curvatura del nas més pronunciat, la forma del seu cap és una mica diferent de la de les femelles.
[edita] Sentits
Com animals nocturns que són, tenen bones facultats auditives. La seva vista és, tanmateix, més aviat mediocre. El gran nas dels coales és excepcionalment sensible. Els dóna informació sobre tot el que concerneix a la supervivència, el seu territori i l'aparellament.
[edita] Hàbitat
Les poblacions de coales només poden estendre's si es troben en l'hàbitat adequat. Aquest inclouria els arbres preferits pels coales (principalment eucaliptus, però també d'altres) que han de créixer associats en certa manera sobre un terra adequat, a més de suficients precipitacions. A més, hi ha d'haver altres coales vivint en les proximitats.
Un hàbitat amb espai limitat té, òbviament, una capacitat limitada. Això vol dir que molt pocs coales poden viure en aquestes condicions. Si una zona es redueix, es fa trossos o es destrueix en la seva totalitat, disminueix el nombre de coales que viuen allà. La capacitat d'un hàbitat depèn de la consistència dels arbres, la densitat de l'arbratge, les pluges, el clima, el terreny, les formes del paisatge i la mida.
[edita] Mode de vida
Els coales viuen en els arbres i realitzen la majoria de les seves activitats de nit. No es troben còmodes al terra, on caminen de quatre grapes. Per estalviar energia, dormen 20 hores al dia, més que els peresosos, que dormen unes 18 hores diàries. Els seus depredadors naturals són els dingos, les òlibes, les àguiles, els varanos, els voltors, Pocho i les serps pitó. Les èpoques de sequera i sobretot els incendis també poden resultar perillosos per a ells.
Tanmateix, l'acció de l'home ha provocat l'aparició de nous perills, com cotxes, gossos vagabunds, insecticides, piscines i un major risc de contreure gangrena. Sovint, es construeixen carreteres que travessen territoris de coales, per la qual cosa el coala s'ha de quedar en la meitat que es trobi, sense poder passar a l'altre costat. L'hàbitat també es redueix a causa de la tala d'arbres, l'extracció d'aigua i la construcció de tanques.
[edita] Alimentació
Els coales s'alimenten gairebé exclusivament de fulls i crostes, així com dels fruits de l'eucaliptus. A tot Austràlia només aprofiten poc més de 70 de les quasi 500 espècies d'eucaliptus conegudes, fins i tot en alguns llocs només 5 o 7 espècies. Dins d'una zona delimitada normalment no s'aprofiten més de dos o tres espècies d'eucaliptus com a font d'aliment. Molts altres arbres, inclosos els que no són eucaliptus, són usats com fonts d'alimentació o per a altres finals (per exemple, per descansar o dormir).
Un coala adult necessita entre 200 i 400 grams de fulles al dia. Són molt exigents a l'hora d'escollir els seus aliments: primer estiren un braç i agafen amb molta cura alguns de les fulles elegides; després les ensumen amb compte abans de donar-les una bocada; i finalment, les masteguen fins a fer-les unes farinetes i se les empassen. Els coales beuen molt pocs cops, es creu que coala significa 'no beu' en el llenguatge aborigen. Sadollen la set fonamentalment a través de l'abundant aigua dels fulls d'eucaliptus. També obtenen aigua de les gotes de la rosada i de la pluja. No obstant això, a les estacions seques i malgrat els riscs que corren, van fins a les aiguades.
Les dents del coala estan adaptades per menjar fulls d'eucaliptus. Aquests animals recullen els fulls amb els incisius superiors i inferiors. El buit entre els incisius i els queixals permet que puguin moure els fulls d'un costat per a un altre amb la llengua sense mossegar-se. Els queixals tenen una forma especial que fa que també puguin trossejar el menjar, en lloc de sol triturar-la. D'aquesta manera, les dents treuen la humitat als fulls i destrueixen la fibra d'aquestes, de manera que faciliten la digestió.
L'eucaliptus els aporta sucres, midó, greixos i proteïnes. En un procés digestiu relativament llarg, s'extreuen l'aigua i els aliments aprofitables. Com els seus aliments són difícils de digerir, poc energètics i fins i tot tòxics, els coales tenen un apèndix que és molt llarg (fins a 2,5 metres). Aquí els bacteris ajuden a digerir les fibres i permeten que es doni una espècie de fermentació. A més, el seu lent metabolisme fa possible que s'emmagatzemi l'eucaliptus durant bastant temps, en el qual es perd la majoria de l'energia. Així mateix, els porta a un baix consum d'energia, que és inferior al de la resta dels animals herbívors.
[edita] Vida en els arbres
Els coales passen la major part del temps en els eucaliptus. Aquests animals corpulents i musculosos són uns grans grimpadors. Es caracteritzen per tenir un cos petit i rodanxó i unes extremitats relativament llargues. Les seves mans, peus i grapes reuneixen les qualitats necessàries per agafar-se i balancejar-se en les branques. Intuïtivament, els coales intenten protegir-se del perill en les branques dels arbres. En les urbanitzacions, s'enfilen per les parets, tanques, pals de llum i rètols dels carrers.
Si els coales volen pujar a un arbre, salten des del terra, se subjecten a la crosta amb les seves grapes i, seguidament s'enfilen. Pugen i baixen dels arbres sempre amb el cap cap a dalt. Normalment, descendeixen lentament, ja que només utilitzen una pota. Generalment, els coales sol descendeixen d'un arbre per arribar a un altre. Aquí els sotja la majoria dels perills. Quan caminen, avancen primer la mà dreta, després el peu esquerre, la mà esquerra i finalment el peu dret. I quan corren, mouen peus i mans alhora.
Alguns coales romanen més temps al terra que d'altres. Aquest comportament depèn de la mida del territori i de la distància entre els arbres. Sovint, en les proximitats de les urbanitzacions han de recórrer més distància pel terra que als voltants més tranquils.
En els arbres segurs i còmodes, els coales es mostren tranquils. La seva actitud depèn de la condició de les forquilles de les branques, de les condicions meteorològiques i de l'hora del dia. Ja que el temps canvia constantment durant el dia en un bosc australià, els coales poden ser en diferents llocs: al sol, a l'ombra, en una zona de vent fred o en llocs protegits del vent o de la pluja.
Els coales poden estar còmodes sobre una branca durant una hora. Mentre dormen, se subjecten a les forquilles per no caure. El pelatge del darrere, que és especialment espès, els permet recolzar-se en les branques més dures. En els dies freds, humits i ventosos, els coales s'enrotllen com una bola per ocupar menys espai i desprendre la menor calor possible. Quan plou, l'aigua llisca pel llom dels coales com succeeix amb els ànecs. En els dies calorosos, secs i vergonyosos, els coales no sofreixen, ja que el pelatge del seu pit, que és clar i llarg, absorbeix la calor. I quan fa vent, el seu cabell es mou i així es refresquen.
[edita] Comportament social
La població dels coales té un sistema de comunicació i organització complex, que li garanteix la cohesió social. Malgrat que són solitaris (excepte en la fase d'aparellament), s'organitzen en poblacions estables sota una jerarquia social, en la qual s'estableixen diferents territoris i, depenent de la posició que ocupin, es comporten d'una o una altra manera. Si l'ordre es desestabilitza, influeix en el grup.
[edita] Territori
Cada coala estableix el seu propi territori, la mida del qual depèn de diversos factors: sexe, edat, posició social i la qualitat i resistència del terreny. En una població socialment estable, la mida del territori garanteix suficients arbres adequats per proveir el coala d'aliments i protecció. Els coales poden romandre al seu territori durant tota la vida, excepte en els casos de catàstrofes i alteracions de l'hàbitat. Així mateix, canvien sovint d'arbres dins del seu territori per menjar, buscar refugi o mantenir el contacte social. A més, deixen marques d'olor per delimitar el seu terreny.
En una població estable, els territoris dels veïns s'encavalquen. Els mascles prefereixen territoris on s'uneixin amb un o diversos territoris de femelles. Si s'encavalquen territoris de mascles, s'evitarà el contacte. El territori d'una femella pot coincidir amb els d'ambdós sexes. Abans que els coales joves emigrin, consideren el territori de la seva mare com a propi. Generalment, els territoris dels mascles són més grans que els de les femelles.
Alguns dels arbres marcats amb excrements serveixen de lloc d'encontre, raó per la qual juguen un paper decisiu en l'estabilitat de la població. Mentre els coales mascles marquen el seu territori amb l'olor de les seves glàndules mamàries, les koalas femelles usen l'olor de la seva orina.
Dins d'un territori, hi ha arbres als quals no poden accedir alguns coales. Gràcies a aquest comportament la població s'equilibra. Això també explica per què els coales joves han d'abandonar les seves mares. En el cas que romanguessin al costat de les seves mares, competirien contra elles o contra altres animals per obtenir aliments. Els coales joves s'han d'establir a les zones perifèriques d'una comunitat.
Si un coala mor, el seu territori se li cedeix a un congènere. Per això, les fronteres continuen sent pràcticament les mateixes. Abans d'establir un territori fix, els coales joves solen recórrer les zones perifèriques d'una colònia durant un mes. D'aquesta manera, prenen possessió de nombrosos territoris abandonats. Als boscos, tenen lloc les lluites pel territori, especialment durant el període d'aparellament.
[edita] Emigració i expansió
Durant algun moment, els coales joves se'ls força a abandonar el territori de les seves mares. Normalment, això succeeix quan tenen 18 mesos. Com no totes les femelles es reprodueixen cada any, tenen la possibilitat de marxar després dels dos o tres anys. Els coales que emigren no sols busquen un hàbitat desocupat, sinó un altre perifèric a prop d'altres coales.
De vegades, els coales que busquen territoris estan obligats a recórrer grans distàncies per trobar l'apropiat. Aquestes emigracions proporcionen l'intercanvi genètic entre els grups d'aparellament limítrofs i, per tant, garanteixen la diversitat genètica de les poblacions.
Avui en dia, a causa de la intervenció humana es dificulta l'emigració i expansió dels coales a molts dels territoris. Els hàbitats disponibles són limitats i fragmentat, motiu pel qual els coales joves no poden trobar territoris adequats. Amb el qual, o bé viuen en males condicions, o han de continuar buscant un altre territori. Això pot comportar que s'esgotin els aliments, la mort dels arbres i la decadència de la població.
[edita] Comunicació
Els coales compten amb una àmplia varietat de sons, que els permeten comunicar-se a grans distàncies. Tant les femelles com els mascles criden quan tenen por. Emeten un soroll fort, com el d'un bebè quan vol menjar, que es produeix en situacions d'estrès i normalment sol anar acompanyat de tremolors. Els mascles produeixen una espècie de ronc per manifestar tant la seva presència com per demostrar la seva posició social. Sovint sona com un soroll llunyà, com quan es posa en marxa una moto o com quan gruny un porc. Els mascles s'estalvien la despesa energètica que emprarien en una lluita mitjançant l'ús dels sons per establir la seva posició dominant. Durant el període d'aparellament criden molt perquè els altres animals percebin la posició del que crida.
Les femelles no udolen tant com els mascles. Tanmateix, els seus crits serveixen tant com avís d'agressió o com part del seu comportament sexual. Poden ser dolços quan intercanvien uns suaus xiscles amb les seves cries; però també, amenaçadores quan grunyen expressant el seu enuig o el seu malestar. De vegades se'ls pot escoltar emetre un so semblant al cantussol o al murmuri d'una persona.
[edita] Malalties
Els coales tenen un sistema immunitari molt feble, que els fa propensos a tot tipus de problemes, com malalties respiratòries, digestives i urogenitals, úlcera d'estómac, càncer, deshidratació i atròfia muscular. Així mateix, tenen una gran tendència a patir d'estrès que, sumat a la seva gran activitat en l'època d'aparellament, provoca que siguin més vulnerables a malalties en aquell període. A més, solen sofrir infeccions de clamídia. Quan plou, els coales malalts se'ls queda el pelatge humit. També les paparres se'ls peguen amb gran facilitat. Per si fos poc, els coales més vells poden arribar a morir de gana pel desgast de les seves dents, ja que no són capaços de continuar mastegant els fulls.
[edita] Època de reproducció
Els coales assoleixen la maduresa sexual als dos anys. Tanmateix, els aparellaments es comencen a donar normalment entre un o dos anys després. En general, les femelles estan preparades que els mascles abans, ja que els mascles dominants grans mantenen allunyats els més joves. No és clar si són els mascles els que van a la recerca de les femelles o si ocorre al contrari. Possiblement això depèn de l'estatus de l'animal en la jerarquia social. Els mascles dominants han de mantenir la seva posició davant altres mascles i controlar a les seves femelles. No obstant això, també es dóna el cas de femelles en zel que van a la recerca d'un mascle dominant.
[edita] Aparellament i fecundació
L'època d'aparellament del coala dura aproximadament des de setembre fins a març, encara que hi ha diferències regionals. En aquesta època, les femelles poden acoblar-se en repetides ocasions. A les cries d'un any que encara són lactants, no se'ls permet acoblar-se. Tanmateix, hi ha ocasions en les quals aquestes es troben entre un mascle a la recerca d'una femella i la seva mare, pel que les que ja han crescut són expulsades del territori de la seva mare, per la qual cosa han de buscar un altre lloc per viure.
En aquesta època els coales són molt més actius. Amb freqüència, els mascles són molt agressius durant l'època d'aparellament i solen fer-se mal amb les seves grapes afilades. Els mascles dominants s'acoblen amb totes les femelles que tinguin al seu abast i defensen la seva posició com sigui possible, encara que els altres mascles també busquen la seva oportunitat.
[edita] Gestació, naixement i cria
La gestació dura sola 35 dies. En néixer, la cria s'arrossega per si mateixa des de la claveguera fins a la borsa. Neix cega i sense cabell, pesa menys d'un gram i mesura uns 2 centímetres. A la borsa hi ha un múscul que evita que la cria caigui. Normalment sol neix una cria a l'any, a l'estiu. Aquesta passa entre sis i set setmanes dins de la borsa, on beurà llet i es farà més gran.
Al voltant les de 22 setmanes de vida, obre els ulls i comença a mirar tot el que ocorre fora de la borsa. Entre les 22 i les 30 setmanes comença a prendre, a més de la llet, una espècie de farinetes que produeix la seva mare. Les farinetes són un tipus d'excrement que facilita a les cries el decisiu canvi de la llet als fulls i s'aniran convertint en l'alimentació principal de la cria fins que, quan sigui major, abandoni la borsa i comenci a prendre el seu menjar ajagut a la panxa de la mare.
En tot aquest temps aprèn a agafar els fulls amb les mans i a ensumar-les amb compte abans de menjar-se-les. Tanmateix, continuarà alimentant-se amb llet materna fins que tingui un any. A causa de la seva gran mida, la cria ha de treure la mama per l'obertura de la borsa. Quan comença a alimentar-se amb fulls, la cria es desenvolupa a major velocitat i el seu cos es fa més rodanxó. A partir de llavors, la mare comença a portar la cria a l'esquena, encara que aquesta continua buscant protecció a la borsa. Quan es fa major, realitza les seves primeres excursions al voltant de la seva mare.
Entorn dels 12 mesos, la cria ja és prou capaç de valer-se per si mateixa, per la qual cosa la seva mare pot tornar a quedar-se prenyada. Si torna a tenir fills, la mare deixa d'alletar i portar a la seva cria, encara que admet que romangui a prop, fins que comenci les seves primeres excursions. Normalment, la mare foragita les cries a partir dels 18 mesos. No obstant això, si la mare no torna a quedar prenyada, la cria pot seguir sota la protecció materna fins als tres anys. Una vegada que la mare la foragiti, aquesta ha de marxar.
Les femelles que viuen en estat salvatge solen viure uns 15 anys. Els mascles, tanmateix, viuen una mitjana de 10, ja que sovint es danyen en les seves baralles i normalment han de moure's per viure en zones en pitjors condicions. En general, els coales que viuen en llibertat tenen menor esperança de vida que els que coales en captivitat (les femelles assoleixen els 19 anys). Especialment curta és la vida dels coales que habiten en àrees suburbanes o prop d'una autopista. Aquí l'esperança de vida d'un mascle es redueix fins i tot els dos o tres anys.
[edita] Evolució dels coales
Els coales són marsupials que pertanyen, dins de l'ordre dels Diprodontia, al subordre dels Vombatoidea, que també inclou els wombats. Els coales són, avui en dia, els únics representants que queden de la família dels Phascolarctidae.
Els primers fòssils de la família dels coales daten d'uns 25 milions d'anys. No obstant això, se n'han trobat molt pocs i, majoritàriament, consisteixen sols a dents i ossos. Es creu que els representants dels tres gèneres (Perikoala, Madakoala, Litokoala) també vivien en arbres i menjaven fulles, i el seu aspecte no era gaire diferent del dels coales actuals (Phascolarctos cinereus).
Un motiu pel qual s'han descobert tan pocs fòssils seria que els primers coales eren molt escassos. Probablement aquests s'alimentarien dels fulls els arbres predecessors de l'eucaliptus actual, que serien molt dispersos pels boscos australians d'aquells temps. Després es va produir una glaciació i una aproximació molt lenta del continent a l'equador, que van provocar que la terra s'assequés. A partir de llavors, l'eucaliptus es va estendre i es va anar convertint en l'arbre principal dels boscos d'Austràlia. A partir de llavors els coales es van poder desenvolupar millor. Es creu que el coala i l'eucaliptus han evolucionat junts durant milions d'anys i que, fins que els aborígens van començar a caçar-lo, aquests animals s'havien estès molt més que els seus antecessors.
[edita] Els coales i els homes
Al llarg de la història, la relació dels homes amb els coales ha estat subjecta a grans oscil·lacions. Els indígenes australians no consideraven el coala ni més de ni menys "important" que els altres animals del seu entorn, tanmateix els primers colons del continent ho veien com una curiositat i aviat van començar a caçar-los pel seu pelatge. Avui en dia és considerat internacionalment símbol australià.
[edita] Aborígens
Els aborígens caçaven coales per la seva carn i pel seu pelatge. Existia una llegenda transmesa oralment sobre el coala en la qual s'explicaven les seves peculiaritats físiques. Era un símbol totèmic usat freqüentment. A més, qui tingués el coala com a tòtem no podia matar-lo. El coala va ser considerat part de la creació del Temps dels Sons.
La paraula coala prové d'un dels molts dialectes aborígens i normalment és traduït com no beguis. Altres noms que els aborígens usaven per designar aquests animals són: kalvain, kulevon, kolo, kola, kuhla, kaola, burabí i goribun.
[edita] Després de l'arribada dels europeus
Els colons europeus consideraven els coales una raresa del continent australià. Des de 1978 el medi ambient d'Austràlia va ser explotat i destrossat. Poc després de la seva arribada i després d'esbrinar com els aborígens caçaven coales, els europeus van matar a més de cent mil d'aquests animals. La pell de coala es va convertir en un dels articles més sol·licitats al mercat mundial.
El 1919 el govern d'Austràlia va declarar oberta la temporada de cacera de coales (i cangurs arborícoles) per un període de sis mesos, en el qual es van sacrificar més d'un milió de coales. Aquesta matança va produir tanmateix protestes públiques, gràcies a les quals es va crear una veda que protegia els coales. No obstant això, continuaven sent perseguits il·legalment durant tot l'any. El 1924 els coales s'havien extingit a Austràlia del Sud; la xifra havia disminuït dràsticament en Nova Gal·les del Sud; i a Victòria (Austràlia) s'havia reduït la població de coales llevat de 500 exemplars. Per això el negoci de les pells es va traslladar cap a Queensland.
L'agost de 1927 el govern, amb l'esperança de captar vots, va permetre que la cacera dels coales es reobrís. En tan sol 31 dies, van morir aproximadament 800.000 coales a les mans de caçadors, la qual cosa va portar a un gran aixecament popular. Per aquesta època es van destruir el 80% dels seus antics hàbitats. A finals de 1930 es va crear una disposició que aplanava el camí per protegir els coales. D'aquesta manera, el coala va ser declarat espècie protegida a tota Austràlia el 1937.
[edita] Importància actual
Avui en dia el coala és un animal que crida molt l'atenció del públic. És, al costat del cangur, símbol d'Austràlia. A causa de la seva bellesa poc comuna s'ha fet molt popular a tot el món. Les seves orelles suaus i el seu gran nas li confereixen, junt amb el seu caràcter amigable, una gran semblança amb els ossets de peluix.
En temps dels aborígens australians, el coala només era considerat com a portador de pell; tanmateix, a començaments del segle XX, en temps del nacionalisme, va ser considerat símbol australià. En pocs anys van aparèixer diversos dibuixos de coales com Blinky Bill i Bunyip Bluegum. De la mateixa manera era descrit com un personatge comunicatiu i molt divertit. Personatges com Blinky Bill solien mostrar les debilitats i les contradiccions de l'ésser humà. El coala des de llavors va passar a representar la personificació del caràcter dels australians. Molts dels dibuixos i caricatures de coales servien per descriure totes les característiques generals com l'orgull nacional, la maternitat, el valor i la humilitat. Això arriba fins als nostres dies.
[edita] Amenaces actuals
Antigament la pell suau i duradora dels coales era molt popular, per això la població es va reduir considerablement. Entretant romanien sota protecció, tanmateix gairebé 4.000 coales que viuen en zones urbanes moren a les mans d'homes cada any. Així, tres de cada quatre animals que moren en accidents són coales (un 75 per cent) .
L'evacuació dels coales cap a l'Illa Cangur ha portat a un augment tan intens de la població, que ara l'arbre d'eucaliptus i una gran llista d'animals estiguin amenaçats. Això succeeix pels seus hàbits alimentaris: els coales es mouen molt poc i s'alimenten directament de les branques, sobre les quals se sentin. Un programa de trasllat de la població va fracassar en no tenir en compte les necessitats dels coales, pel que va tornar a la situació anterior.
Des d'aquell moment les poblacions de coales no poden sustentar-se per si mateixes. Cada població s'ha adaptat als seus hàbitats i cada districte és únic. Les zones previstes han de ser apropiades i prou grans per a les poblacions de coales. No obstant això això no es va observar durant les gaires proves de trasllat de la població de coales. Un altre problema addicional és que gairebé el 80% dels coales viuen en terrenys privats. Això succeeix principalment a la zona valenciana australiana. Una de les causes principals del descens dels hàbitats per als coales és la desaparició dels boscos. Segons càlculs de l'Associació Australiana del Coala, si no es prenen mesures eficaces de protecció, els coales podrien extingir-se abans de l'any 2080.
[edita] Conducta en captiveri
El 1920, en el Koala Park de Sidney, va ser la primera vegada que es van mantenir coales en captiveri per exhibir-los al públic. Des de llavors no han deixat de mostrar-los en gàbies.
En contrast amb el que passava a Austràlia, als parcs zoològics europeus no es van exhibir gaires coales degut, principalment, a la dificultat de trobar l'eucaliptus suficient i que a més, fos adequat per alimentar els animals.
Als corrals, els coales poden mostrar un comportament violent, ja que, a causa de les condicions d'estretor i calor no es troben còmodes. Els coales capturats poden considerar-se com animals domèstics, per exemple, udolen si el guardià els porta fulles noves. No obstant això també demostren certs comportaments socials característics dels animals salvatges. A aquests pertanyen els comportaments territorials i la jerarquia dels mascles.
