Bonaventura Carles Aribau
De Viquipèdia
 |
Important: Aquesta pàgina és sospitosa de no respectar la neutralitat del punt de vista. Fins a la desaparició d'aquest advertiment, el seu contingut no ha de ser considerat objectiu. Vegeu la pàgina de discussió per a una major informació. |
Bonaventura Carles Aribau i Farriols (1798-1862) fou un escriptor i economista. Fundador de la Societat Filosòfica, va publicar Ensayos poéticos (1817). Adherit a la revolució liberal, va col·laborar en el Diario Constitucional. Secretari de la Diputació de Lleida, membre de l'Acadèmia de les Bones Lletres (1820) i cofundador i redactor d'El Europeo (1823). Resident a Madrid des de 1826, va treballar a El Corresponsal, fundat per Gaspar Remisa el 1839, a La Nación i a La España.
Amb Rivadeneyra, va fundar la Biblioteca de Autores Españoles. Nomenat director general del Tresor (1847), de la Junta de Duanes i Aranzels (1850), de Cases de Moneda, Mines i Propietats de l'Estat (1852) i secretari de la Intendència de la Casa Reial i Patrimoni (1857).
Es considerat com l'iniciador de la Renaixença, en publicar l'Oda a la Pàtria el 1833. El poema era un cant d'enyor a la terra de naixement escrita al seu patró el banquer Gaspar de Remisa (els dos residien a Madrid).
Taula de continguts |
[edita] La Pàtria: Trobes
L’aparició de la carta on Aribau exposa al seu amic Renart i Arús el motiu d’haver escrit l’Oda i li encomana de corregir-los i de remetre’ls a l’impressor Antoni Bergnes de les Cases és decisiu per entendre els versos i, encara més, per desfer-los de la munió de sentits i comandes que bategaven seu al voltant.
En la carta Aribau expressa el mal pas en què s’ha vist en haver d’escriure en català i, encara és més, un cop escrita l’Oda se’n va desinteressar. Segurament són ja lluny els projectes juvenils, dels quals en 1817 parlava a Francesc Muns, de redreçar, per la poesia, «la catalana faula» de «la vergonyosa decadència» en què jeia. Si aleshores, recordant el deute que tots plegats tenien contret amb la pàtria, feia eco als mateixos termes de la crida de Ballot, ara, en 1832, no és solament als turons i als rius de Catalunya que diu, en el fons, adéu. En l'adéu a la seva pròpia infància involucra, és cert, com una renúncia al passat mateix de la pàtria; però veient-se ell mateix usar «encara» amb una tan tendra i solemne dignitat la llengua ara desdenyada i en altres temps il•lustre, és dut inconscientment a afirmar que ella pot garantir la glòria d'un nom entre «els propis, els estranys, la posteritat».
En definitiva, si seguim la línia de moviment de l’Oda veurem com va ser escrita per felicitar llur patró Gaspar Remisa en el dia del seu sant, uns dependents es concerten a escriure-li sengles poesies en diverses llengües. Aribau, un d'ells, és encarregat d'una composició en català; en primer lloc, perquè el Sr. Remisa és català: altrament, no se'ls hauria acudit, sens dubte; i segonament, perquè Aribau és català, i més encara perquè la seva simpatia pels intents de restauració del seu vernacle en l'antiga dignitat literària deu ésser, no solament coneguda, ans també exagerada a través de les polèmiques que ell, com tot català que ha viscut a Madrid, ha hagut de sostenir inevitablement. La invitació o encàrrec, doncs, pren un caràcter de repte: el català, l'idioma qualificat correntment de patuès, d'incult, de bàrbar, de mancat de gramàtica «i incapaç de tenir-la», i altres delicadeses, ha de rivalitzar, baldament sigui en privat, amb llengües nobles, felices, florents. Sortir-se d'un compromís amb una vallfogonada, Aribau hi és hàbil, i ho demostrarà en més d'un àlbum innocu. Però ara la circumstància és seriosa: com tothom que sap menystinguda la seva parla materna, Aribau, en haver-la d'usar en contrast amb altres, n'esdevé l'apologista que sent com en l'honor de la llengua hi ha implicat el de la pàtria, petita o gran; i per altra banda, en una contesa de felicitacions, això és, d'expressions sinceres d'afecte i de bon desig, no pot desdenyar l'insubstituïble avantatge que li dóna, per a quedar millor que ningú, l'ús de la llengua del seu cor i de la seva sinceritat, que és alhora, no s’oblidi, la del cor i de la sinceritat del senyor Remisa: un triomf aconseguit per aquest camí completarà amb l'evidència incontestable d'un fet totes les raons apologètiques.
Les Trobes d'Aribau a Gaspar Remisa van aparèixer a ‘El Vapor’ (el qual, juntament amb ‘El Europeo’ van introduir el Romanticisme a Espanya)l’any 1823-1933 (Dècada Ominosa) amb el títol La Pàtria i l'autògraf recentment ens ha comprovat que tal era el que els havia posat el poeta. Ja els contemporanis començaren a designar-les sonorament 0da a la Pàtria, i així ho fan avui, sense possibilitat d'esmena, tots els catalans.
L'Oda (poema que pretén cantar les qualitats, lloar, elevar a algú o alguna cosa) d'Aribau és un poema de dos temes: un de general, l'evocació de la pàtria, i un d'especial, l'elogi de Gaspar Remisa. El tema especial determina el moviment del general, el general cobreix l'especial i l'eleva a dignitat de símbol. És lògic, doncs, que en l'esperit d'Aribau mateix fos el tema general el responsable de la unitat de les seves Trobes: d'on el títol La Pàtria, fins l'absència d'endreça 23 al destinatari, amb les dues quals coses perfà, en l'acte de la presentació, supremament, la redempció de l'anècdota.
(vid. Text de Molas)
L’Oda està dividida en 6 Octaves (4+4) de versos alexandrins d’art major (versos nobles). És un poema culte en llengua catalana. Tot i que seria interessant seguir la mitificació del poema, aquí ens limitarem a comentar-lo com a poema a partir de les elucidacions d’estudiosos com Riba, Molas i Montoliu (encara que potser aquest últim no tant) i, també, del propi text i d’una carta que l’Aribau envia des de Madrid al seu amic Renart i Arús on explica el motiu d’haver escrit l’Oda i li encomana de corregir-la i de remetre-la a l’impressor Antoni Bergnes de les Cases.
[edita] PRIMERA OCTAVA
L’Adéu-siau ens pot remetre a la poesia popular, a més, és una forma introductòria en els v.1 i 5. El ‘per sempre’ correspon a una hipèrbole, és retòric. Tant és així que podem admetre que és artificiós. Hi ha una cosa que es perd per sempre ‘la llengua’. És un apòstrof, un comiat resignat d’una pàtria entesa com a llengua (Montoliu)
L’evocació de la pàtria es fa com el d’un paisatge. Aquesta noció pren força amb el Romanticisme Manzoni (I promesi esposi, capítol VII). Hem de calibrar la importància del paisatge perquè és una construcció mental (R.Williams – El Campo en la Ciudad). La noció, en definitiva és la del s.XVIII a Anglaterra. Lo repòs etern – permanència lligada a la natura, coses durables. Terra profunda. La veu poètica parla des del present.
Pot ser que hi hagi ‘menosprecio de corte y alabanza de aldea’ (tema Renaixentista i Barroc). ‘E’ neu la ‘e’ és un tret arcaic vol decorar-se.
[edita] SEGONA OCTAVA
Canvi temporal. El temps verbal és passat. Ja no és apostrofador és evocatiu (ens recorda). Ara s’associa el paisatge amb la família. Relaciona el front de la muntanya i el dels seus parents, és un espai familiar, íntim i apropiat. Per això el ‘reconeix’, ell és reconeix com a part d’aquest espai (Identitat del Jo). A més, l’elogi de la llengua és una element romàntic. És lluny del seu espai natural.
‘Mes arrencat per fats perseguidors’ és una hipèrbole per emfasitzar l’enyorament. No cal que sigui insincer. Aribau controla bé l’ús de les hipèrbole i de la tensió del poema.
La retòrica del poema està al servei de l’enyorament, de l’elegia. La persona del poema, a Madrid, és com un arbre migrat que insípid i sense olor, desvirtuat.
[edita] TERCERA OCTAVA
‘Enganyosa sort’ És el reflex d’una pressuposició: viure a Madrid és una gran sort. Madrid és el centre de la vida literària (Marfany). Posats en pensar en la pàtria, a Madrid s’enyora. És curiós i remarcable com per dignificar l’elogi del patró dignifica la pàtria, la llengua. Passem del tema general al tema particular. És també un cant d’enyorament perquè sembla una última maniobra per fer glòria a la llengua, la glòria passada. Això podem relacionar-ho amb les Apologies de la llengua de Ballot i també amb la frase de Milà i Fontanals en el primer discurs dels Jocs Florals ‘Fem-li un refugi a la llengua’ ‘Almenys fem-li un recer per recordar-la’.
Al•ludeix a la llengua en general. En concret a la interpretació del so de la llengua. En el període Romàntic s’exalta la llengua ‘el llemosí’. El trobador és una figura medievalitzant i un reflex de la glòria passada.
El retret serà molt corrent, som uns desagraïts si deixem morir la llengua catalana.
El llobregat és un riu de tradició literària barroca i neoclàssica.
[edita] QUARTA OCTAVA
El que abans era un to de renuncia. Ara és una invitació, un crit, un programa. Deixa clar que la llengua ha desaparegut del món literari. Esmenta savis, autoritats, això fa gran efecte a la gent que no té consciència sobre la llengua. (Consolat de Mar, literatura sàvia medieval). Corona d’Aragó, Cancelleria. Llengua militar. Hem tingut un passat gloriós. Lliga perquè la grandesa s’encomana a l’amo i alhora la llengua de la pàtria és la llengua del patró (tema general – particular). Muira és arcaic. Fins a Guimerà tothom tindrà aquests versos al cap. Estranya regió. És romàntic.
[edita] CINQUENA OCTAVA
v.33-36 Espai de la pàtria que ja no tenim. Record d’infantesa. Quan mamava vaig néixer dins la llengua. Una llengua d’ús religiós, interior. Esmenta ‘càntics’, per tant, una llengua lligada a la poesia. PASSAT
v.37-40. Per força havia d’estar mitificat en algun estat de fervència. Tot i que la persona ja s’ha acomiadat. PRESENT
[edita] SISENA OCTAVA
Recorda la infantesa. L’exaltació del lloc d’origen és, per tant, una manera de lloar la figura del patró.
