Bagaúdia
De Viquipèdia
Bagaúdia es una rebel·lió de camperols. La paraula bagauda ve del llatí bagauda, traduït com “bandit”, i aquesta paraula segurament ve del celta bagad o bagud, que volia dir “assemblea tumultuosa”, o be del verb celta baga que es traduiria per “caminar sense rumb”). El bagaudes eren els colons de les grans i mitjanes hisendes i els petits propietaris o camperols sense terra.
Les primeres bagaudies es van produir en temps de Comode, quant es va rebel·lar Matern; sembla que aquesta rebel·lió fou mes aviat una combinació de desertors militars aliats a esclaus fugitius mes que un moviment camperol. El segle III el bandidatge d'esclaus fugitius i de camperols sense terra (o que havien perdut la terra) fou també freqüent en algunes zones.
Però la primera bagaúdia de tipus estrictament camperol es va produir a La Gàl·lia a la meitat del segle III. Aquí els esclaus fugitius van tenir un paper secundari, i el protagonisme correspongué als colons de les hisendes i de les viles i els camperols sense terra. La vinculació perpetua dels colons a la terra, la seva condició hereditària i la sujecció al dominus (amo) era un rerefons adequat per fomentar aquest tipus de revoltes, que bàsicament pretenien que els rebels recuperaren les terres i esdevingueren petits propietaris i es trencaren els lligams opressius amb els senyors hereditàriament.
Una d'aquestes rebel·lions o bagaudies es va produir al segle V, en la darrera fase del Imperi romà, a part de la Tarraconense, que fou afectada des Tarraco a Cantàbria (mes al oest va quedar en mans dels bàrbars) però sobretot a la part dels Pirineus centrals i occidental.
[edita] La bagaúdia a la Tarraconense
Després d'un precedent anterior, i tot seguit de les invasions barbares de la Gàl·lia el 406, el any 407 la bagaúdia va esclatar a la Gàl·lia de manera molt mes marcadament camperola, amb els colons, pagesos i alguns esclaus com protagonistes. Les seves noticies van arribar a la Tarraconense el 408: els colons i gent humil expressava la disconformitat amb l'estat i la societat. La Bagaúdia es va estendre a part de la Tarraconense no abans del 409, probablement.
Inicialment els pagesos es van limitar a mostrar la seva rebel·lia col·laborant amb els bàrbars; també es van formar algunes bandes de pagesos i esclaus fugitius allà on el terreny oferia refugi contra els atacs de les milícies dels propietaris. La fugida o mort de molts propietaris davant els vàndals, sueus i alans, va provocar l'abandonament d'una part de les explotacions, i la fugida dels esclaus d'altres; en algunes hisendes els pagesos no van voler entregar la collita als amos i aquestos, mancats de forces militars, no van poder fer res; les hisendes quedaven en mans de procuradors o conductors que per diverses circumstancies van esdevenir de vegades els nous amos (mort dels anteriors sense tornar, usurpacions, enllaços, compres a baix preu...) però moltes hisendes van quedar en mans de les partides bagaudes. Quant la hisenda quedava en mans de bagaudes, els colons ja no havien de pagar els impostos al estat i nomes les prestacions acostumades al amo. Les banders es van fer nombroses el 410 (quant es va saber de la conquesta de Roma per el visigot Alaric I). La bagaúdia va afectar especialment al territori dels vascons, autrígons, berons, turmogis, vàrduls i caristis. Les bandes bagaudes van saquejar aquelles hisendes que no dominaven, i a partir del 420 van fer expedicions de saqueig contra les hisendes de les zones no afectades per la bagaúdia a la vall de l'Ebre.
El 441 fou enviat a combatre a les bandes el Dux Utriusque Militiae Asturius, que va poder derrotar als bagaudes però no de manera decisiva. El va succeir el seu gendre Merobaudes, un poeta, que els va derrotar altra cop vers el 445 a les terres dels Aracelitans, la capital dels quals era Araceli (potser Huarte-Araquil o Araciel prop de Corella), feu dels bagaudes.
El febrer del 449, el rei sueu Requiari, aliat a les bandes bagaudes, va fer una expedició fins al territori dels vascons on va fer estralls i va seguir després (juliol del 449) contra Saragossa i Lleida. Una partida de bagaudes va saquejar Turiaso (Tarassona) on van assassinar al bisbe de la ciutat però als pocs dies foren sorpresos per Basilius, un cap militar de la Tarraconense, i assassinats en massa a l'església de la ciutat. Altres bandes bagaudes van assolar la vall del Ebre del 450 al 454 i el 455 els va combatre Frederic, germà del rei got Teodoric I, i va aconseguir pacificar la regió.
El 456, el sueu Requiari va tornar a la Vall de l'Ebre i es va aïllar a les restes de les bandes. El seu cunyat Teodoric, rei dels gots, va entrar a Hispània amb un exercit en el que hi havia borgonyons i visigots i va xocar contra Requiari, que s'estava retirant, a la vora del riu Órbigo, prop d'Astorga; el rei sueu fou derrotat i encara que va fugir fou capturat i executat el desembre del 456.
Durant l'expedició de Requiari els bagaudes van actuar per darrera vegada; després ja no tornen a ser esmentats a la Tarraconense però es suposa que els bagaudes, majoritàriament vascons, incrementats per vascons de les muntanyes, van dirigir les seves expedicions cap al oest i van conquerir els territoris de caristis, vàrduls i autrígons, que avui formen Euskadi.
