Apendicitis
De Viquipèdia
 |
||||
|---|---|---|---|---|
| Apendicitis (apèndix inflamat). | ||||
| ICD-10 | K35. - K37. | |||
| ICD-9 | 540-543 | |||
| DiseasesDB | 885 | |||
| MedlinePlus | 000256 | |||
| eMedicine | med/3430 emerg/41 ped/127 ped/2925 | |||
| MeSH | C06.405.205.099 | |||
|
||||
Apendicitis és la inflamació de l'apèndix, situat en el cec, que és la porció on comença l'intestí gruixut. Normalment els casos d'apendicitis lleus es poden guarir sense cirurgia, no obstant això, la major part d'ells requereixen d'un procediment quirúrgic cridat apendicectomia, o laparotomia en cas d'apendicitis amb extirpació de l'apèndix inflamat. En casos sense tractament, l'índex de mortalitat és elevat, principalment a causa de una peritonitis i un xoc sèptic quan l'apèndix inflamat es trenca.
[edita] Causes
La principal teoria de la fisiopatologia de l'apendicitis apunta cap a un taponament de la llum de l'apèndix per un apendicòlit, llavors petites d'algunes fruites o infeccions (Ascaris lumbricoide, Enterobius vermicularis o larva de Tenia), la qual causa una obstrucció amb augment de la pressió per la producció de mucositat pròpia de l'òrgan. L'augment progressiu de la pressió intraapendicular va ocloent per pressió externa primer els capil·lars limfàtics, després els venosos i al final, els arterials, conduint a una isquèmia que evoluciona a gangrena i posteriorment a perforació. La perforació conduïx a una peritonitis i aquesta a la mort del pacient. Aquesta ruta de progressió de la malaltia s'interromp amb el procés quirúrgic.
[edita] Diagnòstic
El diagnòstic de l'apendicitis es basa en l'exploració física i en l'historial mèdic, completat amb anàlisi de sang, orina i altres proves com les radiografies simples d'abdomen, en peus i en decúbit.
L'exploració física es basa en la palpació abdominal. Comença com un dolor difús o en la zona periumbilical, i pot concentrar-se més endavant en la fossa ilíaca dreta, en el punt mig entre el llombrígol i l'espina ilíaca anterosuperior o punt de McBurney (si l'apèndix inflamat entra en contacte amb el peritoneu parietal). Altres signes suggeridors d'apendicitis són el signe de Blumberg (de "rebot"), el signe de Rovsing, el signe del obturador intern, el punt de Lanz, el punt de Morris, el punt de Lecene i el signe del psoes (freqüent en l'apendicitis retrocecal).
El tacte rectal pot servir per a orientar el diagnòstic: si la paret dreta (on està l'apèndix) està inflamada, és probable que el pacient tingui apendicitis. Les ecografies i les ecografies-Doppler també oferixen informació útil per a detectar apendicitis, però en una quantitat gens menyspreable de casos (al voltant del 15%), especialment en aquells en un estat inicial sense líquid lliure intraabdominal, una ultrasonografia de la regió de la fossa ilíaca pot no revelar gens anormal a pesar d'haver apendicitis. Sovint, en una imatge ecogràfica pot distingir-se el que és apendicitis d'altres malalties amb signes i símptomes molt similars com per exemple la inflamació dels ganglis limfàtics propers a l'apèndix. En situacions on hi ha una tomografia computada (TC) disponible, és el mètode preferit. Una TC correctament realitzada té una taxa de detecció (sensibilitat) per sobre del 95%. El que es busca en una TC és la falta de contrast en l'apèndix i signes d'engruiximent de l'apèndix, normalment >6mm. en una secció transversal; també poden haver evidències d'inflamació regional, la cridada "greix desflecat". Les ecografies són especialment útils per a valorar les causes ginecològiques del dolor abdominal dret inferior en dones, ja que la TAC no és el mètode ideal en aquestes circumstàncies.
