13, Rue del Percebe
De Viquipèdia
El 13, Rue del Percebe és un còmic creat per en Francisco Ibáñez. La primera pàgina va ser publicada a la revista Tiovivo el 6 de març de 1961 i aviat va adquirir enorme popularitat per la seva estructura nova i inusual que possiblement no tingui parangó en la història del còmic mundial fins la data.
El 13, Rue del Percebe és una macrovinyeta que ocupa una pàgina, dividida al seu torn en vinyetes no seqüencials, i que mostra en clau d'humor un edifici d'apartaments i la comunitat que l'habita:
- Al terrat hi viuen un morós contínuament acorralat pels seus creditors que sempre s'inventa formes originals de evitar-los, així com un ratolí cruelment ocurrent que no deixa de torturar a un pobre gat negre.
- Al tercer pis hi trobem un lladre que no sembla poder deixar de robar coses inútils i a la seva fastiguejada dona mentre que l'apartament contigu l'ocupen una dona i els seus innombrables fills petits, incorregiblement entremaliats, que en els primers lliuraments tenien una germana gran que desprès va desaparèixer.
- Al segon pis habiten una dona vella que, eterna amant dels animals, no deixa de canviar de mascota (normalment gossos, però n'ha tingut d'altres, incloent-hi una balena) i, en la porta del costat, treballava infatigablement un professor boig que deixa petit al Victor Frankenstein i que posteriorment seria substituït per un sastre que mai sargeix a gust del client, però que té molta cara dura.
- Al primer pis habiten, a l'esquerra un veterinari no molt competent i a la dreta la diabòlica i garrepa mestressa d'una pensió contínuament superpoblada i en condicions infrahumanes.
- A la 'planta baixa trobem la botiga de queviures de Don Rufino, botiguer que sempre troba maneres d'enganyar a les clientes amb el pes de les patates i la fruita (encara que de vegades no li surt del tot bé) i, al costat, a la tafanera portera de la comunitat de veïns. Però no acaba allí la cosa perquè enfront de la porteria habita Don Hurón, ni més ni menys que en un embornal... que possiblement li fos llogada per l'ama de la pensió, si s'ha de jutjar pel que assegura en el primer lliurament de la sèrie. L'ascensor de l'edifici, a pesar de ser inert, és també un personatge per dret propi ja que també sofreix les més variades peripècies i fenòmens. Cal posar atenció a l'aranya de l'escala que cada cop es disfressa d'una manera diferent.
El 13, Rue del Percebe és en aparença una sèrie d'acudits aïllats i independents, amb personatges fixos, encasellats en el seu paper immutable i només units per l'edifici on habiten. Això permet al lector llegir la pàgina en l'ordre que desitgi, clarament no lineal. Però afirmar això seria freqüentment simplificar les coses. Sovint, un fet afecta a més d'una vinyeta-veïna o a la pàgina sencera de manera que en ocasions la seqüencialitat de lectura és dirigida, augmentant així l'efecte còmic i d'immersió a causa de les sinergies creades en els personatges que, de purament arquetípics, hom acaba coneixent i acceptant, de la mateixa manera que molts coneixem als veïns del nostre enorme bloc d'apartaments: per escenes furtives però similars que, dia a dia, ens fan anar formant una imatge més o menys precisa d'ells.
La facilitat de lectura d'aquest còmic, la interminable repetició dels mateixos problemes amb diferents detalls, la familiaritat que es crea amb els personatges al llarg de la lectura dispersa de cada pàgina a pesar que, objectivament, la majoria dels acudits són molt simples, així com una absència de lectura lineal que, d'haver-lo conegut, hauria fet les delícies de Marshall McLuhan fan d'aquest còmic un cas únic i especialment atractiu a un nivell inconscient que poques altres còmics poden igualar.
No obstant això Francisco Ibáñez trobava difícil a la llarga continuar dibuixant aquesta sèrie: no suportava la sensació d'enclaustrament que li produïa. En els seus altres còmics són freqüentis els viatges, els exteriors, els paisatges urbans o rurals mentre que en 13, Rue del Percebe tenim una casella d'extensió fixa per a cada personatge fix. No obstant, en 1987, Ibáñez va crear, per a l'editorial Grijalbo, 7, Rebolling Street, un còmic que explotava la mateixa fórmula però aquesta vegada a doble pàgina i amb més personatges.
