Volta de la Capella Sixtina
De Viquipèdia
Taula de continguts |
[edita] Fitxa Tècnica
Títol: La volta de la Capella Sixtina
Autor: Miquel Àngel
Cronologia: 1508-1512
Estil: Renaixement (Cinquecento)
Tècnica: Fresc
Suport: Mur; 13.7 m x 39 m
Localització: Capella Sixtina del Vaticà, a Roma
[edita] Estil de l'art del Cinquecento
o L’home com a tema central
o L’ús de la perspectiva, que permeté donar corporeïtat a les figures
o El màxim naturalisme en la representació
o La incorporació de noves tècniques i mitjans pictòrics: la pintura a l’oli, la tela com a suport, els esbossos preparatoris, etc.
o Ús de la tècnica del clarobscur, consistent a definir els contorns de les figures a través dels contrastos entre les zones il•luminades i les ombrejades.
o El predomini del dibuix per damunt del color
o Ús d’esquemes formals geomètricament simples.
o La invenció del retrat com a reflex d’una individualitat personal i no com a constatació de la condició social del personatge.
o La reivindicació del paisatge, que tendí a deixar de ser un simple fons per convertir-se en el tema principal d’alguns quadres
o En aquest període hi ha una nova mentalitat: humanistes.
o Continuïtat o ruptura?- canvien les relacions dels humanistes am ells mateixos, amb la naturalesa, amb la societat i amb Déu.
o Hi havia una minoria selecta de renovadors.
o Comencen a tenir perspectiva històrica, s’adonen que estan en una altre època.
o El seu ideal són les polis gregues i les ciutats romanes republicanes.
o Hi ha una burgesia capitalista que s’agrupa en gremis.
o Canvien els valors, ja no hi ha pobresa i apareix: la riquesa, el lucre, dinamisme, es busca la perfecció, es pot canviar de classe...
o L’humanista és l’amo del seu destí, és lliure.
[edita] Comentari
Miquel Àngel estudiava minuciosament cada detall i preparava els dibuixos de cada personatge amb molta cura. L’artista, que no era pintor ni volia ser-ho, componia les seves figures amb una concepció escultòrica i amb un gran detall i exactitud gràcies al seu coneixement del cos humà. El resultat són unes figures d’una naturalitat extrema no vista fins aleshores i una densitat espiritual del dibuix. Els colors originals recentment restaurats, eren molt forts i lluminosos. Malgrat la variada policroma de la monumental colta, hi predominen dos colors fonamentals; el verd i el violeta, els dos colors litúrgics de la missa.
El florentí dividí la gran superfície –que té irregulars penetracions de llunetes i és a 25 metres d’alçada- mitjançant arcs figurats i cornises en perspectiva a meitat de la volta. Així va formar pictòricament un quadriculat arquitectònic que separava els diferents temes. Les composicions dels espais centrals representen escenes dels primers dies del món i de l’home; comencen amb la separació de la llum i de les tenebres i acaben amb l’embriaguesa de Noè. Aquests plafons són separats entre ells per arcs i per joves nus que es recolzen als pedestals i que simbolitzen a humanitat eterna que mira la seva història. Els joves nus, coneguts com a ignudi, sostenen deu grans medallons de bronze que representen escenes de l’Antic Testament que serveixen de complement a les explicades als panells principals. Més avall, entre les llunetes i els arcs, es poden veure, alternant-se, els profetes i les sibil•les, personatges de talla gegantina que pensen o llegeixen i profetitzen. A les petxines de les cantonades, Miquel Àngel hi va pintar “miraculoses salvacions d’Israel”, com ara la història de Judith i Holofernes, o de David i Goliat. Als triangles i a les llunetes l’artista hi va posar els avantpassats de Crist. Però a la volta encara hi ha més figures; els nens-cariàtides, que són simulats en marbre i aguanten la cornisa que cobreix tota l’obra; i els nens-sostenidors, que identifiquen amb un rètol el profeta i la sibil•la que és a sobre d’ells.
Miquel Àngel no es limitarà a adoptar les formes fàcils que predominaven a l’època, sinó que va cercar recursos nous, especialment a partir de l’observació de les obres de grans mestres del passat, com Giotto i Masaccio; les escultures dels mestres grecs i romans; i l’anatomia humana mitjançant la dissecció de cossos i l’estudi de models. Si Ticià era un mestre del color, Miquel Àngel ho era del dibuix. Les seves figures són robustes i musculoses i incorporen l’esperit de l’antiguitat clàssica als temes bíblics cristians. Plantegen un món dramàtic molt diferent de l’equilibri i de l’optimisme proposat pel primer Renaixement.
[edita] Interpretació
A part el fet que el papa Juli II –que va morir un any després de la inauguració de la volta- volia una gran obra per la qual fos recordat, el significat conjunt de la pintura no ha estat esbrinat. Alguns autors han estimat la possibilitat que aquest papa volgués reflectir les seves aspiracions de poder polític, recordant la Salvació i la Roma ressorgida del poder papal; i també el paper del papa, en el nou estat de coses, de sostenir el cristianisme al món. De fet, Juli II va concentrar a les seves mans molt poder polític. Entre els interrogants que resten hi ha el paper dels ignudi, que no gosen mirar la caiguda del home, encara que un d’ells sí que s’atreveix a mirar la seva creació.
Alguns historiadors pensen que a la volta hi ha presents tres realitats de l’home: els principals esdeveniments espirituals de la humanitat i les condicions anteriors a la Revelació (a les llunetes, petxines i triangles); el coneixement i les seves característiques (les sibil•les, els profetes i els ignudi), i la relació directa amb el cel (les històries bíbliques). Entre les escenes de l’Antic Testament, que ocupen la part central de la volta, destaca La creació d’Adam, la més famosa del fresc de Miquel Àngel. És al bell mig de la pintura i aconsegueix, de manera gairebé misteriosa, atreure totes les mirades. Déu porta als plecs de la seva capa Eva, els seus fills i tots els qui encara no ha creat. De les importants figures de les sibil•les i els profetes, situades als extrems de la pintura, sobresurt el profeta Isaïes, que profetitza assenyalant-se el cap.
A Miquel Àngel i al seu geni devem la cara de Déu. Després que el pintés a la volta amb els cabells i barba llargs, entre la bondat i la fermesa, ningú no l’ha pogut imaginar de cap altra manera. Encara que pràcticament fou obligat a acceptar l’encàrrec, Miquel Àngel s’hi va dedicar en cos i ànima. Durant quatre anys no va fer gaire cosa més que pintar la volta, en un gran esforç, tant físic –gairebé sempre havia d’estar amb el cap girat cap a dalt i, de vegades, havia de pintar estirat a la bastida- com artístic intel•lectual- per aconseguir tantes figures i postures diferents.
Inaugurada el dia de Tots Sants del 1512, la volta de seguida va captivar tot aquell qui la veia i va ser immediatament reconeguda com a obra mestra. El papa Juli II, un home inquiet i impacient que acostumava a importunar Miquel Àngel mentre aquest pintava, encara li va demanar després de la inauguració que enriquís la volta amb colors més vius i tocs d’or. Miquel Àngel, un home no gaire comunicatiu ni sociable, li digué que les persones allà pintades “no havien estat mai riques, sinó homes sants perquè van menysprear les riqueses”.
