Telègraf elèctric
De Viquipèdia
El telègraf és un dispositiu de telecomunicació destinat a la transmissió de senyals a distància. El de més ampli us al llarg del temps ha sigut el telègraf elèctric, encara que també s’han utilitzat telègrafs òptics de diferents formes i modalitats funcionals.
Taula de continguts |
[edita] Telègraf de Morse
Si bé el telègraf elèctric que coneixem avui va ser presentat per Samuel Morse el 6 de febrer de 1833, no és menys cert que Gauss y Weber es comunicaven ja al menys des de 1822 amb un telègraf elèctric creat per ells mateixos que unia els despatxos d’ambdós, situats en l’observatori astronòmic i la facultat de Física respectivament, i distants una mica més de dos quilòmetres (no s'ha d'oblidar que Gauss col·laborava activament amb Weber en les investigacions d’aquest últim sobre electromagnetisme).
El dispositiu de Morse està constituït per una estació transmissora i una estació receptora enllaçades les dues amb una línia constituïda per un sol fil conductor.
En la figura 1 següent es representen de forma molt esquematitzada els elements que componen dos estacions.
El funcionament del conjunt és el següent: Quan en l’estació transmissora es tanca l’interruptor (manipulador) circula un corrent pel següent circuit: pol positiu, línia, electroiman, terra, pol negatiu, el que té com conseqüència que, activat l’electroiman, sigui atret una peça metàl·lica acabada en un punxó que pressiona una tira de paper, que es desplaça mitjançant uns rodets d’arrossegament, moguts per un mecanisme de rellotgeria, sobre un cilindre impregnat de tinta, de tal forma que, segons la durada de la pulsació de l’interruptor, es traduirà en la impressió d’un punt o d’una ratlla a la tira de paper.
La combinació de punts i ratlles es pot traduir en lletres mitjançant l’ús d’un codi convenient, en la pràctica el més utilitzat durant molts anys ha estat el codi Morse.
Posteriors millores dels dispositius emissors i traductors han permès la transmissió de missatges de forma més ràpida, sense necessitat de recórrer a la traducció manual del codi, així com l’envio simultani de més d’una transmissió per la mateixa línia.
Un d’aquests dispositius telegràfics avançats es el teletip, encara en us en molts ambients, tant informatius com empresarials, encara que últimament està sent desplaçat pel correu electrònic.
[edita] Telègraf de Huygens
La necessitat de codificar el text en punts i ratlles per transmetre’l i descodificar-ho abans d’escriure el telegrama va portà al desenvolupament d’altres tipus de telegrafia que realitzar aquestes tarees de forma automática. El telègraf de Huygens es basa en dos rodes que contenen tots els símbuls o caràcters que es poden transmetre i giren, sincronitzades, a la mateixa velocitat. Llavors, si una roda del transmisor té, diguemne, la C abaix, el receptor també. Això permet que, transemetent un pols en el moment adequat, el receptor imprimi el caràcter corresponent, Com la velocitat de la transmissió depén del nombre de símbols disponibles, aquests estan separats en dos bancs (lletres i números), de forma que compartiesen el mateix codi una lletra i un númro. Existiesen dos blancs o espais, anomnats “blanc de lletres “ i “blanc de números”, que a més a més de crear un espai per separar les paraules o els números, indiquen, similar a un piano, amb els caràcters. El telegrafista pulsa la tecla adequada i, quan la roda que conté els caràcters està en la posició adequada, l’aparell transmet un pols a la línia. En el receptor, un electroimán golpeja la cinta de paper contra la roda que conté els tipu. Aquestes rodes es mouen mitjançant un mecanisme de rellotgeria, com motor de peses o hidràulic, segons els casos. Al començament del dia s’iniciava un protocol de sincronització, transmetent un missatge dissenyat a tal efecte, La velocitat de transmissió era inferior a la del sistema Morse, y depenia del telegrafista, ja que un experimentant era capaç d’enviar diversos caràcters en un gir de la roda.
[edita] Telègraf de Baudot
Ve a ser una evolució del de Huygens. Es basa en la codificació dels caràcters, no en la posició d’un únic pols, sinó en cinc clots o intervals de temps en els que es podia transmetre un pols o no. Així tenia un codi binari de cinc bits que permetia transmetre 31 caràcters, a més de l’estat de repòs o “no transmet”. També utilitza dos bancs de caràcters, amb el seu blanc de lletres i blanc de xifres corresponents. És molt més ràpid que el telègraf de Huygens, ja que a més de necessitar tan sols 5 slots enfront a una per caràcter, Baudot va refinar els circuits magnètics dels electroimants, reduint en ho possible les autoinduccions paràsites, el que permetia utilitzar polsos més curts.
[edita] Altres
Així mateix, amb l’ús de la denominada telegrafia harmònica, es pot utilitzar un circuit telefònic per a l’envio de múltiples comunicacions telegràfiques simultànies, amb la utilització de tons de diferent freqüència en la banda vocal.
