Rush
De Viquipèdia
Rush és una banda de rock progressiu d'origen canadenc. Està composada pel baixista, teclista i vocalista Geddy Lee (originalment Gary Lee Weinrib), el guitarrista Alex Lifeson (originalment Alex Zivojinovich) i el bateria Neil Peart. La banda es va formar l'octubre de 1968, a Sarina, Ontario. Inicialment eren Lifeson, Lee i John Rutsey. Van gravar el seu primer àlbum el 1974. No van trigar a traslladar-se a Toronto per millorar la seva carrera musical. Peart va reemplaçar a Rutsey a la bateria el 1974 per completar la formació actual.
Rush ha estat mereixedor del premi Juno (l'equivalent canadenc dels premis Grammy) en diverses ocasions. A més a més Lee, Lifeson i Peart han estat declarats Oficials de l'Ordre de Canadà.
Taula de continguts |
[edita] Història
[edita] Els orígens
Amb el pas del temps, l'estil musical de Rush ha canviat significativament. A través dels primers discs el seu estil evolucionarà, influenciat pel moviment britànic de rock progressiu, però mantenint el rock pesat com a nucli del seu so.
La formació inicial de Rush es va formar el setembre de 1968, per Jeff Jones (baixista i vocalista), John Rutsey (bateria i coralista) i Alex Zivojinovich, conegut com a Alex Lifeson (guitarrista i coralista). El germà gran de Rutsey els va suggerir el nom de Rush. Aquell mateix mes, Jones va ser reemplaçat per l'amic de Lifeson, Gary Lee Weinrib, el qual va adoptar el nom de Geddy Lee. Els anys següents Lee, Lifeson i Rutsey es van reunir com a Rush i van llançar el seu primer àlbum l'any 1974, el qual es titulava simplement Rush. Aquest primer disc és molt semblant a la sonoritat de Led Zeppelin, tot i que més rocker. Rush va tenir una fama local limitada fins que el llançament original, distribuït per Moon Records, va ser recollit per una estació de ràdio de Cleveland. Aquesta popularitat va portar l'àlbum a redistribuir-se per Mercury Records, la que va ser la seva discogràfica fins el 1987.
[edita] L'arribada de Neil Peart
Aquell mateix any, Rutsey va renunciar a la banda degut a problemes de salut i un disgust durant les gires. Després de diverses audicions van acabar escollint a Neil Peart, el qual va portar a Rush cap a un camí més progressiu a través dels següents àlbums Fly by Night, Caress of Steel i l'àlbum conceptual 2112. La lírica en aquest temps va ser més densa i va estar influenciada per la poesia clàssica i la literatura de ciència ficció i en alguns casos, els escrits i la filosofia d'Any Rand, com s'evidencia més clarament a la cançó Anthem (basada en una novel·la de Rand) i a l'àlbum 2112. Moltes de les seves cançons van rebre poca exposició degut a la seva duració, que en alguns casos passava dels 10 minuts. Una notable excepció va ser Closer to the Heart, de 3 minuts, de l'àlbum A Farewell to Kings del 1977, la qual es va fer sentir àmpliament a la ràdio, convertint-se posteriorment en la cançó emblemàtica de la banda canadenca. Xanadu, del mateix disc, també es va convertit en una cançó emblemàtica pels fanàtics de Rush.
El 1978 l'àlbum Hemispheres seguiria l'estil més pur del rock progressiu, incloent una segona part de la cançó Cygnus X-1. Tot i que Rush seguia produint altres cançons capitulars durant la seva carrera, Hemispheres va ser el seu últim disc èpic.
[edita] Els anys 80 i el seu canvi d'estil
Rush va entrar a una nova dècada, i un nou cicle per la seva música. L'àlbum Permanent Waves, del 1980, va canviar dràsticament l'estil de la banda. Creien que havien portat el format de les cançons llargues fins l'extrem i van optar per cançons més curtes que retinguessin la seva tradicional complexitat i eficiència musical. Tot i això seguien una durada de 5 o 6 minuts, estant encara fora del que és convencional en el mercat. Encara no era evident un estil de rock pesat, tanmateix ja havien introduït més teclats i sons electrònics. Els temes de la seva lírica van canviar significativament, depenent menys d'imatges de ciència ficció. Estils com el reggae i el new wave es van colar a les seves cançons.
[edita] Rush a la cima de l'èxit
Tot i les limitacions de la ràdio, degut a la durada de les cançons, Rush va tenir molta repercussió en certes emisores de rock a principis dels anys 80, degut a l'èxit de certes cançons més curtes i populars. El tema Permanent Waves va arribar al top 10 del Billboard i va arribar al platí. Però la cançó que va ser més exitosa fou Spirit of the radio, anomenada així en honor a l'estació de ràdio de Toronto, CFNY. La popularitat de Rush va arribar al seu punt més alt amb l'àlbum Moving Pictures el 1981. La primera cançó, Tom Sawyer, és una de les més conegudes de la banda i Geddy Lee la califica com la cançó tradicional de Rush. Moving Pictures es va disparà a la posició número 3 en el Billboard i ha estat certificat quadrúple-platí per la RRIA. Tom Sawyer encara s'escolta a estacions de rock clàssic amb freqüència. Tanmateix no hem de deixar de banda altres èxits com Red Barchetta, Limelight i YYZ.
[edita] El període dels teclats
Des d'aquest punt, els àlbums dels 80 incorporen més teclats i es van enganxar més a l'estil que van iniciar amb Permanent Waves. De manera que els seus àlbums, entre finals dels 80 i principis dels 90, són molt diferents als primers treballs. Power Windows (1985) i Hold your Fire (1987) poden ser considerats com la cima d'aquest capítol de Rush. La incursió dels aparells electrònics va generar conflictes dins la banda. Alex Lifeson i la seva guitarra van quedar a un segon pla, ja que el registra dels teclats és molt similar al de la guitarra.
Rush va començar a aparcar-se d'aquest estil amb els àlbums Presto i Roll the Bones. Neil Peart es mantenia com a escriptor principal mentre Alex Lifeson i Geddy Lee composaven la música. Després del període de teclats de 1982 a 1991, la banda va abandonar els sons electrònics de les seves grabacions d'estudi en favor d'un estil més pesat i dominat per les guitarres. Van adaptar les seves cançons a sons més orgànics, cordes i òrgan. Aquesta transició s'inicia amb l'àlbum Counterparts de 1993.
[edita] La tragèdia de Peart
Després de l'àlbum Test for Echo (1996) la banda va entrar en un recés de sis anys, degut a tragedies personals de Peart. La seva filla Selena va morir en un accident automobilístic l'agost de 1997, seguit de la mort de la seva esposa Jacqueline, a causa d'un càncer, el junt de 1998. Peart va entrar en un procés de restauració personal, que ell mateix anomenava "una travessa sanadora", en la qual travessava amb motocicleta milers de kilòmetres a través de Nord-Amèrica. Més endavant va escriure un llibre sobre el seu viatge anomenat Ghost Rider: Travels on Healing Road. La banda ha revelat que van estar molt a prop de separar-se durant aquest període.
[edita] Rush contraataca
La banda va tornar el 2002 amb l'àlbum Vapor Trails. Aquest disc va resultar ser pesat i modern, incloïa la cançó Ghost Rider, basada en la travessa de Peart. L'11 de setembre també s'anomena en la cançó Peaceable Kingdom. L'àlbum va debutar amb molt bones crítiques i va anar acompanyat de la primera gira de la banda després de sis anys. Tanmateix la controvèrsia va envoltar l'àlbum Vapor trails per la seva barreja tan pesada dividint els fanàtics.
Per celebrar el seu trentè aniversari, el juny de 2004 van llançar a la venda Feedback, un disc que conté vuit covers de bandes com Cream, The Who, The Yardbirds, formacions que els membres de Rush citen com a font d'inspiració en els seus inicis. Aquest és el segon disc oficial de la banda amb covers d'altres artistes, el primer fou un cover de Buddy Holly anomenat Not Fade Away. El mateix estiu de 2004, Rush va iniciar l'exitosa gira del trentè aniversari, tocant a Estats Units, Canadà, Regne Unit, Alemanya, Itàlia, Suècia, República Txeca i Holanda. El 24 de setembre de 2004, a Frankfurt, Alemanya, van gravar el DVD titulat R30: Live in Frankfurt; i va ser llançat al mercat el 22 de novembre de 2005. Van gravar un nou DVD box set titulat Rush Replay X 3; i va ser llançat al mercat el 13 de juny de 2006. Consisteix en tres gravacions originals de les respectives gires d'Exit...Stage Left, Grace Under Pressure i A Show of Hands, remasteritzats tots per DVD. Incloent també un CD del disc Grace Under Pressure. El 2007 van llançar un disc sota el nom de Snakes & Arrows.
[edita] Discografia
[edita] Àlbums d'estudi
- 01) Rush - 1974
- 02) Fly by Night - 1975
- 03) Caress of Steel - 1975
- 04) 2112 - 1976
- 05) A Farewell to Kings - 1977
- 06) Hemispheres - 1978
- 07) Permanent Waves - 1980
- 08) Moving Pictures - 1981
- 09) Signals - 1982
- 10) Grace Under Pressure - 1984
- 11) Power Windows - 1985
- 12) Hold your Fire - 1987
- 13) Presto - 1989
- 14) Roll the Bones - 1991
- 15) Counterparts - 1993
- 16) Test for Echo - 1996
- 17) Vapor Trails - 2002
- 18) Feedback (EP) - 2004
- 19) Snakes & Arrows - 2007
[edita] Àlbums en directe
- All the World Is a Stage - 1976
- Exit Stage Left - 1981
- A Show of Hands - 1989
- Different Stages - 1998
- Rush in Rio - 2003
- R30: 30th Anniversary World Tour - 2005
[edita] Recopilacions
- Archives - 1978
- Anthology - 1984
- Chronicles - 1990
- Retrospective I (1974-1980) - 1997
- Retrospective II (1981-1987) - 1997
- The Spirit Of Radio: Greatest Hits (1974-1987) - 2003
[edita] DVDs
- Exit Stage Left (directe) - 1981
- Grace Under Pressure Tour (directe) - 1984
- A Show of Hands (directe) - 1988
- Rush in Rio (directe) - 2003
- Chronicles - 2004
- R30: 30th Anniversary World Tour (directe) - 2005
- Replay (Remasterizació dels 3 primers videos en DVD) - 2006
