Rafael Sánchez Ferlosio
De Viquipèdia
Rafael Sánchez Ferlosio (Roma, 4 de desembre de 1927) és un escriptor realista i fantàstic espanyol, a més d'un profund assagista, guardonat amb el Premi Cervantes. Es tracta d'un dels membres més destacats de la narrativa espanyola de la generació del 50, així com un original assagista en la seva segona i prolífica etapa en el món de les lletres.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Fill del també escriptor i polític Rafael Sánchez Mazas i de la italiana Liliana Ferlosio. En 1950 es va fer nuvi de la també escriptora Carmen Martín Gaite, amb qui es va casar l'octubre de 1953 i de la qual se'n separà amistosament el 1970. Junts van tenir una filla, que va morir en 1985 a 29 anys.
En l'àmbit literari, Ferlosio va ser membre del Círculo Lingüístico de Madrid, juntament amb Agustín García Calvo, Isabel Llácer, Carlos Piera i Víctor Sánchez de Zavala Al costat d'autors com Ignacio Aldecoa, Jesús Fernández Santos, la pròpia Martín Gaite i Alfonso Sastre, va ser fundador i col·laborador de la Revista Española. Tots ells van compartir una poètica realista que presentava notables influències del neorealisme italià, i Sánchez Ferlosio va contribuir amb una de les obres més significatives de la literatura espanyola de postguerra: El Jarama, (1955), encara que la seva primera novel·la va ser Indústrias y andanzas de Alfanhuí (1951), narració de biaix fantàstic en la qual conta la història d'un nen expulsat de l'escola per escriure en un alfabet ininteligible i que va component la seva pròpia realitat a través d'estranyes andanzas que ho allunyen de l'òrbita de la norma i el càstig.
[edita] Alfanhuí i El Jarama
Alfanhuí va sorprendre per la netedat del seu estil i per l'interès de l'argument; però també perquè no semblava fàcil decidir si era un últim exemple sublimat de la novel·la picaresca espanyola, o el primer relat espanyol, dintre del realisme màgic. No obstant això va ser la novel·la El Jarama la que li va suposar la consagració i la fama; amb ella va obtenir el Premi Nadal en 1955 i el de la Crítica en 1956.
El Jarama narra setze hores en la vida d'onze amics -un diumenge d'estiu, d'excursió en les riberes del riu Jarama- en tres fronts: en la riba del riu, en la taverna de Mauricio, on els parroquians beuen, discuteixen i juguen a les cartes, i en el riu i en la arbreda de la riba, on reposen, conversen, etc. En acabar el dia, un esdeveniment inesperat -el descobriment que una de les joves del grup es va ofegar en el riu- dóna a la descripció de la jornada una estranya poesia trista -per la pèrdua de l'amiga que, hagués pogut tal vegada ser salvada, si l'amistat tingués algun poder per a evitar el ja esdevingut. Això dóna a la novel·la, un gir imprevist pel lector -pel to d'una narració trivial, on gens important sembla succeir, ni sembla probable que succeeixi- i no és inversemblantl que una jove s'ofegui en un riu, ni té gens d'extraordinari.
Emmarcada entre dos passatges d'una descripció geogràfica del curs del riu Jarama, aquesta novel·la és d'un realisme absolut, gairebé conductista o behaviorista, ja que el narrador no es permet cap expansió sentimental o interpretativa, ni sondeig algun en la psicologia interna dels personatges. El llenguatge col·loquial dels diàlegs està presidit pel màxim rigor; no obstant això, s'ha d'interpretar El Jarama com un relat simbòlic o simbolista, però en relació amb Alfanhuí, la seva obra precedent, sembla que l'estil literari del Jarama és molt diferent, ja que la història que es narra no sembla tenir cap semblança amb Alfanhuí, i, a més, l'estil d'ambdós relats és notòriament diferent. L'autor d'ambdós relats és el mateix i, lògicament, en una anàlisi minuciosa es poden trobar elements comuns -per exemple, l'acció transcorre a Castella- en ambdós casos. El narrador sorprèn al lector -tant en Alfanhuí com en el Jarama, ja que el lector no té mai o gairebé mai, un mínim de dades per a poder predir el que va a succeir, etc. Sembla evident que dues obres del mateix autor han de tenir, lògicament almenys alguns trets en comú; però -les diferències entre Alfanhuí i El Jarama, han estat, en general, interpretades per la crítica posterior, més aviat com un exemple que Rafael Sánchez Ferlosio és un escriptor polifacètic i complex- de manera que, és realista en alguns casos, fantàstic en uns altres, assagista amb freqüència, poéta de vegades i, amb certa freqüència, sorprenent o desconcertant.
[edita] Altres obres
Ferlosio és autor també dels relats Y el corazón caliente (1961) i Dientes, pólvora, febrero (1961); posteriorment va abandonar el gènere narratiu durant molt temps, durant el qual la seva contribució a la literatura espanyola es va limitar a la seva labor periodística i a les seves assaigs. El primer assaig sortit de la seva ploma es va titular Personas y animales en una fiesta de bautizo (1966). Un dels exemples típics de la reflexió crítica ferlosiana és als dos volums de Las semanas del jardín (1974), de títol inspirat en la novel·la que no va arribar a escriure Cervantes, i que constituïx una anàlisi erudita sobre les tècniques i els recursos narratius. Va realitzar la traducció de Víctor del Aveyron, de Jean Itard. El seu retorn a la narrativa és testimoniat per la novel·la El testimonio de Yarfoz (1986), un llarg relat que es presenta inacabat sobre una civilització amb una elevada competència hidraúlica, en un territori que el lector pot situar en la comarca probablement llegendària de Màntua, entre Alcalá d'Henares, Titulcia i Madrid. El testimoniatge de Yarfoz servia de metàfora a una utopia que no proposa expressament lliçons i vagament destinada al fracàs i la decadència. La novel·la va ser finalista al Premi Nacional de Literatura, que finalment va recaure en Luis Mateo Díez per la seva obra La fuente de la edad.
El 1986 Ferlosio també va publicar els assaigs Mientras no cambien los dioses nada ha cambiado, Campo de Marte, La homilía del ratón i El ejército nacional. En 1992 va publicar, en dos extensos volums, els seus Ensayos y aríiculos, en el qual també figuraven textos inèdits, i en 1993 el llibre d'aforismes Vendrán más años malos y nos harán más ciegos amb el qual va guanyar els Premis Nacionals d'Assaig i Ciutat de Barcelona en 1994.
Adscrit al corrent de el realisme social de la postguerra espanyola, la seva obra es caracteritza per constituir una implacable crítica al poder. Les seves últimes obres són les recopilacions d'assajos i articles 'Esas Yndias equivocadas y malditas (1994), El alma y la vergüenza (2000), La hija de la guerra y la madre de la patria (2002) i Non olet (2003), on analitza diferents temes que es veuen d'alguna manera tamitzats per aspectes pecuniaris: des de la globalització al mercat de treball, des del màrqueting a la publicitat, passant per per la lucrativa cultura de l'oci. El seu últims treballs fins a la data són la col·lecció de relats El Geco (2005) i Sobre la guerra (2007), una original i coherent aproximació al fenomen de la violència.
[edita] Guardons
Al llarg de la seva llarga trajectòria professional també ha obtingut el Premi de Periodisme Francisco Cerecedo (1983), el de la Comunitat de Madrid (1991), en 1994 el Premi Nacional d'Assaig que concedeix el Ministeri de Cultura i el Mariano de Cavia de Periodisme (2002). Al desembre de 2004 va ser guardonat amb el Premi Cervantes, el més important de les lletres hispàniques. El discurs de recepció del premi va dur per títol Caràcter y destino.
[edita] Obres
- Industrias y andanzas de Alfanhuí (1951)
- El Jarama (1955)
- Las semanas del jardín (1974)
- Mientras no cambien los dioses, nada ha cambiado (1986)
- El testimonio de Yarfoz (1986)
- Vendrán más años malos y nos harán más ciegos (1992)
- La hija de la guerra y la madre de la patria. Destino, Barcelona. (2002) ISBN: 84-233-3411-2 (2002)
- Non Olet (2002)
- El Geco (2005)
- Glosas castellanas y otros ensayos (diversiones). Biblioteca Premios Cervantes. Fondo de Cultura Económica et Universidad de Alcalá, 2005. ISBN 85-375-0583-6
- Sobre la guerra. Destino, Barcelona, 2007. ISBN 978-84-233-3946-4
