Migracions internacionals

De Viquipèdia

La mundialització dels intercanvis, concepte distint al de la simple internacionalització, ha modificat les relacions entre els països enriquits i els empobrits. El moviment de persones com a força de treball ha esdevingut un factor estructural dins un món globalitzat per l’economia i el mercat (A la web de la Unió Europea, en una secció dedicada a la política sobre immigració, es reconeix que el declive demográfico y el envejecimiento de la población en la Unión Europea (UE) han llevado a las instituciones y a los Estados miembros a revisar sus políticas en materia de inmigración. El desarrollo de las migraciones económicas es una de las soluciones propuestas para responder a las necesidades del mercado laboral. Per altra banda, l’avenç científic i tècnic ha ajudat a crear una nova imatge/ cultura a partir de les aspiracions de la població dels països enriquits del nord que s’ha exportat com a realitat extremament desitjable a casi bé totes les regions del món. Hauríem de cercar les causes d’aquesta expansió planetària de sistemes de producció complementaris, en la integració més o menys caòtica dels sistemes d’intercanvi, la submissió de les nacions a les exigències del sistema financer internacional, la difusió de les tècniques a escala del planeta, la velocitat excepcional de circulació dels capitals i l’endimoniat ritme d’innovació tecnològica com a efecte de la revolució científica.

Demogràficament parlant, el contrast que en termes de riquesa és favorable per aquests pocs països mal anomenats rics, és en canvi estrepitosament nefast. Mentre s’estima que la població del continent africà arribarà a triplicar-se entre el 1994 i l’any 2050, els europeus es reduiran en un 7%. Una consulta a la base de dades en línia de la ONU en afers de població , estima que, si bé l’any 2005 a Europa hi havia 728.389.000 habitants, l’any 2010 n’hi haurà 725.786.000 i el 2015 en quedaran 721.111.000.

Aquests fets no només impliquen una gran pressió migratòria sobre els països rics amb creixement demogràfic negatiu, sinó que obliguen a aquests països a plantejar-se el seu propi creixement demogràfic intern.

Com dèiem la mundialització és també el sorgiment d’una civilització/món que es materialitza no només en la necessària adaptació mental que requereix la seva utilització, sinó també els mitjans de comunicació, arribant així a tots els racons del planeta. El cas és que l’evolució global amaga desigualtats que són i seran la causa demogràfica de les migracions presents i futures (Blanco, Cristina Las migraciones contemporáneas El libro universitario/ Ciencias Sociales. Alianza Edit. Madrid 2000).

Les corrents internacionals es multipliquen a nivell regional i entre els continent, afavorides, i a vegades induïdes pel desenvolupament de les infraestructures tècniques i organitzatives de l’economia mundial, legal o no. D’aquesta manera s’estableixen forts llaços entre la creació de mercats mundials de serveis i mercaderies i l’augment de fluxos monetaris entre fronteres i les corrents migratòries vinculades al treball (VVAA Geoeconomía de las corrientes migratorias a El Atlas. Le Monde Diplomatique – edición española – Madrid 2006).

En el moment actual s’estima que la població migratòria suposa casi bé un 2,1% de la població mundial, uns 130 milions de persones.

Si intentem establir les tendències actuals dels fluxos migratoris, ens trobem amb que tot i l’agreujament de les diferències entre les regions més desenvolupades i les més empobrides del planeta s’han estabilitzat, i en segons quins casos disminuït, els fluxos en direcció als països de la OCDE. Aquesta estabilització s’ha fet notar tant en alguns països de la Unió Europea (Alemanya, França, Holanda, Luxemburg, Suïssa...) com a Austràlia, el Canadà i els EUA.

La Inmigration Act americana de 1990 estableix per una banda que existeix una relació directe positiva entre el creixement econòmic dels EUA i l’acollida de nous migrants, i per altra, l’immigració permanent ha de seguir sent la base de la política nord-americana d’immigració.

Les polítiques restrictives d’entrada de nous contingents en combinació amb les polítiques de nacionalitats i reagrupament familiar, han estabilitzat les poblacions estrangeres residents a l’antiga Europa dels 15, tret dels casos espanyol i italià, on la tendència és un fort creixement de la població immigrada en estat irregular que arriba a duplicar i fins a triplicar la immigració legalitzada.

De manera paral·lela a l’estabilització s’ha observat la persistència d’una sèrie de tendències fonamentals com són la diversificació de països de destí i també d’origen, la persistència dels fluxos tradicionals, la tendència a l’augment de emigració des del continent asiàtic (sobretot cap al Canadà i els EUA) i l’accentuació del caràcter interregional de les migracions.

Al contrari del que sembla a primera vista, els països enriquits no són els únics que es veuen afectats pels fluxos migratoris. Són també i sobretot les regions empobrides del planeta, ja que aquestes reben més del 83% de la totalitat dels refugiats.

Les migracions sud/ nord, al seu torn, afecten a l’estructura global de les poblacions dels països d’origen: camperols, obrers, capes mitjanes, tècnics, científics... dit d’una altra manera no només exporten el que no necessiten sinó també allò que sí necessiten i si existeix un camp en el que el concepte de immigració a la carta posa de manifest tota la seva ambigüitat, aquest és el de la salut .

A Europa, varis països que històricament eren d’emigració s’han convertit en països d’immigració o de trànsit, sobretot els del sud com ara Espanya, Itàlia i Portugal (Blanchet, K. i Keith, R. África trata de retener a sus médicos a Le Monde Diplomatique (edición española), núm. 134 desembre 2006 Madrid).