Jaume Arnella i París
De Viquipèdia
Jaume Arnella i París, cantant i folklorista nascut a Barcelona l'any 1944
Entre 1967 i 1968, un dels membres del grup musical Grup de Folk. Intervé en els dos àlbums col·lectius del grup (Festival Folk i Folk 2, reeditats l'any 1992 en un sol CD), alhora que publica alguns EP amb temes populars i tres discos petits amb les seues composicions, fetes sobre textos de Joan Soler i Amigó.
És, però, amb el tercer disc petit, publicat el 1969, que Jaume Arnella es farà popular amb les cançons "Les rondes de vi" i "La timba de les cartes".
El 1968, coincidint amb la dissolució de Grup de Folk, Jaume Arnella funda el grup Els Sapastres amb el qual fa moltes actuacions i enregistra dos discos fins a la seua dissolució l'any 1972: un en castellà (Canciones del amor prohibido) i un altre en català (Els timbalers).
També els anys 1970 i 1971 publica dos àlbums d'espirituals negres amb la Coral Sant Jordi (Negro Spirituals I/II, també reeditats en un sol CD l'any 1992). A partir del 1973 es dedica a actuar en solitari (aviat, però, acompanyat pel músic polivalent Rafel Sala) i presenta un seguit de composicions pròpies. Aquests temes seran recollits l'any 1976 en un LP (Potser ja és ara l'hora) que compta amb la col·laboració instrumental de Rafel Sala i de la Companyia Elèctrica Dharma. El mateix any, juntament amb Rafel Sala i amb el cantant d'Esquirols Joan Crosas, enregistra l'àlbum Cançons de vi i de taverna (reeditat en CD l'any 1994), amb molts temes populars i algun de nova creació.
Més endavant, funda la Cobla Cotó Fluix, destinada a forjar un repertori de balls d'envelat basats en la tradició més genuïnament catalana. Aquesta Cobla serà l'origen de l'Orquestrina Galana. Durant el temps que Jaume Arnella forma part de la Galana, aquesta publica quatre àlbums: Orquestrina Galana (1982), Ball amable (1983), Canvi de parella (1984)i No trencaràs el son dels càtars (1986).
El gust creixent de Jaume Arnella per a explicar històries en forma de romanç el porta a una nova aventura en solitari: a partir del 1987 es dedica a cantar romanços populars, sovint sense cap mena d'acompanyament instrumental i utilitzant dibuixos i altres accessoris, en un espectacle titulat Carregat de romanços, que serà la base d'un àlbum epònim publicat l'any 1990.
Jaume Arnella col·labora també, des de la seua creació l'any 1987, en totes les edicions del cicle Tradicionàrius i el 1991 rep el Premi Nacional de la Música que atorga la Generalitat de Catalunya en la categoria de Cançó Tradicional.
Durant els noranta, Jaume Arnella es manté molt actiu: el 1992 escriu i enregistra textos per a la Suite de la Pobla de Segur de la recent creada -dins del marc del festival Tradicionàrius 92- Orquestra Simfònica de la Canya; l'any 1994 participa en un altre disc col·lectiu (Fum de celtas), sorgit amb la idea de reivindicar lúdicament el desaparegut cigarret celtas curt, i publica en solitari un disc: Eròtica monàstica (una mena de Carmina Burana amb textos de Joan Soler i Amigó basats en un cançoner amorós -els Carmina Riuipullensia- trobat en el monestir de Ripoll).
Poc després, Jaume Arnella decideix oferir una selecció personal de la poesia catalana i presenta, l'any 1997, un nou disc i espectacle (La raó del desig) format per musicacions de poemes de Verdaguer, Maragall, Parcerisas, Ferrater, Salvador Oliva, Espriu, Carles Riba, Miquel Martí i Pol i Sagarra, que interpreta en públic acompanyat d'un original titella.
A la fi del 1999 apareix el CD Les cançons del Pont de les Formigues, selecció d'una quinzena de cançons d'entre les més de tres-centes que el cantant va anar triant o escrivint a propòsit, setmana rere setmana, per al programa epònim de Catalunya Ràdio, dirigit i presentat per Jordi Margarit.[1]
El 2001 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2003 el Premi d'Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla
[edita] Referències
- ↑ Pujadó i García, Miquel: Diccionari de la Cançó: D'Els Setze Jutges al Rock Català. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, abril del 2000. ISBN 84-412-0467-5, planes 92-94.
