Isostàsia
De Viquipèdia
Isostàsia (del grec ίσος, "igual", i στασις, "estabilitat") és un terme utilitzat en Geologia que fa referència a l'estat d'equilibri gravitacional entre la litosfera i l'astenosfera terrestres, en el sentit que les plaques tectòniques "suren" amb una elevació determinada en funció del seu espessor i de la seva densitat.
El segle XIX es van proposar dos models o teories:
- Segons el model d'Airy (1801-1892), els continents són semblants a blocs materials en posició vertical que floten sobre una capa més densa. Els blocs més alts estan més enfonsats, com passaria en una situació d'equilibri hidrostàtic regida pel pes i l´empenta de cada bloc, segons el principi d'Arquimedes).
- Segons el model de Pratt (1809-1871), els continents són com prismes o blocs d'altures i densitats diferents, també flotant sobre una capa més densa, però recolzats sobre la mateixa superfície. Així, els blocs de menor densitat són aquells que abasten una altura superior.
En els dos models es parla d'un nivell de compensació isostàtica. Aquest nivell seria el mateix per a tots el blocs en el model de Pratt, i representaria fins a on haurien d'arribar les arrels de les muntanyes per a compensar l'excés de massa que comporta la pròpia elevació de la muntanya o serralada. Si no hi hagués un defecte de massa associat a un relleu es crearien tensions insuportables a l'interior de la Terra. En el model d'Airy, cada bloc tindria un nivell de compensació diferent, i sembla ser el més aproximat a la realitat perquè coincideix prou bé amb les dades sismològiques.
Segons aquestes teories, que varen sorgir per donar una explicació a les anomalies de Bouguer, l'excés de massa superficial és compensat per desigualtats internes de densitat de les roques. Aquestes desigualtats són les que permeten l'anomenada compensació isostàtica.
Actualment, la Península Escandinava està elevant-se lentament com a conseqüència de la retirada del gel que la cobria en el darrer període glacial, en un procés que durà a un nou equilibri isostàtic.
