Humor gràfic

De Viquipèdia

Humor gràfic és el terme amb el qual es designa una gama diversa d'obres gràfiques realitzades per a la premsa, des d'acudits d'una sola vinyeta i caricatures fins a autèntiques historietes, tires còmiques o pàgines senceres. En general, abunda la sàtira de política i social.

La premsa, de bon principi va incloure dos tipus de gràfics: les il·lustracions, imatges que acompanyen el text i amb una intenció didàctica o estètica el que fan és complementar-lo, i les caricatures, paraula que denominava qualsevol imatge de caire satíric o còmic, que no acompanyen un text sinó que tenen sentit per elles mateixes i contenen un visatge crític. Avui en dia, del que aleshores s’anomenava caricatura, i que és l’adaptació del terme caricatura en el sentit que li donaren els anglesos (que per la seva part adoptaren el terme del “caricare” italià), en el nostre idioma en diem humor gràfic, però en moltes obres, sobretot anteriors als anys 20 del segle XX, caricatura i humor gràfic són sinònims, pel què es considera Hogarth, Goya o Lautrec grans caricaturistes, quan en realitat el que feien eren imatges satíriques. La nostra Caricatura es correspon al “portrait chargé”, retrat d’un personatge real, exagerant-ne o simplificant-ne les faccions per aconseguir una efecte satíric o purament estètic. El problema terminològic fa que moltes paraules apareguin com a sinònims quant en realitat no ho són, però com que s’han utilitzat com si ho fossin, en realitat ho acaben essent. Una mica embolicat, la veritat.

Molts autors, però no estan d’acord amb el terme humor gràfic, car sobretot troben inadequat per a les seves obres el mot “humor”, al considerar que ells realitzen sàtira gràfica, que és una cosa on no hi ha l’obligació de fer riure, cosa que, en canvi, sembla implícita en l’altra denominació. Ivan Tubau apunta una definició a El humor gráfico en la prensa del franquismo (Barcelona: Mitre, 1987), llibre imprescindible, que eximeix l’acudit de la necessitat de fer riure, doncs diu que l’acudit gràfic “es un juego con ideas expresado mediante dibujos, con o sin la ayuda de palabras”. Anys abans, Junceda en el seu Assaig sobre l’humorisme gràfic (Barcelona: Institut Català de les Arts del Llibre 1936), certifica la proximitat entre els humoristes gràfics i els poetes; el dibuixant Màximo qualifica l’humor gràfic de gènere literari; Perich considera el gènere com un mitjà que li permet expressar un seguit de missatges o idees; i Mingote considera la vinyeta d’actualitat més propera al document que a l’obra d’art. Kap, al catàleg "Trazos, un siglo de ilustración y buen humor en Mundo Deportivo" (Barcelona, MD, 2006) escriu: “Es un género de opinión, aunque el humorista no construye a través de palabras sino de imágenes”.

El dibuixant d’humor també pot ser anomenat dibuixant satíric, dibuixant còmic, ninotaire, acuditaire, humorista gràfic, caricaturista, vinyetista, opinador gràfic...

[edita] Història

Si bé hi ha un seguit d’antecedents claríssims, i hi ha qui faria començar la historia de l’humor gràfic ben bé fins als gargots de les parets de les coves d’Altamira, no es pot posar en dubte que el gènere està lligat al creixement i desenvolupament de la premsa escrita.

La sàtira gràfica, que beu de les fonts de la sàtira literària però utilitzant les eines dels artistes gràfics, s’estructura com a llenguatge novedós i de gran acceptació des del moment en que li és possible una ràpida fabricació i uns tiratges massius. Podem citar com a antecedents les pintures dels Cranach, Brueghel, El Bosco o Teniers, i encara més els dibuixos “carregats” (d’aqui ve el terme caricatura) dels Carracci, Bernini o Da Vinci; però és la possibilitat de realitzar i distribuir còpies d’aquestes imatges grotesques, el que acaba per definir el gènere, pel què el part de l’humor gràfic no serà fins a l’aparició dels gravats de Hogarth i Goya. Al nostre país hi ha la tradició de les auques, que s'empelta amb la d'aquesta disciplina, essent un fenomen autòcton i que mereix el seu estudi particular. L'auca no ha influenciat excessivament la história de l'humor gràfic mundial, però sí que deixa rastre en les millors manifestacions humorístiques del nostre país, com l'obra de Xavier Nogués, Apa, Josep Maria de Martin, Toni Batllori o Kap.

Tot plegat afavorirà l’aparició d’un nou tipus de premsa específica. El 1825 apareix La Caricature a França, la revista d’atzarosa existència dirigida per l’inefable Philippon que acollirà les imatges de la primera generació brillant de caricaturistes -Daumier, Gill, Gavarni, o Doré- i que serà la primera d’una llarga llista de publicacions de caire satíric.

Al nostre país, les publicacions pioneres son El Lechuguino a la Dernière, aparegut el 1830, i que serà seguida per El Carlino (1836), Sancho Gobernador (1836) o Lo Pare Arcàngel, que serà la primera publicació satírica escrita en català, que veu la llum l’any del senyor de 1841. La majoria de les publicacions es dediquen a realitzar una furibunda crítica política aixoplugades sota el paraigües de la sàtira, i tindran continues topades amb la censura. El Cañón Rayado (1859), Gil Blas (1864), o La Flaca (1869), son les publicacions més significatives d’aquest període, tant per la seva duració com per la qualitat dels col·laboradors gràfics, amb noms com Francisco Ortego, Josep Lluís Pellicer o Tomás Padró, que formen la generació pionera de l’humor gràfic del nostre país. Barcelona serà la seu d’algunes de les millors publicacions humorístiques del país, des de La Campana de Gràcia (1870) i L’Esquella de la Torratxa (1879) de l’editor López, a Cu-cut! (1902), En Patufet (1904), Papitu (1908), Picarol (1912), Cuca Fera (1917), L’Estevet (1921), Xut! (1922), o El Be Negre (1931).

La vinyeta humorística es desenvoluparà en aquestes publicacions fins al seu format actual, amb diverses generacions d’artistes gràfics d’extraordinari talent que es succeeixen fins al desastre de la guerra civil. Apel·les Mestres, Manuel Moliné o Llorenç Brunet, complementen els noms de la primeríssima generació, amb un grafisme encara clàssic de dibuix que encara no ha aconseguit separar-se de l’academicisme (Mestres serà el dibuixant que més experimentarà i trobarà nous camins gràfics, que constituiran els fonaments de la brillant escola catalana d’humoristes). La següent fornada la formaran Josep Costa "Picarol", Gaietà Cornet, Joan Llaverias, Feliu Elias “Apa”, Joan G. Junceda, Ricard Opisso, Romà Bonet “Bon”, Lluis Bagaria, o Xavier Nogués, que son els que aconsegueixen elevar el llistó de l’humor gràfic català, i fer que aquest sigui universalment reconegut com, evidencien tant l’especialista John Grand-Carteret al pròleg del llibre de dibuixos Kameraden, com Fernando García Barros al seu feixuc llibre de dos volums La Caricatura Contemporánea (Madrid: Ed. América, 1916. Vol. II), on ja distingeix “l’escola catalana” de la resta de dibuixants satírics i humorístics de les terres de la península: «Por eso resulta muy justo afirmar que hoy residen en Cataluña los humoristas españoles perfectamente capacitados para obtener un puesto en la evolución universal de dicho arte [es refereix a la caricatura]. Verdaderos maestros que junto á una gráfica notable, dominadora de la psicología, colocan muy á menudo, el acierto de unas leyendas que no he visto ni he podido aplaudir en Madrid.»

Una tercera generació de qualitat igual o superior va veure estroncada la seva consolidació pels fets del 36: Avel·lí Artís-Gener “Tísner”, Benigani, Artur Moreno, Josep Bartolí, Jaume Juez “Xirinius”, Ernest Guasp o Martí Bas son alguns dels noms d’aquesta prometedora promoció que tanmateix no va poder desenvolupar amb normalitat el descomunal potencial que hauria eclosionat si les circumstàncies no haguessin estat tan tràgiques, però malauradament la cosa va acabar com el rosari de l’aurora.

Desprès de la guerra, pràcticament tan sols Valentí Castanys i Joaquim Muntañola feren d’enllaç entre els dibuixants d’abans de la guerra i les noves fornades d’artistes del llapis. L’humor gràfic, pel què té de subversiu, fou desterrat dels mitjans que tan sols publicaven vinyetes intranscendents d’humor tou. Molts dibuixants es refugiaren en el món de la historieta, però no toca parlar aqui de la interessant però el·líptica obra publicada a les revistes infantils, els cómics i al camp de la il·lustració, ni dels TBO, Bruguera, l’Infantil, Tretzevents i Cavall Fort. A la premsa, i treballant sota l’esguard ferotge de la censura, hi comencen a despuntar Conti, Cesc, Peñarroya, Cifré, García Lorente, un recuperat Tísner, Cerón i finalment el Perich, pedra de toc del que en els anys 70 s’anomenarà “boom” de l’humor gràfic.

La llei de premsa de Fraga, que abolia la censura prèvia, i els aires de canvi, és l’època en que es fa cert el tópic que a través d’un acudit es podien dir moltes més coses que a través d’una editorial. Aquest “boom” propicià que, com els bolets a la tardor, nous valors apareguessin en el panorama de l’humor gràfic. I els joves d’aleshores són els veterans d’avui: Toni Batllori, Fer, José Luis Martín, Tom, Romeu,L'Avi, Oscar Nebreda, Joma, Ja, Ivá, Ferreres o Guillén, als que podem afegir els traspassats Gin, Ivá, i Oli. Si bé sempre la línia que separa l’humor gràfic de la historieta sempre ha estat cofusa, i molts humoristes han dibuixat historietes i historietistes han realitzat acudits, d’uns anys ençà, la cosa encara ha anat a més, perquè les principals revistes d’humor han seguit el model de la nord-americana Mad per a realitzar la sàtira dibuixada, utilitzant més la historieta que no pas l’acudit. El Jueves (1977) n’és l’exemple paradigmàtic, ja que és una revista d’historietes d’humor, no pas d’humor gràfic pròpiament dit; en canvi l’humor gràfic ha estat present a les revistes catalanes El Bé negre amb potes rosses (1977), El Drall (1988) o El Triangle (1990), que si bé avui en día és un setmanari d’informació, va començar com a èmul de la publicació satírica francesa Le Canard enchainé. A banda d’aquestes, magre és el balanç pel què fa a publicacions d’humor gràfic catalanes, que s’ha hagut de refugiar a les comarques, si bé amb col·laboracions de primer nivell, tant gràfiques com literàries : El Pardal Moderat, emprengué el vol a Vic; Empordà Funeral, que no cal ser molt espavilat per saber a quin tros de terra va néixer i, sobretot, morir; La Comarca Carlina, portaveu anti-liberal de les terres d’Olot; l’Escudella i carn d’olla, cuinada amb algun ingredient d’aquells de llepar-s’hi els dits als fogons patumaires de Berga; i l’única que encara viu, la tarragonina Deliróplis, son els intents més notables de recuperar una tradició tan catalana com la botifarra amb seques, que és la tradició de les publicacions satíriques.

Avui dia, al panorama de l’humor gràfic català, tot i que pocs poden publicar amb regularitat en la nostra llengua –però això ja és culpa del migrat panorama editorial, i no és hora aqui de parlar-ne, que això són figues d’un altre paner– hi trobem novament alguns dels humoristes més interessants de la península: Toni Batllori, Miquel Ferreres, Joma, Fer, Jap; un seguit de veterans al peu del canó: Romeu, Óscar Nebreda, Kim, L'Avi, Alfons López, Ventura, Nando, Guillén, Bié, Puyal, Pierino, Napi, Ermengol; i uns quants nous valors que apunten tant a la consolidació del génere com a una renovació estética i conceptual: Manel Fontdevila, Monteys, Pallarés, Faro, Kap, Pepe Farruqo, Juanjo Sáez o Jordi Labanda encapçalen la llista.

[edita] Bibliografia

• BARROS, Bernardo G. La caricatura contemporánea (II vols.). Madrid: Editorial América, 1916
• BOZAL, Valeriano. La ilustracin gráfica del siglo XIX en España. Madrid: Comunicación, 1979
• CAPDEVILA, Jaume. Trazos, un siglo de ilustración y buen humor en Mundo Deportivo. Barcelona: Mundo Deportivo, 2005
• CAPDEVILA, Jaume. Bagaria. La guerra no fa riure. Caricatures antifeixistes a La Vanguardia (1936-1938). Barcelona: Duxelm, 2007
• CASTILLO, Montserrat. Grans il·lustradors catalans. Barcelona: Barcanova / Biblioteca de Catalunya, 1997
• CESC, SOLÀ i DACHS, Lluís. El humor culé. Barcelona: Barcanova, 1998
• CHUMY CHUMEZ. 50 años de humor español. Madrid: Ediobser / El Independiente, 1991
• COLOMBANI, Philippe. Notre siècle en caricature. Paris: Atlas, 1981
• CUADRADO, Jesús. Atlas Español de la cultura popular. De la historieta y su uso, 1873-2000 (II Vols.). Madrid: Ediciones Sinse Ntido, 2001
• DÍAZ-PLAJA, Fernando. “La caricatura española en la Guerra Civil”. Tiempo de Historia, núm. 73. Madrid: Prensa periódica SA, 1980
• FIGUERES, Josep Ma. Cuca fera. Barcelona: AUSA, 1987
• FREEDBERG, David, El poder de las imágenes. Madrid: Cátedra, 1989
• GOMBRICH, Ernst H. La imagen y el ojo. Madrid: Debate, 2000
• GOMBRICH, E. H. / KRIS, E. Caricature. Middlesex: The King Penguin Books, 1940
• GUIRAL, Antoni. Cuando los cómics se llamaban tebeos, la escuela Bruguera (1945-1963). Barcelona: El Jueves, 2004
• HELLER, Steven / ANDERSON, Gail. Savage mirror. The art of contemporary caricature. New York: Watson-Guptill, 1992
• HOFMANN, Werner. Caricature from Leonardo to Picasso. New York: Crown, 1957
• JUNCEDA i SUPERVIA, Joan G. Assaig sobre l’humorisme gràfic. Barcelona: Institut Català de les arts del Llibre, 1936
• MAS PEINADO, Ricard. Els artistes catalans i la publicitat (1888-1929). Barcelona: Parsifal, Barcelona, 2002
• MOREIRO, Julián, PRIETO, Melquíades. El Humor en la transición. Diciembre de 1973-Diciembre de 1978. Madrid: Edaf,2001
• OSTERWALDER, Marcus. Dictionaire des ilustrateurs 1890-1945. Neuchâtel: Ides et Calendes, 1992
• ROCA, Javier, FERRER, Santiago. Humor político en la España contemporánea. Madrid: Cambio 16, 1977
• ROGLAN, Joaquim. Revistes d’Humor a Catalunya, 1972-1992. Barcelona: Diputació de Barcelona/ Col·legi de Periodistes de Catalunya, 1996
• SABELLI FIORETTI, Claudio. Enciclopedia della satira politica. Roma: Panorama, 1979
• SANCHEZ De PALACIOS, Mariano. Los dibujantes de España. Madrid: Ediciones Nuestra Raza, 1935
• SHIKES, Ralph E. The indignant eye. Boston: Beacon Press, 1969
• SOLÀ i DACHS, Lluís. El be negre i els seus homes. (II vols.). Barcelona: Edhasa, 1977
• SOLÀ i DACHS, Lluís. La caricatura política i social a Catalunya (1865-2005). Barcelona: Duxelm, 2005
• SOLÀ i DACHS, Lluís. Un segle d’humor català. Barcelona: Bruguera, 1973
• SOLO, Francois; SAINT-MARTIN, Catherine: Dico Solo. Plus de 5000 dessinateurs de presse & 600 suports en France de Daumier à l’an 2000. Vichy: Aedis, 2004
• THARRATS i VIDAL, Joan Josep. Art de la il·lustració a la Catalunya del segle XX. Barcelona: Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona, 1994
• TILLIER, Bertrand. La Républicature. La Caricature polítique en France 1870-1914. Paris: CNRS Editions, 2002
• TUBAU, Ivan. El humor gráfico en la prensa del franquismo. Barcelona: Mitre, 1987
• VALLS, Mª de los Angeles. La caricatura valenciana en la II República. Valencia: Ayuntamiento de Valencia, 1999
• VILABELLA Guardiola, José Manuel. Los humoristas. Barcelona: Amaika, 1975
• WIRTH, Rafael / CAPDEVILA, Jaume. Señor director... La ciudad, vista con los ojos de los lectores y los humoristas gráficos. Barcelona: La Vanguardia, 2006 Col. “Barcelona, una ciudad de vanguardia”, n. 17
• VV.AA. El dibuix a Catalunya. 100 dibuixants que cal conèixer. Barcelona: Pòrtic, 2004
• VV.AA. En Patufet (1904-1938). Antologia i història . Barcelona: Els llibres del Castell / Fundacio Folch i Torres, 2004
• VV.AA. Humor gráfico español del siglo XX. Madrid: Salvat/Alianza Editorial, 1970