Estat de Dret

De Viquipèdia

L'Estat de Dret és un sistema institucional en què un Estat garanteix els drets individuals a partir de l'aplicació de la llei, d'acord amb la dignitat de les persones i fent que la sanció de les conductes il·legals recaigui exclusivament sobre els seus autors.^[1]

Aquest es crea quan tota acció social i estatal troba sosteniment en la norma; és així que el poder de l'Estat queda subordinat a l'ordre jurídic vigent per complir amb el procediment per a la seva creació i eficaç quan s'aplica en la realitat amb base en el poder de l'Estat a través dels seus òrgans de govern, creant un ambient de respecte absolut del ser humà i del órden públic.

Aquest ordenament ha de reunir una sèrie de requisits, aquests requisits són:

1. Han de crear-se diferents òrgans de poder de l'Estat lliurant-li a cadascun d'ells una de les funcions de govern.
2. Aquests òrgans de poder de l'Estat han d'actuar autònomament uns d'uns altres.
3. Ha d'estar establerta la forma que es nomenen els titulars del respectiu òrgan, i les solemnitats i procediments per a posar terme als seus càrrecs.
4. El poder ha d'estar institucionalitzat i no personalitzat, val dir, ha de recaure en institucions jurídic-polítiques i no en autoritats específiques, les quals són detentadores temporals del poder mentre revesteixen el seu càrrec.
5. Tal vegada el requisit més important diu relació amb que tant les normes jurídiques del respectiu Estat, com les actuacions de les seves autoritats a l'aplicar aquestes normes jurídiques, han de respectar, promoure i consagrar els drets essencials que emanen de la naturalesa de les persones i dels cossos intermedis que constituïxen la trama de la societat.

El terme Estat de Dret té el seu origen en la doctrina alemanya (Rechtsstaat). El primer que ho va utilitzar com a tal va ser Robert von Mohl en el seu llibre Die deutsche Polizeiwissenschaft nach donin Grundsätzen donis Rechtsstaates . En tradició anglosaxona el terme més equivalent en termes conceptuals és lal Rule of law.

[edita] Referències

1. ↑ Palomero Caro, Rafael i Pérez Rodríguez, Josep Maria: Histocard 2. Història contemporània de Catalunya i d'Espanya. Castellnou Edicions. Barcelona, abril del 2006. Col·lecció Minimanual, núm. 14. ISBN 84-9804-211-9. Plana 155.