Espoli fiscal valencià

De Viquipèdia

Teoria econòmica sobre el finançament del País Valencià, que també implica el finançament d'altres territoris dels Països Catalans, com ara Catalunya i Balears. Aquesta teoria fou desenvolupada entre altres pel professor Celestí Gimeno i Broch, professor del Departament d’Economia de la Universitat Jaume I de Castelló i Secretari de Política Econòmica d’Esquerra Republicana del País Valencià. Aquest dèficit també és batejat pel professor Celestí Gimeno com a "espoli fiscal", per motiu de la seua gravetat extrema. C. Gimeno és també autor del llibre en el que es resumeix aquesta tesi: L'espoli fiscal del País Valencià, editat per l'editorial Llibres de L'Índex.

[edita] Introducció

Segons el professor Celestí Gimeno, a diferència de l'Estat espanyol, la UE té ja resolt el problema: publica anualment les balances fiscals entre els Estats de la Unió Europea i ho fa segons el criteri del "flux monetari". Així doncs, l’organització supraestatal a la que pertany l'Estat espanyol i amb la qual convergeix no sols aplica ja el principi de "transparència és democràcia" sinó que, a més, té resolt el criteri que cal aplicar.

El professor Celestí Gimeno afirma que des de determinades posicions ideològiques i polítiques s’està utilitzant el fals debat de les metodologies de càlcul amb la clara finalitat de no entrar en el moll de l’ós. Efectivament, hi ha diverses metodologies, però el debat es pot centrar bàsicament en dues metodologies o criteris de càlcul:

1-.El criteri del benefici .
2-.El criteri dels fluxos (el qual utilitza la UE).

[edita] Criteris de recompte de les despeses

El primer d’aquests criteris calcula les despeses de l’estat en cadascú dels territoris en funció de qui és el beneficiari de la despesa. Per exemple: segons aquesta metodologia els cinturons de circumval·lació de Madrid M-40, com que també serveixen perquè nosaltres puguem anar des de Castelló a La Corunya sense entrar en Madrid no són comptabilitzats com a inversions de l’Estat a la Comunitat de Madrid sinó que es centrifuguen de manera proporcional a la resta de les comunitats autònomes i nacionalitats històriques. Això implica que la inversió del cinturó de València, com que també serveix per a Múrcia, Andalusia o Catalunya, no hauria pas d’imputar-se com a despesa de l’estat al País Valencià sinó centrifugar-se a la resta de beneficiaris. A l’estat espanyol es fa el primer (es centrifuguen determinades inversions estatals a Madrid) però no el segon. Així, estadísticament, Madrid apareix com a receptora de menys inversions de les que realment és receptora.

[edita] L'efecte seu

Açò, juntament amb el fet que en termes econòmics es denomina "efecte seu" fa que Madrid aparega com una mena de campiona de la solidaritat. Però, que és l’"efecte seu"? Per exemple, Madrid, en ser la seu fiscal de la major part de les gran corporacions industrials, financeres, etc. apareix com a la major contribuent a les arques estatals, sense tenir en compte que la major part de la producció i dels beneficis d’aquestes grans corporacions no es fan en territori madrileny, sinó al llarg de tot el territori estatal. No és cert doncs que Madrid és la primera contribuent. Altres estats, entre ells els USA, introdueixen correctius a l’hora de calcular les balances per tal d'eliminar l’efecte seu. Si això es fera a l’estat espanyol, en referència al “correctiu”, i utilitzant les metodologies que fan servir els països més avançats en aquest assumpte, veuríem com Madrid passaria d’ingressar a la Hisenda Pública més de la meitat dels impostos de societats a tenir una participació més d’acord amb el percentatge de la seua participació en el PIB estatal (17-18%).

[edita] El sistema europeu i el sistema espanyol

Per aquest motiu, la Unió Europea, en canvi, va decidir utilitzar la metodologia o criteri dels fluxos monetaris que recull de manera més real les despeses i la inversió pública sobre el territori. Si en aquest moment s’aplica el criteri a l’estat espanyol la Comunitat de Madrid passaria de ser la “campiona de la solidaritat” a tenir dèficit zero. És l'única que estaria en aquesta situació. Galícia, Astúries, Andalusia i Extremadura serien les màximes beneficiaries i Balears, Catalunya, Navarra i País València les màximes contribuents. (Veure Castells i altres (2000); Las balanzas fiscales de las CCAA. Ariel. pàg 270).

[edita] Conclusions

Finalment, seria interessant esmentar una anècdota que explica el professor Castells i que es refereix a que quan s’estava discutint a la U.E. el criteri que seria convenient aplicar per el càlcul de les balances, el representant belga volia que s'utilitzés el criteri del benefici (afavoreix la capitalitat de Brussel·les); aquesta proposta va ser contestada amb molta rotunditat pel representant grec dient que Grècia estava disposada a renunciar als fons estructurals de convergència si es transferien a Atenes tan sols deu mil euro-funcionaris.

Perquè a més a més no cal dir que també es centrifuguen els salaris dels 400.000 funcionaris estatals de Madrid, que si bé és cert que, diguem-ne, treballen per a tots, també és cert que formen part de la demanda agregada de Madrid, ja que es gasten als hipermercats , als cinemes, als bars i restaurants, etc. de la capital.

El diputat i també a hores d'ara portaveu del grup polític d'Esquerra Republicana, Agustí Cerdà, ha demanat reiterativament en el Congrés espanyol dels diputats la publicació de les balances fiscals. Aquesta demanda ha estat exigida pel grup d'Esquerra Republicana durant anys i també als governs del Partit Popular. El govern espanyol, emperò, continua sense publicar aquestes balances, posant com a pretexte la complexitat d'aquesta operació. Això no obstant, curiosament, la Unió Europea, evidentment de més recent creació que l'Estat espanyol, sí les publica anualment de manera clara.