Durro
De Viquipèdia
Durro és un petit poblet de la Vall de Boí (Alta Ribagorça) que compta amb 105 habitants (2005). Es diu que és el poble més ben guardat de la Vall i el que més preserva el seu esperit. Darrere la fisonomia de cases de pedra, carrers costeruts i construccions romàniques, manté l'estructura urbana intacta d'un poble medieval.
L'enclavament del poble es troba enlairat a 1386 m d'altitud, damunt la riba dreta del riuet de Durro, afluent del "Barranc Gros", que alhora desguassa per l'esquerra de la Noguera de Tor.
S'arriba a Durro per una carretera asfaltada que surt de Barruera, creua el riu i s'enfila per la costa serpentinament.
Taula de continguts |
[edita] Història
La vila de Durro es documenta per primera vegada a la segona meitat del segle XI, en els convenis i pactes feudals fets entre les dues branques comtals de vescomtat de Pallars, que portaren a la divisió del comtat (1064, 1067). Ambdós era reconeguda la pertinença de Durro a l'honor de Ramon IV de Pallars Jussà. Cap a l'any 1070, els homes de Durro i de la vall de Boí van fer un jurament de fidelitat envers aquest comte.
Pel conveni de 1140, la parròquia de Durro es desvincula del bisbat de Roda i s'integrà, com la resta de la vall de Boí, al bisbat d'Urgell, on gaudia d'un règim específic, d'autogovern basat en el sistema de les co-rectories. Aquest organització es comprova per primera vegada en la visita papal del 1373, en que entre els sacerdots de la vall s'esmenta el vicari de Durro, anomenat Pere Amigó, que era el co-rector de l'església que aquell any tenia a càrrec seu la cura d'ànimes de la parròquia. Així mateix, hi ha notícia que l'any 1399 es conferí una portionem de l'església de Durro a un prevere nascut allà, que així passava a ésser co-rector o porcione. Durro era el lloc on hi havia més co-rectors de la vall. El 1566 eren deu, més dos d'absents. Fins i tot el registre del 1723 diu que a Durro el nombre de co-rectors era il·limitat i que tots els fills del poble que tenien l'edat i la idoneïtat i ho volien eren presentats pels regidors. El cas de Durro il·lustra la manera especial el fet de que moltes vegades les rendes d'aquestes co-rectories eren insuficients, bé que no eren incompatibles amb oficis o beneficis que exigissin la residència en un altre lloc (santuari de Caldes) o fora de la vall (Santa Coloma, Sarroqueta, Viuet, Areny, El Pont de Montanyana o Lleida). Encara al segle XIX, Pascual Madoz explica el funcionament d'aquest sistema a Durro, on hi havia un vicari i tres beneficiats.
[edita] Les Tradicions
[edita] Les Falles
El costum popular de córrer les falles és la gran festa tradicional de l'Alta Ribagorça. Aquestes pràctiques estan relacionades amb el culte solar i aparegueren abans de l'arribada dels indoeuropeus. Es creia que els mals esperits, que sortien a mitjanit, fugien en veure el foc i les fogueres. Aquests ritus els feien els homes per donar gràcies als déus per l'èxit de les collites i l'arribada del bon temps. Segurament la celebració dels solstici d’estiu tingué en temps prehistòrics una complexitat i una importància que avui desconeixem.
Els rituals del foc han arribat als nostres dies i es celebren cada any la primera quinzena de juny (malgrat que als altres pobles de la vall es celebra en dates diferents).
Quant s'acosten les dates, el jovent del poble talen set o vuit pins alts i bastant frondosos del "Pinar" i els planten a la plana de Sant Quirc, al cap de la muntanya. D'això se'n diu "plantar el faro", el dia de córrer les falles, s'encendrà i serà visible des de llargues distàncies pels habitants de la vall i del poble.
Les falles es fan amb autèntica teia de pi i s’uneixen amb un mànec de freixe o avellaner amb aram i puntes. Hi ha una varietat de falles anomenades "rentines" que són teies d’una sola peça. Normalment són fetes pels destres del poble, que es situen al "Mallador del Salze" una setmana abans i comencen a tallar a fabricar-ne per tot aquell qui en demana.
La baixada de falles per la muntanya sol durar uns vint minuts a mitja hora. Cada participant, després d'haver resat un pare nostre i haver fet un traguet de vi, encén la seva falla al "faro" i comença el trajecte guiat pel fadrí major, amb les torxes flamejants, que creen rius de foc per la muntanya fins acabar fent cap a la plaça del poble. La festa s’acaba encenent una altra foguera al poble (on s'hi acaben de consumir les falles) i fent ball i xerinola a "l'Estudi".
[edita] El Romànic
[edita] L'església de la Nativitat de la Mare de Déu
Vegeu l'article principal Església de la Nativitat de Durro
L'església de la Nativitat de la Mare de Déu de Durro va ser declarada monument històrico-artístic l'any 1980, i poc després, l'any 1983, fou restaurada pel servei de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya, sota la direcció de l'arquitecte Carles Solsona.
És un edifici de notables proporcions, compost per una única nau, llarga i estreta, que havia estat capçada, vers llevant, per un absis semicircular avui desarticulat i substituït per un cos d'edifici de pla trapezial que fa les funcions de sagristia. La nau es coberta amb una volta de canó de mig punt, de perfil lleugerament apuntat, dividida en quatre trams per arcs torals, que recolzen sobre uns ressaltats encastats els murs perimetrals. A l'angle nord-est es dreça un campanar de torre modificat posteriorment que no segueix la proporció esvelta dels campanars de la vall. L'estructura de l'església es complica amb la incorporació d'un porxo, construït més tard, sostingut amb arcades estès al llarg del mur meridional, on a l'extrem de llevant es lliurarà al braç sud d'un transsepte que ocupa l'àmbit de l'últim arc del porxo. La base del campanar forma el braç nord del transsepte, on ha desaparegut l'absis, del qual queda l'arc d'obertura al mur de llevant del campanar. Tot el conjunt, llevat del campanar que té una coberta piramidal, és abrigat amb una teulada de doble pendent, recoberta amb llicorelles que abraça també el porxo.
[edita] L'ermita de Sant Quirc
Vegeu l'article principal: Sant Quirc de Durro
Es tracta d'una església molt senzilla arquitectònicament, amb una única nau i un absis semicircular, que s'inicia amb un arc presbiterial. Tota la nau, que compta amb una banqueta adossada al mur, té coberta de volta de canó, que acaba en un presbiteri que està lleugerament més enlairat que la nau.
Sembla que l'església originalment del segle XII va patir reformes en la coberta de la nau, que apareix sobresaltada, de la qual formava part el campanar amb la seva espadanya de dos ulls. Arquitectònicament l'església té paral·lels amb les parròquies de Sant Climent d'Iran o Sant Martí de Llesp.
