Duel
De Viquipèdia
Un duel és un tipus formal de combat, com s'ha practicat des de el segle XV fins a el XX en les societats occidentals. Pot ser definit com un combat consensuat entre dos cavallers, que utilitzen armes mortals d'acord amb regles explícites o implícites que es respecten per l'honor dels contendents, acompanyats per padrís, qui poden al seu torn lluitar o no entre si. En general -i especialment en les últimes dècades - un duel és un acte il·legal en la majoria dels països.
El duel es desenvolupava per voluntat d'una de les parts -el desafiador- per a rentar un insult al seu honor. L'objectiu no era en general matar al oponent, sinó assolir "satisfacció", per exemple restaurant l'honor propi al posar en joc la vida per a defensar-lo. Ha de distingir-se als duels de les proves de combat, ja que els primers no es van usar per a determinar culpabilitat o innocència, ni van constituir procediments oficials. Els duels van anar ser generalment il·legalitzats, a pesar que en la majoria de les societats on va ser usual, va contar amb acceptació social.
Els participants d'un duel correctament plantejats no eren en general perseguits, i en els casos que si ho eren, no els hi empresonaven per tal motiu. Es considerava que només els cavallers tenien un honor que defensar, i per tant la classe social alta era la qual qualificava per a realitzar-lo: si un cavaller era insultat per algú de la classe baixa, aquell no ho reptava a duel, sinó que li infligiria algun càstig físic o comissionava als seus servents perquè ho fessin.
Taula de continguts |
[edita] Orígens
El terme duel per a referir-se a aquest tipus de conteses es remunta a el segle XV en Europa. La paraula deriva de el llatí duellum, que en llatí clàssic s'escrivia "bellum", amb el significat de "guerra". L'etimologia popular ho va associar a "duo" (dues), ressaltant l'accepció de "combat uneixo a un". Les confrontacions físiques relacionades amb insults o posicionament social es remunten a la prehistòria humana, però el concepte de duel formal en la societat occidental es va originar en el duel judicial de la Edat Mitjana, i en antigues pràctiques pre-cristianes de l'època víking.
Entre els pobles nòrdics era usual el Holmganga, (lit. "anar -o caminar- a la illa" ), una espècie de desafiament formal per a resoldre disputes. Els duels judicials van ser abolits per la cambra concili de Letrán en 1215, però hi ha testimonis que informaven encara en 1459 sobre l'acceptació del sistema per a resoldre alguns crims cabdals. [1] La majoria de les societats no condemnava el duel; en rigor, la victòria en duel es reconeixia com un acte d'heroisme i no com un assassinat, i l'estatus social del vencedor es veia incrementat.
Durant el Renaixement d'hora, la pràctica del duel establia la respectabilitat d'un cavaller, i era el mitjà acceptat per a resoldre disputes. En aquelles societats era sens dubte una alternativa millor que altres formes de conflicte menys regulades. El primer codi de duel (Code duello) va aparèixer en el renaixement italià, si bé reconeix diversos antecedents, incloent la vella llei germànica. El primer codi formalitzat a nivell nacional va ser el francès, i recién en 1777 es va redactar en Irlanda un codi que -a causa de l'emigració- seria el de més àmplia influència en els Estats Units.
[edita] Altres accepcions
En l'espanyol, un duel significa a més un estat de dol o aflicció, accepció que podria tenir orígens comuns amb la primera, si es considera la perspectiva de familiars i afins dels duelistes.
[edita] Regles
Els duels podien efectuar-se amb l'espasa de duel europea o -des del segle XVIII des d'ara- amb pistoles. [2] A aquest efecte es fabricaven artesanalment bells parells de pistoles de duel per a ús dels nobles rics.
Després de l'ofensa real o imaginària, els partidaris de l'ofès demandaven "satisfacció" del ofensor [3] explicitant la demanda amb un gest insultante al que era impossible romandre indiferent; copejar al ofensor en el rostre amb un guant, o llençar el guant al davant d'ell - d'aquí la frase "llençar el guant" [4] que amb el temps s'ha convertit en sinònim de qualsevol desafiament. Aquest costum es va originar en la Edat mitjana, quan s'ordenava a un cavaller, que rebia una palmellada ritual en la cara simbolitzant l'última vegada que l'acceptaria sense retornar un desafiament. Per tal motiu, qualsevol que fos copejat amb un guant estava considerat, com el cavaller, obligat a acceptar el desafiament, o quedar deshonrat.
Cada part en disputa havia de triar un representant de confiança (segon, o padrí) que acordaria el lloc del "camp d'honor",el principal criteri del qual d'elecció era que estigués aïllat per a impedir interrupcions. Per la mateixa raó, els duels s'efectuaven tradicionalment a l'alba. També era deure que les armes fossin iguals i que el duel resultés just. A elecció de la part ofesa, el duel podia ser:
- A la primer sang, en aquest cas finalitzava tan prompte com un dels duelistas resultava ferit, fins i tot si la ferida fos lleu.
- Fins que un dels contrincants fos severament ferit, de forma tal que es trobar-se físicament incapacitat per a continuar-lo.
- A mort, en aquest cas no hauria satisfacció fins que l'altra part estigués mortalment ferida.
- en el cas de duels a pistola, cada part podia disparar un tir. Fins i tot si cap encertava el tir, si el desafiador es considerés satisfet, el duel podia declarar-se acabat. També un duel a pistola podia continuar fins que un dels duelistas fos ferit o mort, però un intercanvi de més de tres sèries de tirs era considerat bàrbar, a més de ridícul per la falta de puntería.
