Disc òptic
De Viquipèdia
En el camp de la informàtica, la reproducció de so i video, un disc òptic és una superfície circular de policarbonat a on la informació es guarda fent uns surcs en la superficie del disc. L'accés a les dades es realitza quan un material especial del disc, que sol ser d'alumini, és il·luminat amb un feix de llum làser. Els surcs de la superfície modifiquen el comportament del feix del làser reflexat i ens dónen la informació que conté el disc.
La informació d'un disc òptic és emmagatzemada seqüencialment en una espiral des de el cercle més intern fins al més extern.
Taula de continguts |
[edita] Història
L'aparició dels dispositius d'emmagatzament òptic es va desenvolupar en dues branques paral·leles. Per una banda, en els EEUU, David Paul Gregg, mab la comapnyia MCA, va desenvolupar un disc òptic analògic per gravar video i el va patentar al 1961 i 1969. Aquest va ser l'inici de l'era dels dispositius òptics. Per una banda, un grup de físics de Philips van llançar el primer disc òptic per gravar video a Eindhoven (Holanda) al 1969. Al 1975, Philips i MCA van començar a treballar junts per desenvolupar dispositius òptics per acabar introduïnt el laserdisc al 1978. MCA es va encarregar del dispositiu i Philips dels reproductors. Però aquest desenvolupament no va tenir èxit i la unió entre Philips i MCA es va disoldre.
Posteriorment, van ser Philips i Sony els que es van unir al 1979 per desenvolupar un uport per emmagatzament d'audio amb tecnologia digital. Els seus desenvolupaments van arribar fins al llançament del 1983 del CD. Paral·lelament, la companyia Pioneer va tenir èxits en el camp dels discos per a video fins al desenvolupament de l'actual DVD.
Els estàndars d'emmagatzament òptic són regulats per la OSTA (Optical Storage Technology Association).
Cronològicament, podem dividir la història dels dispositius òptics d'emmagatzement en tres generacions.
[edita] Primera generació
Inicialment, els dispositius òptics s'utilitzaven per emmagatzemar música i software. Entre ells trobarem:
- Compact disc (CD)
- Laserdisc
- Disc magnetic-òptic
[edita] Segona generació
Aquesta generació conté dispositius per emmagatzemar grans quantitats de dades incolent el video digital. Alguns d'ells són: Minidisc
- DVD
- DMD
- DIVX
- DataPlay
- Disc Fluorescent Multietiqueta
- GD-ROM
- Phase-change Dual
- UMD
[edita] Tercera generació
Es van desenvolupar (i alguns encara estan en desenvolupament) per l'emmagatzement de videos d'alta definició i videojocs. Aquests són:
- Blu-ray
- EVD (Enhanced Versatile Disc)
- FVD (Forward Versatile Disc)
- HVD (Holographic Versatile Disc "Disc Hologràfic Versàtil")
- HD-DVD (High Definition Digital Versatile Disc)
- UDO (Ultra Density Optical "Disc Òptic d'alta densitat" )
- VMD (Versatile Multilayer Disc "Disc versàtil Multietiqueta" )
[edita] En desenvolupament
- Protein-coated disc (PCD)
Empresa | Any | Còdec | Resolució | Freqüència de mostreig | Resposta en freqüència | Rang dinàmic | Bit rate | Nombre màxim de pistes | Capacitat | Temps màxim de gravació | |
CD Audio | Sony i Philips | 1982 | PCM | 16 bits | 44,1 kHz | 20Hz a 20 kHz | 90 dB | 1,4 Mb/s | 2 | 650 Mb | 74 minuts |
Minidisc | Sony | 1991 | ATRAC | 16 bits | 44,1 kHz | 20Hz a 20 kHz | 90 dB | 292 kb/s | 2 | 1 Gb | 45 hores |
DVD-Audio | Pioneer i Mathushita | 1997 | MLP | 16, 20 o 24 bits | 44,1/48/88,2/96/176’4 i 192 kHz | 20Hz a 80 kHz | 120 dB | 9,6 Mb/s | 6 | 4,7 Gb | 622 minuts (10 hores i 22 minuts) |
SACD | Philips i Sony | 1999 | DSD | 16, 20 o 24 bits | 2,8 MHz | 20Hz a 100 kHz | 120 dB | 2,8 Mb/s | 6 | 4,7 Gb | 74'(1 capa), 148' (2 capes) i 222' (3 capes) |