Diafreoterapia

De Viquipèdia

La paraula diafreo té les seves arrels basades en grec i significa 'separar deixant passar'. La diafreo és una teràpia corporal integrativa i somato psíquica que té en compte la interrelació entre el cos i la psique i busca l'armonització integral de la persona, alliberant la respiració. Aquesta tècnica va ser creada per Malén Cirerol i Linda Jentl. Deixebles directes ambdues, tant de Françoise Mezières com de Thérèse de Berthèrat.

El treball corporal en diafreo està principalment basat en els principis de fisiologia muscular que van ser establerts per Françoise Mezières. Segons aquests principis, la musculatura actua sempre en cadena, destacant-se principalment la cadena posterior que va des del crani fins als peus, amb una prolongació en la cadena interna. L'aportació que fa la diafreo a aquests principis és la descripció de la cadena lateral.

Aquestes cadenes musculars estan invariablement i crònicament escurçades i hipertonificades perquè són, a causa dels nostres moviments quotidians i habituals, sol·licitades de forma continuada en contracció i mai estirades. Així doncs, el conjunt que formen va escurçant-se gradualment al llarg de la nostra vida. Aquest escurçament s'accelera com a resposta als traumes físics i en tot procés degeneratiu.

En diafreo el que es busca és posar en estirament, el més globalment possible, aquestes cadenes musculars, observant amb detall les diferents compensacions que van apareixent en diferents punts del cos. Si no es tenen en compte aquestes compensacions, l'escurçament passarà a un altre segment. Així és com al posar en estirament un clatell, per exemple, la tensió es traslladarà a un altre punt del cos podent aparèixer en els muscles, la cintura, les cames, els peus, etc., formant lordosis, rotacions, lateroflexions, bloqueig respiratori, etc.

La diafreo té també en compte el possible origen emocional de moltes disfuncions de l'organisme, perquè els canvis en la forma del cos provoquen també canvis en la seva funció fisiològica.

És sorprenent observar com gairebé mai es considera aquest possible origen dinàmic i emocional de moltes disfuncions de l'organisme. Així per exemple, per a no plorar utilitzem la tensió de, entre d'altres, els músculs de la part anterior del coll per a detenir el plor. Quan la inhibició del plor és mantinguda o repetida, la resposta es memoritza i acaba produint-se una tensió crònica i inconscient. Aquesta tensió muscular impedirà més endavant el fluir lliure del plor malgrat la voluntat del desig. La rigidesa crònica d'aquesta musculatura que pressiona de manera continuada els principals vasos sanguinis que irriguen el cervell i per tant la seva circulació de tornada, provocarà o contribuirà, en major o menor mesura, a un alentiment de la circulació cerebral i una disminució de la seva oxigenació amb totes les conseqüències que d'això es poden derivar.

Imaginem el funcionament d'un sistema de reg en un jardí. Un plec, una pedra que comprimeixi el sistema, afectarà al reg de tota una zona provocant problemes en les plantes i les seves flors. La solució definitiva no seria tractar les plantes sinó restablir el bon funcionament del sistema de reg.

Igualment en el nostre cos, un canvi de situació d'un òrgan, d'una xarxa de comunicació, la compressió d'un vas o d'un nervi, afectarà inevitablement la seva funció i tindrà repercussions en l'organització del conjunt provocant símptomes o patologies que rara vegada es relacionaran amb l'estructura muscular i psíquica.

Les tensions emocionals s'acumulen en la musculatura contraient-la. Aquesta musculatura a la vegada tiba dels diferents punts de l'esquelet canviant la postura del nostre cos, provocant diferents patologies, en la columna, en les extremitats, etc.

De forma natural l'organisme es defensa de les seves contraccions mitjançant la insensibilitat, tant física com psíquica. Per això podem conviure amb tensions o malformacions durant molts anys, fins que un dia aquestes tornen a donar senyals que segueixen aquí. El cos és savi i tarda o d'hora tendeix cap a la salut donant l'avís que alguna cosa va malament.

Quan apropem de nou el cos al seu eix, quan impedim les vies alternatives, poden aparèixer les causes ocultes que van iniciar el procés de desequilibri o de la tensió profunda.

Apareixerà potser un antic dolor físic, memòries, emocions, experiències, imatges o moviments oblidats, la informació dels quals estava retinguda en aquestes contraccions. Expressions emocionals del cos que una vegada alliberades, permeses i elaborades, duran a una major comprensió d'un mateix i per tant a noves possibilitats d'expressió i de canvi.