Deontologia professional periodística

De Viquipèdia

La Deontologia professional periodística és un ordre normatiu que afecta a l’activitat periodística. Està format per un conjunt de normes que en determinades circumstàncies es senten com a obligatòries. També desenvolupen aquesta funció reguladora, entre altres, el dret i la moral. Per a José María de Santes Guanter, com escriu al seu llibre El autocontrol de la información (l’autocontrol de la informació), deontologia: “És un conjunt sistemàtic de normes mínimes que un grup professional determinat estableix i que es reflexa una concepció ètica comú majoritària del seus membres. És com una objectivització dels diferents conceptes ètico-professionals subjectius, que estaran més o menys d’acord amb el seu entorn social. Perquè tingui vigència no pot oposar-se a les concepcions ètiques individuals.”

Existeixen polèmiques i controvèrsies al voltant de la idea de si el periodisme és o no una professió. Hi ha qui sosté que es tracta d’un ofici. Aquesta discussió ha estat sempre present i en l’actualitat, amb la intrusió de moltes persones llunyanes al periodisme i sense titulació pròpia, s’ha avivat.

César Coca, Doctor en Periodisme per la Universitat del País Basc i llicenciat en Ciències de la Informació i en Ciències Polítiques i Sociologia, assumeix que la implantació de codis ètics en els mitjans de comunicació espanyols és un fenomen recent i encara no són molts els que els tenen. En els seus aspectes bàsics, guarden una notable semblança amb altres en vigor a tot l’Occipdent, al regular tot allò relatiu a la intimitat, l’honor, les relacions amb les fonts i la incomptabilitat d’algunes activitats amb la funció informativa. No obstant, queden notables llacunes en quant a qui està encarregat de fer complir aquests codis, així com la sanció per aquells que els vulnerin. També hi ha sensibles diferències en alguns aspectes concrets si es comparen els relatius als medis escrits amb els dels audiovisuals.

Taula de continguts

1 Origen i evolució
2 Una forma de regular la professió
3 Colegiacio
4 Conductes il·lícites
5 Autoregulació periodística
6 La llibertat d'expressió i la llibertat d'informació
7 Límits a l'exercici de les llibertats d'expressió i informació
8 Declaració de l’UNESCO de 1983
9 Federacio Internacional de Peridistes
- 9.1 Objectius
10 Codi Europeu de Deontologia del Periodisme
11 Federacio de Asociacions de Periodistes de Espanya (FAPE)
- 11.1 El Codi Deontologic de la profesio periodistica de la FAPE
- 11.2 Comisio de Queixes i Deontologia de la FAPE
12 Asociació Espanyola de la Premsa Gratuïta
13 Codi deontològic del Col.legi de Periodistes de Catalunya
14 Internet i la llibertat de premsa
15 La comunicació en clau Nord-Sud
16 Reporters Sense Fronteres, organització internacional per la llibertat de la Premsa
17 Deontologia professional periodística en altres països
18 Referencies
19 Enllaços externs

[edita] Origen i evolució

Jeremy Bentham,va ser el primer que va fer alusió al concepte deontologia a la seva obra, publicada després de la seva mort, “Deontologia o ciència moral”. En un origen, la deontologia era una teoria ètica amb gran pes utilitarista, en la que s’intentava racionalitzar un codi moral, recollint una explicació pràctica com orientació. Emmanuel Derieux adaptà el concepte de deontologia a l'àmbit professional. Va afirmar que gràcies a ella, l’ètica professional adquireix un reconeixement públic. Així, poc a poc la deontologia va passar a l’ambit professional, fins que M. Simon al 1845 publicà “Ciència dels deures professionals del metge”. En l’àmbit periodístic la deontologia professional cobrarà força a principis del segle XX, i establirà definitivament després de la Segona Guerra Mundial. Al llarg d’aquest segle s’ha experimentat una proliferació dels codis deontològics.

La regulació de l’activitat periodística des del punt de vista deontològic, augmentà la seva importancia a arrel de la instauració de les democràcies liberals. L’anomenat “ quart poder” s’entenia com a instrument de control sobre els abusos de poder, de forma que la ciutadania, obtenia informació imparcial a través dels medis. Els medis de comunicació eren dons imprescindibles per poder garantir la llibertat i el control a aquestes democràcies.

Històricament, el paper emprès per la premsa a partir del segle XIX era més que manifest. Aquest va ser el detonant per a que alguns autors, sobretot a Estats Units, comencessin a observar el papper que la premsa havia tingut al llarg dels segles XIX i XX, i més concretament durant les dues guerres mundials. Els diversos estudis van demostrar que la premsa s’havia desviat notablement de la seva funció primordial: informar. Això va fer que es plantegés cap a on s’havia desviat la qualitat de la informació des del XIX en endavant. El dret a rebre informació i a facilitar informació és un dret inclòs en la Declaració dels Drets HUmans firmada a la independència d’Amèrica , la Revolució Francesa i les revolucions burgueses de 1848. El codi deontològic aplicat a l’àmbit de la comunicació és llavors, un fenomen de la Modernitat.En els inicis, aquests ja recollien uns principis bàsics de veracitat i exactitut que implicava cert comprimís professional amb l’activitat.El suggeriment del concepte de codi deontològic periodístic com a tal radicà en un període en el que la inexistència d’una identitat professional. Es produeix un ús polític dels codis que desenvocarà a la pèrdua de significat d’aquests i la seva consegüent revisió i reemplaçament. Aquesta etapa puposa, a més, una amenaça per a la llibertat de l’expressió.

[edita] L'Informe Hutchins

Article principal: Informe Hutchins

A l'any 1942, el responsable de la revista Estafi, Henry Lluïx, conscient de la desviació que havia sofert el periodisme, reflexiona sobre la realització d'un estudi centrat en la situació dels mitjans de comunicació. Aquest treball el va realitzar al costat del rector de la Universitat de Chicago Robert Hutchins qui, envoltat d'experts en Ciències Socials, va plasmar les seves conclusions en una premsa lliure i responsable (1947). En aquest treball exposa la situació de la premsa als Estats Units i proposa solucions per a aquells punts criticables. Un dels punts més destacats de l'informe Hutchins se centrava en la necessària intervenció governamental per a solucionar els problemes que s'enumeraven en el treball. Curiosament, va anar aquest punt el qual major rebuig va suscitar a la premsa nord-americana. A l'any 1902 Pullitzer, conscient dels dolents rumbs que estava seguint el periodisme, va crear l'Escola de Periodisme de la Universitat de Columbia a Nova York. L'objectiu d'aquesta escola era el següent: a) elevar la qualitat periodística; b) establir paràmetres de comportament; c) dignificar la professió; d) millorar les relacions amb la societat.

En certa manera era elevar la professió periodística al rang universitari i assolir així un enfocament més professional. L'informe Hutchins va donar lloc a una teoria, a una doctrina: Teoria de la Responsabilitat Social de la Premsa. Configuració teòrica d'una primera doctrina on es reflectia l'enorme influència de la premsa per a dirigir l'opinió pública a favor dels dirigents del mitjà.

[edita] L'Informe McBride

Article principal: Informe McBride

La revolada de l'informe Hutchins es va perllongar moltíssim temps. Encara així, al 1979, la UNESCO, conscient d'aquesta situació desigual a la qual la informació estava controlada per les grans empreses de comunicació, en la qual sempre es parlava dels mateixos assumptes i dels mateixos països, encarrega un altre informe: l'informe McBride. Aquest informe va ser realitzat per l'irlandès Siguin McBride qui, igual que Hutchins, es va envoltar d'una sèrie d'experts en el món de la comunicació per a elaborar un treball titulat Un sol món, veus múltiples (1980) on es recullen tots els delictes del poder que atempten contra el periodisme i inclou un aspecte nou: els drets i deures del periodista. Diferents països van participar en l'elaboració d'aquest informe que va suposar una radiografia del món de la comunicació mundial en els anys 70.

Entre els deures, hi ha quatre punts que coincideixen en els dos informes (Hutchins-McBride):

a) responsabilitat social dels professionals que implica una sèrie d'obligacions cap a l'opinió pública. Ja l'informe Hutchins establia que calia diferenciar el que és informació del que és opinió; és aquí on s'instaura aquesta responsabilitat social;

b) el periodisme ha de respectar les lleis per a no vulnerar els drets dels ciutadans;

c) necessitat d'assumir la responsabilitat contractual amb la nostra empresa. Ambdós informes marquen així un abans i un després en e deure periodístic des del punt de vista deontológic, i es tractava d'imposar un nou ordre al món de la comunicació internacional.

[edita] Als ultims anys

Les consecuencies de l’informe McBride van afectar a tots els països. Aquestes consecuencies es van observar en la reflexió que es va fer a l’àmbit Europeu on es vinculà la praxis professional al servei públic. Tant les empreses periodístiques privades com publiques van començar a assumir la responsabilitat com professionals de la comunicació de deuen funcionar com a servei públic.

Als anys 80 s’assoleix un període de relativa estabilitat en les relacions intervencionals favorable a la consagració de nous valors que motivaren una revisió dels codis existents. Duran la decada dels 90 sorgeix una preocupació al voltant dels problemes socials per les noves amenaces per a la democràcia com corrupció, racisme, terrorisme, etc. Això ha motivat una renovació dels codis que segueix oberta degut als problemes vigents que plantegen l’excessiva concentració dels mitjans en les corporacions internacionals, la competència agressiva, etc.

Donat l’auge d’internet als últims anys, s’espera l’aparició de nos codis que regulin aquest àmbit; relacions, formes de procedir, etc.

[edita] El cas espanyol

Les conseqüències també s’observaren a Espanya al voltant dels primers anys de la dècada dels 80. als diaris espanyols l’informe va provocar una reflexió manifesta tant n medis públics com privats. Aquesta reflexió, debem tenir en compte, només es posible després de la mort de Franco. Josep Lluís Gómez Mompart, catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona, estableix tres grans etapes del periodismo espanyol, des del 1975 fins la publicació de l’informe:

1975-1982

Es tracta d’una etapa de transició en la que la funció del periodismo és emminentment pedagògica. Això s’observa en la exposició “Parlament de Paper”: el que no es debatia a un Parlament, que no existia es debatia als diaris. Els medis, i sobre tot els diaris, van ser els que van començar a fer reflexions sobre la necessitat de donar lloc a un canvi. Apareix la FAPE i noves associacions periodístiques. També es plantejà què fer amb els medis del Moviment, totalment intervinguts, empreses deficitàries i amb un contingut partidari del Règim. Es planteja així la necessitat d’instaurar medis lliures que foren reflex de la democràcia, que estava a punt d’arribar, i fomentar una premsa lliure, per això calia que destapar la premsa del Moviment i formar uan premsa independent que asumís la seva rsponsabilitat de convertir-se en un servei social.

1982-1989

Es redacta y s’aprova la Constitució espanyola. En el debat s’inclou també l’article 20 relacionat amb el món de la informació. En 1971 i 1972 surgeixen a Espanta les primeres escoles de periodisme, i és en aquesta segona etapa quan accedeixen els primers llicenciats al mercat laboral. S’instaura una formació universitària, amb llibertat de càtedra, inmersa a la branca de Ciències Socials. Després de la formació de les primeres associacions de professionals del món de la comunicació, surgeixen les primeres associacions de consumidors que demandaven aquella responsabilitat dels medis a ser un servei públic.

[edita] Una forma de regular la professió

Qui fa ús de la professió periodística està sotmés a respondre davant la societat amb elevats nivells de competència tècnica, que els porte a posar tota la seua sapiència i diligència en el seues accions. Per a aixó, el periodista ha de asentar prèviament les bases de la seua professió, exigint mitjans i condicions laborals que li permeteixen desenvolupar el periodisme de manera lliure i responsable.

La ètica periodística proporciona una ajuda per mitjà de la qual el error y el excessos individuals es corrigeixen sense posar en perill l’objectiu final del mitjans de comunicació lliures: proveir al públic coneixement i comprenssió. Els periodistes, com a consequència, deuen guiar la seua labor professional per unes normes sistemàtiques, donat que solament d’aquesta manera, serviran a la societat d’un mode éticament responsable i contructiva.

Malgrat açó, l’exercici professional del periodisme suposa, en ocasions, un camp de problemes y de dilemes ètics. Son freqüents les situacions en les quals col.lisionen les creències i els valors personals, ès a dir, el codi moral individual amb els requeriments d’altres ordres normatius que regul.len, el temps, aquestes mateixes situacions. Per jerarquitzar l’escala de prioritats, en la elecció sempre han de primar els criteris morals propis i personals. Ací entren en joc els valors individuals ja que el professional, a mès de periodista, es persona.

Amb el temps es va abrir pas en l’ambit professional, en general, i en el periodístic, en particular, l’idea de que junt a les normes jurídiques y les morals, era convenient el desenvolupament d’una certa operativa d’autocontrol per part dels propis professionals: una deontologia professional. Aquesta es una de les claus que explica la existència dels codis dontològics en el mon professional. Malgrat açó, aquestos codis i patrons de conducta professionals tampoc resolveixen massa, en la práctica, totes les possibles situacions problemàtiques des d’un punt de vista ètic.

La regulació simultànea de la matèria periodística per part dels diversos ordres normatius genera en la pràctica la possibilitat de col.lisió. Únicament pot parlar-se de conflicte quan el professional no pot ajustar el seu comportament, simultàneament, als manaments o exigències de diferents ordenaments que regulen “de facto” una matèria donada. La simple regulació de la matèria mateixa per diversos ordres normatius no es traduïx, necessàriament, en una situació conflictiva. Al parlar de diferents ordres que regulen la professió periodística i que poden entrar en conflicte, ens referim al Dret, la Deontologia i la Moral. Aquestos tres ordres normatius poden solapar-se i, en ocasions, potser que hajen contradiccions. Per a que existeixca un conflicte entre aquestos tres ordres ha de ser impossible cumplir amb els manaments d’un d’ells, o amb els tres a l’hora. Es deuen evitar que aquestos conflictes es produisquen.

En tot cas, els professionals estàn sotmessos a controls, en quant al compliment del codis ètics propis de la seua activitat, per part dels col.legis professionals. En Espanya, com a exemple, el del Col.legi professional de periodistes de Gal.licia, el del Col.legi de periodistes de Catalunya, o el Col.legi de periodistes de València. Per a alguns autors, la ètica i el compliment de les normes deontològiques a la puga adscriure cada professional, son bàsiques per al periodisme. Malgrat aixó, la ética per a aquestos experts no es una questió externa a la formació, sino que l’exercici de la professió periodística requereix una base educativa específica, ja que la ètica no té per objecte suplantar la llibertat, sino que intenta fomentar l’exercici responsable. Aquest conjunt de normes ètiques que el periodista deu complir com a base per a l’elaboració d’un producte periodístic de qualitat informativa i moral, necessita fonamentarse en una formació deontológica que seria difícil que un altre professional puga exercir. En aquestes premisses sustenten algunes de les veus favorables a la col.legització i la exigència de l’estudi de la licenciatura de periodisme per a exercir com a tal. Ara bé, aquestes normes son únicament aplicables a l’activitat periodística. Les diferències “entre” els diferents oficis i el paper que desenvolupen els seus col.legis professionals, afecta al grau de coercibilitat de les seues normes deontològiques i al continguts d’aquestes.

El codi deontològic aplicat a l’ambit de la comunicació es un fenòmen de la Modernitat. En els inicis, ja arreplegaven uns principis bàsics de veracitat i exactitut que implicaven un cert compromís professional amb l’activitat. Es va presentar com una necessitat d’estructurar l’activitat periodística i proveerla de certes normes que la regulen.

El sorgiment del concepte de codi deontològic periodístic, conegut d’aquesta manera, va aparèixer en un període caracteritzat per la inexistència d’una identitat professional que estableira unes normes de joc, y la absència d’uns valors comuns.

A la pràctica periodística destacarem els següents:

Codi deontològic de la Fape Comisió de Queixes i Deontologia: És un òrgan de autocontrol relatiu a la deontologia periodística que pretén favoreixer l’entendiment i l’arbitratge entre professionals del periodisme. Actua com a autoritat moral garantitzant així el compliment del Codi Deontològic de les associacions de premsa espanyola i els seus afiliats, que voluntàriament la accepten. Codi Europeu de Deontologia del Periodisme Obtingut de "http://ca.wikipedia.org/wiki/Deontologia_professional_period%C3%ADstica"

[edita] Colegiacio

Els col.legis professionals son corporacions de Dret Públic composades per persones amb interessos comuns a les que s’encomanen funcions de profit social. Per tant, l’existència interessos privats de professionals no legitima l’ús d’aquesta figura.

Sols la protecció interessos públics rellevants poden ser objecte de l’activitat dels Col•legits Professionals. Per tant sols les professions que requereixen titulació i que acompleixen funcions de transcendència social poden crear un col•legi professional.

El cas del periodisme, la col.legiació no resulta obligatòria per l’exercici de la professió. D’aquesta forma, les normes deontoogiques recollides als diversos codis ordenen l’exercici de la professió en terme admonitoris, però sense la possibilitat de sanció institutzionalizada en cas d’incompliment. No son normes amb caràcter coercitiu (entès des del dret ). Les sancions a les que pot enfrontar-se un periodista que incompleixi les normes deontologics de la professió son de tipus social; prestigi, perduda de credibilitat, exclusió del grup...

La falta de col.legiació i adopció de un codi deontologic comú provoca l’exercici lliure del periodistes, que actuen sota els dictats de la seva pròpia moral. La regularització de la professió implicaria eliminar situacions de conflicte social com es el cas de les faltes comeses per la incorrecta utilització del dret a la “llibertat d’expressió”, “secret en relació a les fonts utilitzades”...

L’existència de varis codis deontoligics periodístics deixa entreveure la manca d’unanimitat de criteri a l’hora d’elaborar-lo. Si be es cert que tothom atén els mateixos aspectes, també ho es que no ho fan de la mateixa forma. Tot això es una mostra de l’incapacitat de trobar una solució única i valida que satisfaci tant als periodistes com a la societat. La professió periodística, i per tant els seus codis deontologics, comporten una especial dificultat a l’hora de confirmar una sèrie de normes a seguir, ja que els periodistes, sl realitzar el seu treball, estan desenvolupant una feina social.

Per una altra part, existeixen aspectes comuns que recorden que es possible establir unes normes universals. Per exemple, tots els codis deontologics defenen el dret a l’informacio veraç i la necessària rectificació d’informacions errònies, a la vegada que condemnen les injuries i calumnies. Per això, els principis considerats bàsics del periodisme es troben recollits de forma unànime als diferents codis de la professió.

La llibertat es el context privilegiat al que afloren i es desenvolupen més eficientment la vida social i professional. Ara be, donat que seria impensable conciliar l’exercici de la llibertat individual i extrema amb els requeriments del be comú o inclòs amb la pròpia viabilitat de la vida social, ha d’haver alguna instància que organitzi, afavoreixi i posi límit a aquest exercici, mitjançant la promulgació dunes lleis que marquen i garanteixin les normes del joc, un codi deontologic. Sobre aquest particular, no semblen existir controvèrsies entre els professionals. Tampoc sembla suscitar controvèrsies la creació de col•legis professionals en l’àmbit de l’activitat periodística, que velen per l’ètica i la dignitat professional i per el respecte degut als drets dels particulars i que exerceixi la facultat disciplinaria en l’ordre professional i col•legial (llei dels col•legis professionals). Ara be, tema ben diferent es la col.legiació obligatòria.

Actualment, l’exercici de la professió periodística a Espanya no requereix la col.legiacio obligatòria, com assenyalàvem mes dalt. N’obstan, existeix l’iniciativa de promulgar un “estatut del periodista professional” que fou presentat al Congrés dels Diputats, l’any 2004 i que encara es troba en tramitació. Aquest te per finalitat, segons reconeix en la seva exposició de motius, la de servir al dret de la ciutadania a ésser informada, garanteixen l’independencia dels informadors. En l’article 2 d’aquest Estatut entra de ple en la polèmica que venim analitzen: La condició de periodista s’acredita mitjançant el corresponent carnet.

Entre les avantatges derivades d’un sistema d’exercici de la professió que passi per la col.legiació obligatòria es mencionen habitualment, en primer lloc l’evitar de l’intrusisme. Les opinions a favor i en contra d’aquesta opció argumenten que garanteixen la possessió per part dels professionals dels coneixements tècnics i la formació necessària per desenvolupar la seva funció a les millors condicions. El grau de consecució d’aquest lloable objectiu dependrà, a la practica, del termes en que es concreti la col.legiaciò obligatòria. Així quan la col.legiacio es tradueix en un simple tràmit a l' objecte d’acreditar l’obtenció prèvia d'un títol universitari, com ocorre entre nosaltres, per exemple, en el que respecta a l’exercici de professional de l’advocacia, aquesta garantia serà mes petita que en els casos en que sigui obligatori la realització d’un examen per demostrar que es disposa d’un nivell formatiu que acompleix amb uns estendards mínims de qualitat per l’exercici de l’activitat professional. Això succeeix en altres sistemes (països anglosaxons o inclòs, en altres de mes a prop a la tradició cultural i jurídica, Portugal) i seguin amb l’exemple dels advocats.

Però també existeixen inconvenients. Els detractors de la colegiació obligatòria habitualment invoquen l’article 19 de la Declaració Universal de drets humans en que es manifesta que “tot individu te dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ésser molestat per causa de las seves opinions, el d’investigar i rebre informacions i opinions i el de difondre las, sense limitació de fronteres, per qualsevol mitjan d’expressió”. Així, el Comitè Mundial de llibertat de premsa (WPFC), que coordina a organismes de defensa de la llibertat informativa en tot el mon, ressalta la importància de la Declaració de Santiago de Chile, adoptada per la conferencia llatinoamericana de la Unesco en l’any 1994. La declaració proclama que “ l’accés al periodisme i la seva practica duen ésser lliures i no limitat per cap mitja”. Es tracta d’una manifestació de molta importància en Iberoamèrica, on la “colegiacio obligatòria” dels periodistes es comú en alguns països, tot i que la Cort Interamericana de Drets Humans” la condemnà en 1985. Aquest dictamen establí la forma taxant que: la colegiacio obligatòria de periodistes, en tant en quant impedeixi l’accés de qualsevol persona a l’ús ple dels mitjans de comunicació social com a vehicle per expressar-se o per transmetre informació, es compatible amb l’article 13 de la Convenció Americana sobre drets humans.

Per una altra part, la necessitat del carnet establerta en el projecte de llei Espanyol dalt nomenat pot generar certa resistència entre els professionals del sector per el possible semblant amb el carnet que requeria l’Associació Espanyola de la Premsa en l’època franquista per poder treballar.

En resum, la qüestió es si el sistema de “numerus clausus” que permet controlar qui pot treballar en els mitjans i qui no generarà avantatges efectives per als ciutadans i es traduirà o no en un major nivell d’exigència, de competència i de qualitat en el desenvolupament del treball per part del professionals.

[edita] Conductes il·lícites

La Declaració de Principis de Conducta dels Periodistes considera com greu ofensa professional diverses conductes il·lícites com són el plagi, la distorsió maliciosa, la calúmnia, la injúria, libel, acusacions infundades i l'acceptació de suborns en qualsevol forma per publicar o suprimir informació.

Un altre dels exemples al·ludeix a l'ètica de la pràctica del robatori d'informacions per part del periodista. En general, els espanyols reiteren la necessitat d'aconseguir la informació per mètodes lícits. Alguns es refereixen a més a més a que aquests mètodes han d'ésser honests o dignes. Estan així intentant cobrir per la via del moral el que poden ser llacunes importants en les diferents legislacions. Precisament en aquest moment, existeixen no pocs buits legals en el referit a la difusió de dades i obres completes a través de les autopistes de la informació, i moltes veus s'han alçat ja demanant una legislació d'aplicació internacional sobre la matèria.

Es planteja un altre problema quan la informació difosa es basa en dades que han estat oferts per la font amb la condició que no es donin a conèixer. És a dir, quan es viola el que es coneix com un off the record. Els codis deontològics acostumen a referir-se expressament a aquestes informacions i demanen sempre que es respecti la confidencialitat, encara que alguns matisen que el off the record queda sense validesa si una altra font dóna la mateixa informació sense imposar cap restricció. El que la font no pot fer mai és segrestar la informació per la via de donar-la off the record als periodistes. D'aquí que algunes vegades, quan els periodistes sospiten que pot existir alguna intenció d'aquest tipus després d'una confidència, es posin a intentar de confirmar-la per altres vies, per poder difondre-la sense trencar cap norma deontològica.

L’estatut del diari generalista El Pais es refereix també a una altra matèria: La copia d’informació o imatges d’altres medis. I ho fa en termes molt taxant: “Es immoral apropiar-se de noticies de paternitat aliena” (art.1.20) Apreciació que es completa amb aquesta: “L’aparició en un altre diari, abans que en el prop d’informacions importants no es motiu per deixar de publicar-les o per negar-les la valoració que mereixen” (art 1.19)

[edita] Autoregulació periodística

Existeixen en l'actualitat moltes formes d'autoregulació en les que l'ètica constitueix l'element clau que acompanya cada una d'elles. La varietat de mecanismes d'autoregulació ofereix els diferents punts de vista que cada professional aporta. Així, la pròpia Federació Internacional de Periodistes (FIP), remarca: "No hi ha un model únic d'autoregulació que pugui ser copiat a tot el món. Els periodistes en cada país han de treballar plegats per establir i revisar estàndards comuns d'ètica i professionalisme".

L'ètica periodística que modela l'autoregulació es construeix a partir del treball diari i a través dels casos pràctics que en cada moment se li presenten al periodista. No es tracta, per tant, d'unes normes morals inamovibles en el temps.

Per a la vigilància del compliment dels principis deontològics que assegurin la llibertat d'expressió i el dret a rebre informació veraç, els mitjans de comunicació han de crear organismes o mecanismes d'autocontrol. Aquests han d'estar integrats per editors, periodistes, associacions de ciutadans usuaris de la comunicació, representants de la Universitat i dels jutges.

Segons Loeffler, “ els organismes d’autocontrol en la premsa son institucions creades per i per a la premsa, al si del quals, periodistes i editors, adopten lliurement las seves decisions i essent responsables únicament davant de la seva pròpia consciència, cooperen amb el fi de preservar l’existència de relacions equilibrades i lleials entre la premsa d’un costat i l’Estat i la societat de l’altre”.

[edita] La llibertat d'expressió i la llibertat d'informació

De vegades es fa complicat distingir ambdues llibertats, atès que l'objecte és el mateix: comunicar "alguna cosa"; i és precisament aquesta "alguna cosa" el que les distingeix. Llibertat d'expressió es refereix a matèries opinables, mentre que la llibertat d'informació són fets noticiables. El més gran contingut institucional que tindria el dret a la informació també és una característica que les distingeix, encara que és cert que les dos són indispensables per a la formació d'una opinió pública lliure.

La Llibertat d'informació seria, per tant, el dret a rebre informació i la potestat que té tothom per poder difondre informació. I la Llibertat d'expressió, d'altra banda, seria el dret a manifestar opinions. Aquesta llibertat d'expressió té dos nivells qualitativament diferents:

a) La funció d'informar sobre un fet real, que sigui d'interès públic i, sens dubte, que es transmeti amb un missatge veraç. Encara que compleixi els altres dos requisits, si el propi missatge no és veraç, és impossible que sigui informatiu.

b) La funció d'opinar. És tan important com la llibertat d'informació, perquè de res no valdria aquesta si després no hi ha una opinió respecte de la mateixa. Opinar és emetre judicis de valor individuals i subjectius. La llibertat d'opinar és molt important per al manteniment de la democràcia, ja que sense ella no es podrien portar a terme dignament els drets humans.

[edita] Límits a l'exercici de les llibertats d'expressió i informació

La llibertat d'expressió i d'informació queden protegides per l'article 20 de la Constitució Espanyola de 1978, que reconeix i protegeix els drets a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant qualsevol forma o medi de difusió. A més a més, garanteix la possibilitat de comunicar i rebre lliurement informació veraç. Tanmateix, l'exercici d'aquestes llibertats no és absolut. Segons l'article 20.4 de la Constitució, la llibertat d'expressió i d'informació tenen el seu límit en el respecte als drets reconeguts en el Títol 1, en els preceptes de les lleis que ho desenvolupin i, especialment, en el dret a l'honor, a la intimitat, a la pròpia imatge i a la protecció de la joventut i de la infància.En mol cas existeix un conflicte entre drets fonamentals: la llibertad d'expressió (art 20.1a CE) VS les drets a l'honor y a la pròpia imatge (art 18CE).

Dret a la pròpia imatge

Fa referènciaa la reproducció de la imatge que, afectant a l'esfera personal del titular, no lesionen ni el bon nom ni la difusió de la vida íntima.Lo fonamental és que en la reproducció de la imatge la persona titular del dret sigui recognoscible

[edita] Declaració de l’UNESCO de 1983

Els Principis Internacionals d’Ètica Professional del Periodisme o de la Declaració de l’UNESCO foren aprovats en 1983. Es tracta de l’estatut dels periodistes, d’una mera declaració, no de una recomanació ni una decisió en sentit estricte.

Antecedents

Des de els seus començaments la ONU manifestà la seva preocupació per la llibertat d’expressió. En 1946 declara que la llibertat d’informació es un dret humà fonamental i pedra de xoc de totes les llibertats a les quals son consagrades les Nacions Unides, va declarar que aquella llibertat era indispensable, la voluntat i la capacitat d’usar i no abusar dels seus privilegis; a mes de l’obligació moral d’investigar els fets sense prejudicis i difondre les informacions sense interacció maliciosa.

En 1948 s’adoptà l’iniciativa d’elaborar un codi universal d’ètica periodística.

Als anys seixanta, l’UNESCO, organisme especialitzat de l’ONU fa seu l’objectiu inicial de l’organització d’elaborar un codi universal d’ètica periodística. Així al 1978 es consolida la creació del Consutative Club sobre els principis ètics del periodisme. S’aprova a París la Declaració 20c, sobre els valors que han d’orientar l’actuació del mitjans, resumits en la seva necessària contribució a la pau, a l’enteniment internacional i a la defensa i promoció dels drets humans.

La Conferència General de Paris de 1983 aprovà el text definitiu.

Contingut

Els anomenats “principis bàsics de l’ètica del periodisme” son en realitat deu enunciats de distinta natura.

Deures: “ el dret del poble a una informació verídica”, concretat en “el dret a rebre una imatge objectiva de la realitat per mitja d’una informació precisa i completa”, La declaració proclama el deure d’adhesió del periodista a la realitat objectiva”. També aludeix a les obligacions dels periodistes d’afavorir “l’accés del públic a informació i a la participació del públic en els mitjans”, En segon lloc, s’estableixen una sèrie de deures, així el periodista haurà de respectar “el dret de les persones a la vida privada i a la dignitat humana”, així com la propietat intel•lectual. Exigirà al periodista el respecte total a la comunitat nacional, a les seves institucions democràtiques i a la moral publica. Els valors a defensar per tots els professionals, resumits en tres grans apartats, son; el respecte als valors universals i a la diversitat de cultures, l’eliminació de la guerra i altres grans plagues de l’humanitat esta confrontada i la promoció d’un nou mon de informació i la comunicació.

Drets; els drets del periodistes estan connectats als deures. Així, del deure d’integritat moral del periodista es dedueix el seu dret a abstenir-se de treballar en contra de les seves conviccions o de revelar les seves fonts informació, i també el dret de participar en la pesa de decisions en els mitjans de comunicació en que esta empleat.

Eficàcia

No es una recomanació, ni una resolució. El seu valor orientatiu serveix de fonament internacional comú i de forta inspiració per als codis nacionals i regionals d’ètica. Les consideracions anteriors no resten importància a la declaració. Els seus principis essencials so de plena actualitat.

[edita] Federacio Internacional de Peridistes

La Federación Internacional de Periodistas es tracta de la confederació d'unions professionals de periodistes mes grans del mon. En l’actualitat, la Federació representa uns 500.000 membres repartits en 120 països, entre els que figura Espanya. La seva principal feina consisteix en regular la practica professional, ètica i moral del periodisme en l’àmbit internacional, així com tractar de resoldre els assumptes relacionats amb l’exercici dels diferents grups professionals. Fundada al 1926, fou rellançada al 1946 i va ser sotmesa, de nou, a un llançament definitiu al 1952. Des de llavors, la forma i funcionament de l’organització no ha variat. La FIP pretén garantir el pluralisme democràtic i la defensa dels Drets Humans Fonamentals i es considera independent de qualsevol organisme ideològic polític, governamental i religiós.

[edita] Objectius

La Federació Internacional de Periodistes persegueix una sèrie d’objectius que, per un costat, afecten, exclusivament als periodistes i al seu treball professional, i per un altre, aquells objectius repercuteixen en el membres de la federació per garantir el correcte funcionament de la mateixa.

En quant als primers, la FIP insisteix en la necessitat de protegir els drets i llibertats dels periodistes i apel•len a promoure el paper social d’aquestos professionals i del periodisme, en tant que contribueixen a la llibertat i la democràcia. Al mateix temps, la FIP vol fomentar la millora de la professionalitat i els alts nivells en l’educació periodística amb el fi de que el periodisme es desenvolupi garantint la llibertat d’informació, la llibertat dels mitjans de comunicació i l’independencia del periodisme, a traves de la recerca i condemna de qualsevol tipus de violació.

Pel que respecta als membres de l’organització, la FIP reuneix els seus esforço per promoure la cooperació en accions ,com la garantia de seguretat per el periodista o l’assistència a les unions professionals de periodistes que treballen als territoris dels diferents membres de l’organització. Finalment, la Federació també cerca establir i mantenir relacions estretes de rellevància internacional amb governs i organitzacions no governamentals en benefici d’aquestos objectius.

[edita] Codi Europeu de Deontologia del Periodisme

L’assemblea Parlamentaria del Consell d?Europa aprovà per unanimitat en Estrasburg al 1993 una resolució que contemplava alguns principis ètics del periodisme, que estimà que deurien esser aplicats a Europa.

En els seus 38 articles aborda una sèrie de qüestions com reforçar el fet de l’idea de responsabilitat que tenen els periodistes al exercir la seva professió, ja que en els actuals moments aquesta es important per crear la personalitat dels ciutadans, pel que es deu diferenciar be entre noticies i opinions per evitar confusions. Les noticies deuen esser regides pels principis de veracitat e imparcialitat, diferenciant-les del rumors i les opinions, que tot i ser objectives no poden exigir-la veracitat, si deuen fer-se des de plantejaments honestos i ètics, sense ocultar o negar la realitat de dades o fets.

El Codi Europeu de Deontologia del Periodisme recull d’informació com un dret fonamental, del qual els subjectes son els ciutadans. Aquestos tenen el dret d’exigir informació veraç i opinions honestes. A mes, s’aprova la liberalització d’un mercat, el periodístic, que no deu estar sols en mans publiques, si be deu salvaguardar la llibertat en els mitjans de comunicació, eviten pressions internes i valoren la llibertat d’expressió d’editors i periodistes, per esser els emissors de l’informació, no els propietaris.

Un apartat fa referència a la funció del periodisme i la seva activitat ètica degut a la seva importància per la vida democràtica, tal i com ho recullen altres declaracions. Però també s’assenyala que la pretensió del periodisme no es la de crear opinió pública, sinó transmetre informació als ciutadans, respecten la presumpció d’innocència i el dret a la vida intima. Això també va aparejat a que també les persones amb vida publica tenen dret a no ser privada de la seva vida privada, si be en el camp en que hagi qualsevol tipus d’incidència sobre la vida publica, s’ha de recorre a la jurisprudència pertinent per no danyar la seva vida privada.

També es recull el fet de que en l’exercici del periodisme, el fi no justifica els mitjans, sinó que l’informacio s’ha d’obtenir per mitjans ètics i legals. A mes, s’inclou la garantia d’unes condicions i un salari digne per a la realització de la professió periodística, així com una formació adequada per a la realització del treball.

A mes, de recomanar la redacció d’estatuts de redacció per les empreses informatives, es recull una sèrie de pautes a seguir en situacions de conflicte, com el fet de defensar els valors de la democràcia (on recomana no ser neutral), el respecte a la dignitat humana, la solució de problemes a traves de mètodes pacífics i de tolerància, i l’oposició a la violència i al llenguatge del odi i del enfrontament, rebutjant tota discriminació per raó de cultura, sexe o religió.

En quan els nens i els joves, s’evitarà la difusió de programes, missatges o imatges relatives a l’exaltació de la violència, el sexe i el consum i l’utilització d’un llenguatge deliberadament inadequat.

L’assemblea també considera oportú la creació d’organismes d’autocontrol per al compliment d’aquest codi deontologic, on s’integren editors, periodistes i associacions d’usuaris de televisió, jutges i representants de la universitat

Per últim, l’assemblea recomana al comitè de ministres de la UE una sèrie de pautes d’acompliment dels codis deontologics recollits per diferents organismes, entre ells el que promou l’assemblea.

[edita] Federacio de Asociacions de Periodistes de Espanya (FAPE)

La federació d’associacions de periodistes d’Espanya (FAPE) es la major organització de periodistes d’Espanya. Està integrada per la practica totalitat de les associacions de la Premsa, 45 amb 12.500 membres, i tres associacions sectorials de periodistes, que sumen uns altres 3.000 associats. Actualment, es la entitat mes representativa del periodisme espanyol. Esta presidida per Fernando González Urbaneja.

La FAPE es creà a Santander, en 1922. El 19 de maig d’aquell any, l’associació de la Premsa de Santander convoca una assemblea constituent de la federació de les associacions existents a Espanya. S’aprofita el mes d’agost, en que estiuejava en el palau de la Magdalena del Rey Alfons XIII, i fou el Rey qui presidi la sessió inaugural de l’assemblea, el 6 d’Agost de 1922.

Durant el franquisme fou una associació semioficial. El que es va fer durant aquells anys fou concedir el carnet oficial de periodista i portar el registre oficial de tots els periodistes d’Espanya. El 1984, i novament en Santander, com assistir a la seva “refundacio”.

Les associacions federades, avui en dia son: Albacete, Alicante, Almeria, Aragón, Àvila, Badajoz, Burgos, Caceres, Càdiz, Campo de Gibraltar, Guadalajara, Huelva, Jaén, Jerez de la Frontera, La Coruña, La Rioja, Lanzarote-Fuenteventura, Las Palmas, León, Lugo, Madrid, Màlaga, Melilla, Mérida, Múrcia, Oviedo, País Vasco, Pamplona, Santa Cruz de Tenerife, Santiago de Compostela, Segovia, Sevilla, Soria, Talavera de la Reina, Toledo, Valladolid, Zamora i Union de periodistas Valencianos.

Actualment, aquesta federació es una organització professional sindical acollida a la llei 91/1977, Llei d’Associacions Professionals, i legalitzada amb el nombre 896. Es regeix per uns estatuts aprovats a l'assemblea General de Burgos l 2006 i te la seva seu a Madrid.

D’acord als seus estatuts, podran associar-se que estigui en possessió d’un títol (llicenciatura o un altre de caràcter oficial per al que exigeixi tenir una llicenciatura) expedit per una facultat de periodisme, Ciències de l’Informació o denominació equiparable, de qualsevol universitat espanyola o estrangera amb titulació homologada en Espanya.

[edita] El Codi Deontologic de la profesio periodistica de la FAPE

El codi deontologic de la professió periodística de la federació d’associacions de Periodistes Espanyols (FAPE), aprovat per la seva assemblea extraordinària de Sevilla, al 1993, es el document de deontologia periodística mes important al nostre país. Al seu preàmbul s’assenyala que al marc de las llibertats civils de la Constitució l’activitat periodística es clau al desenvolupament dels dret fonamentals sobre la lliure informació i expressió d’idees. També s’expressa que s’han de tenir en compte que aquesta activitat es sotmesa a límits. Aquells que impedeixen la vulneració d’altres drets fonamentals. Pel seu mode d’aprovació, el codi respon plenament a rasgos propis de la anomenada autoregulacio.

[edita] Comisio de Queixes i Deontologia de la FAPE

La Comissió de Queixes i Deontologia de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE), es constitueix, segons aquesta,” com òrgan d’autocotrol deontologic intern de la professió periodística”.

Actua con autoritat moral, atorgada per els periodistes de la Federació i el seu objectiu principal es l’acompliment del codi deontologic, així com el “d’afavorir i promoure l’arbitratge, la mediació, l’enteniment i la recomanació de petició de disculpes”.

La comissió sorgeix de manera paral•lela a l’aprovació del codi el 27 de novembre de 1993 i esta formada per 16 membres, entre ells el seu president, Antonio Fontan Pérez, Catedràtic Emèrit de La universitat Complutense de Madrid, periodista i polític.

[edita] Asociació Espanyola de la Premsa Gratuïta

En febrer de 2001, va ser constituïda la AEPG (Associació Espanyola de la Premsa Gratuïta), asiociació amb la voluntat de ser l’interlocutor vàlid d’un col.lectiu que, des de fa molts anys te una fort organització al Espanya i te una gran difussió y aprovació per part de tota la població. Dins dels fins de la Associació s’inclouen, la representació, gestió i defensa dels interessos economic-socials, empresarials i professionals col.lectius dels associats. El codi de normes deontològiques de les publicacions de premsa gratuïta, compilat per l’AEPG, és creat amb el compromís de adoptar-lo com a norma de treball en l’ambit de totes les premses asociades i de tots qui intervenen en les publicaciones (anunciants, agències de publicitat, disenyadors, proveedors, etc.) amb la finalitat de:

-Fomentar unes bones relacions i una competència legal en les publicaciones que es dediquen a la premsa gratuïta, entre elles mateixes i en relació amb altres mitjans publicitaris y periodístics que es presenten.

-Fomentar un augment del sentit de la responsabilitat amb els lectors, en tant que possibles consumidors dels porductes o serveis que es publiciten i sobre els quals es difondeix informació.

-Contrarrestar els possibles abussos de la publicitat que aquesto no estiga conforme amb les normes o costums estableïts.

-Cohesionar el sector de la premsa gratuïta i potenciar la via de l’asociacionisme per a abastar els objectius del sector.

En relació amb l’activitat periodistica

No es un codi de periodistes, perque la AEPG accepta complir el contingut del seu codi deontològic, ni de publicistes, per que aquest sector també te normes específiques. Es tracta d’un codi propi destinat a un tipus de publicacions en les quals s’armonitzen les tres activitats: editora, periodística i publicitària. Amb l’objectiu d’abastar unes habilitats fluïdes i evitar conflictes amb la resta de col.lectius es deura tindre en compte els següents criteris:

-La llibertat d’expressió i el dret d’informació son drets fonamentals arreplegats en la Constitució Espanyola. Aquestos drets prevaleixeràn sempre que no entren en contradicció amb el respecte a la intimitat de les persones.

-Aquestes publicacions, i els periodistes que treballen en elles, guardaràn el secret professional, respectant les fonts d’informació i les confidències. No revelaran els noms dels informants a no ser que haja autorització judicial.

-Queden prohibides les calumnies, les acusacions, les difamacions, les injuries i els plagis.

- Aquestes publicacions estan obligades a rectificar lo mès prompte possible qualsevol informació errònea o inexacta, així com a concedir el dret de rèplica, rectificació o resposata a tota persona que ho sol.licite.

-Els periodistes i editors salvaguardaran el dret natural que té tota persona a la seua intimitat, vida privada, personal i familiar.

-El dret a la llibertat d’informació i d’expressió del periodista comprèn també al dret al comentari i la crítica.

-Els periodistes i les publicacions no mostraran cap discriminació entre les persones per raó de raça, color, sexe, rel.ligió, opinió pública, orige nacional, etc. Es mantendrà sempre el respecte constitucional a la presunció d’inocència.

-En l’exercici de la professió, els periodistes no podran fer publicitat ni propaganda de ninguna activitat relacionada amb interessos personals o comercials.

-En la redacció d’articles es respectarà el dret d’autor i es mencionaran les fonts d’informació. El periodista es responsable moral de tot el que publica.

-Sempre que siga possible, el periodista deurá comprovar la veracitat de les seues fonts d’informació. Les notícies, informes i rumors sense confirmar han de presentar-se clarament com a tals. El periodista deu deixar clara la diferència entre alló que es una notícia, i el que és el seu comentari (opinió o interpretació) per evitar confussions.

[edita] Codi deontològic del Col.legi de Periodistes de Catalunya

El Col.legi de Periodistes de Catalunya i el Consell Consultiu de la entitat, han coincidit en la necessitat de promoure una iniciativa col.lectiva de la professió periodística, encaminada a reafirmar els drets de la llibertat d’expressió i d’informació i a defendre la existència de una Premsa Lliure i responsable en el marc d’una societat plurar i democràtica. Aquesta proposta pretèn estimular la reflexió i la crítica col.lectiva per a una millor relació entre la Premsa i la societat, a la que es dirigeix i serveix. Amb aquesta finalitat, s’invita a les entitats i als professionals de l’àmbit de la informació i comunicació a reafirmar els principis deontològics que sustenten l’activitat periodístic, suscrivint i asumint voluntàriament els criteris arreplegats a la declaració.

[edita] Introducció

La llibertat d’expressió i el dret a la informació son dos fonaments sustancials de la societat democràtica. Els dos son drets arreplegats i amparats per la Constitució.

La garantia dels drets dels ciutadans requereix la defensa d’una Premsa lliure, plural, crítica i oberta a la societat a la que serveix. La importància de la funció social que presta el periodista a través dels mitjans de comunicació, exigeix salvaguardar de forma permanent els principis de qualsevol intent de restricció o coacció procedent de tota forma de poder, així como de la seua possible degradació.

Els professionals de la informació deuen desenvolupar la seua funció atenent al doble compromís de la responsabilitat derivada de la seua important tasca i del manament de la seua pròpia conciència, d’acord amb l’ordenament constitucional i els principis deontològics de la professió periodística. Per mantenir amb plenitut aquestos principis, el periodista ha de defensar i aplicar rigorosament les normes en que es basa la seua activitat, atenent a uns criteris.

[edita] Criteris

-Observar sempre una clara distinció entre fets i opinions o interpretacions, evitant tota confussió o distorsió deliverada de les dues coses.

-Difondir únicament informacions fonamentades, evitant afirmacions o dades imprecissos.

-Rectificar amb diligència i amb tractament adequat a la circunstància, les informacions i les opinions que es deriven d’elles la falsetat de les quals haja sigut demostrada i que resulten perjudicials per als drets o interessos legítims de les persones i organismes afectats.

-Utilitzar métodes dignes per obtenir informació o imagtes, sense recorrir a procediments ilícits. Aixó és, evitant les càmeres espies, els maletins que s’obrin automàticament i es activa una grabadora... Res de càmera oculta. Igualment, fa falta el consentiment d’un jutge per interceptar la correspondència o intervenir línies telefòniques.

-Respectar el “off the record” quan aquest haja sigut especialment invocat, d’acord amb la práctica usual d’aquesta norma. EXCEPCIÓ: Hi ha que complir-lo quan haja sigut expressament invocat. No es deu trencar mai aquesta confidencialitat.

-Reconéixer a les persones individuals i jurídiques el seu dret a no proporcionar informació ni respondre preguntes, sense perjudici del deure dels periodistes d’atendre al dret dels ciutadans a la informació. Ningú té la obligació de respondre a les preguntes d’un periodista.

-No acceptar mai retribucions o gratificacions de tercers, per promoure, orientar, influir o haver publicat informacions u opinions.

-No utilitzar mai en el propi benefici informacions privilegiades obtenides de forma confidencial com a periodistes en exercici de la seua funció informativa.

-Respectar el dret de les persones a la seua pròpia intimitat e imatge. Especialment en casos o circunstàncies d’afflicció o dolor.

-Observar escrupulosament el principi de presunció d’inocència en les informacions i opinions relatives a causes o procediments penals en curs.

-Tractar amb especial forma tota la informació que afecte a menors, evitant difondir la seua identificació quan apareguen con a víctimes, testics o inculpats en causes criminals. També s’evitarà identificar contra la seua voluntat a les persones pròximes o familiars inocents d’acusats o convictes en procediments penals.

-Actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas de informacions u opinions amb contingut que puguen suscitar discriminacions per raons de sexe, raça, creència o extracció social i cultural, així com incitar a l’ús de la violència evitant expressions o testimonis ofensius per a la condició personal dels individus i la seua integritat física i moral.

[edita] Declaració final

Els periodistes han de disposar dels mitjan i els instruments imprescindibles per poder desenvolupar la seua activitat amb plena independència, llibertat, iniciativa i sentit de la responsabilitat. En aquest sentit, els professionals deuran estar amparats per la cláusula de conciència i el secret professional.

Es considera necessari l’establiment dels estatuts de redacció, com a l’instrument més adequat per delimitar els seus drets i deures en les empreses, i per conseguir una majos transparència en l’exercici de la seua funció davant dels ciutadans. Les entitars i organitzacions professionals deuran velar per la bona imatge de la professió periodística, procurant evitar les pràctiques abusives i corruptives que contravinguen els principis elementals de la ètica del periodisme.

A més, s’hauría de considerar la constitució d’un organisme arbitral, representatiu, plurar e independent dels poders públics, que s’ocupara de forma permanent d’aqueste funció.

[edita] Polèmica suscitada per aquest Codi Deontològic

La creació i posada de llarg del Codi Deontològic del Col.legi de Periodistes de Catalunya no ha estat exenta de polèmica. Altres periodistes han acusat a aquet grup d’informadors d’estar sotmessos al poder de torn en Catalunya; aquest, podria ser el fet que explicara, segons aquet grupo de periosites, que el Col.legi de Periodistes de Catalunya no haja denunciat alguns casos candents a la pol.lítica catalana com el cobrament de comisions o el desastre al barri del Carmel.

Per la seua banda, el Col.legi de Periodistes de Catalunya va emitir un comunicat per criticar la llínia editorial de determinats mitjans de caràcter nacional, acusant-los de perseguir mitjans polítics i econòmics, i asegurant que aquestos mitjans no realitzen periodisme.

La dependència en molts casos entre la pol.lítica i el periodisme, així como el clima tens que es respira en la vida pública espanyola en les últimes dades, han fet que es multipliquen les discussions i desavenències també dins de la pròpia professió periodística.

[edita] Internet i la llibertat de premsa

És cert que la nombrosa proliferació de continguts digitals a la Web és més difícil portar a terme una regulació periodística correcta. En moltes ocasions no es compleixen els codis deontològics professionals, però també cal assenyalar que són nombroses les avantatges que presenta aquest nou i cada vegada més consolidat medi.

La versalitat i les múltiples possibilitats d’accés que posseeix Internet la fan més democràtica, però ala vegada més vulnerable. S’ha convertit en el medi amb menor protecció cap a col•lectius d’alta sensibilitat com menors d’edat, minories ètniques, sexuals, etc. En front de la proliferació de continguts conflictius a la Xarxa, s’obre de nou la històrica dialèctica entre els que es mostren convençuts de l’establiment d’una censura real per la Xarxa, i els que creuen que si s’acoten les temàtiques es limita la llibertat d’expressió.

WECKER y ADENEY afirmen que la situació dels continguts a Internet és sensiblement diferent a altres fora de la Xarxa perquè és més complex de controlar tant el material publicat com la seva distribució.

La informació de la Xarxa és, per tant, una nova realitat que no podem obviar: arriba a infinitat de llocs i persones en uns segons. Això podria resultar beneficiós per la societat, no obstant, es registren nombrosos casos en els que es viola la llibertat de premsa. Internet és un dels medis més vulnerables a la privació de llibertat a l’hora d’informar.

Javier Villarte senyala, des de la pàgina de l’Observatori per la Cibersocietat, que "de tots els drets que els ciutadans de qualsevol país deuen tenir assegurats i protegits a internet, el dret a la lliure expressió i el dret a la intimitat i la privacitat personals són els més fonamentals. Si la llibertat d’expressió i la privacitat no estiguessin garantides en el ciberespai, podríem dir rotundament que hem fracassat".

Seria convenient exposar aquí les recents dades que concerneixen al passat 2007 con respecto a la llibertat de premsa en tot el mon. Segons aquesta organització, 37 bloggers han estat detinguts, 21 periodistes que treballen para medis digitals han estat agredits y 2.676 llocs tancats o suspesos. Se senyala, en particular, casos concrets com Xina, Birmània o Síria. La majoria dels llocs tancats eren fòrums de discussió. Un exemple important es del conflicte en Birmània con los monjos el passat octubre de 2007, on la Junta Militar de Rangun intentà acabar con el flux informatiu que sortia del país via Internet, tallant simplement l’accés a la Xarxa.

"Ara, en alguns països Internet se censura tant como la premsa tradicional. Xina es el major censor de la Web del planeta. La ciberpolicia da mostres de un celo inquietant antes de cada esdeveniment polític de envergadura. En 2007 los sensors se mostraren més actius en el transcurs de los meses que precediren el inici del Congrés del Partit Comunista Xinés. Feren inaccessibles al voltant de 2.500 llocs i blocs, gran número de els quals eren de naturalesa política".

La comunicació en clau Nord-Sud

L’eltnocentrisme dels mitjans de comunicació fa que els païssos menys privilegiats siguen ignorats, excepte quan son noticia per guerres o desastres naturals (ABIL-TARBUSH, 2002). Una de les principals característiques de la comunicació globalitzada que transmeten els mass media es la construcció d’una actualitat parcial que aborda la realitat d’una forma sesgada, i habitualment des-de paràmetres del Nord. En la majoria dels casos, el periodista és la primera víctima d’una informació que arriba des d’un altre lloc del planeta per mitjà de gran agèncias, i que es no es pot contrastar.

[edita] Estereotips de la informació al voltant del Sud

SÁNCHEZ NORIEGA (1997) afirma que una de les funcions que tenen els mitjans de comunicació és la de ser “mecanisme de percepció del mon, és a dir, del conjunt de realitat exterior a l’individu, prolongacions del sentits humans pels que percibim l’exterior (McLuhan), empreses de concienciació (Masterman), constructors de la realitat social (Berger i Luhmann), etc, que tenen com a objectiu proporcionar les bases sobre les quals els grups i clases construeixen ‘les images’ de les vides, significats, activitats i valors d’altres grups i sobre les quals, la societat pot captar-se com conjunt coherent (Stuart Hall)”. Per DAYAN i KATZ, els mitjans creen eles seus própies xarxes socials, atomitzant i disenyant la pròpia estructura social. Els aconteixements es desarraiguen perque tenen lloc lluny del telespectador i es converteixen en platós de Hollywood. Un dels error étics en el qual més incorren els professionals de la comunicació al mostrar al Sud és el excessiu amarillisme i espectacularitat amb el qual tracten moltes situacions. La informació en temps de guerra està habitualment allunyada de criteris de llibertat de expressió i de independència, y més propera a la propaganda. La existència de enormes pressions, però també d’un continu despreci per la deontologia informativa i la seua utilització partidista, posen freqüentment en perill principis bàsics del periodisme.

[edita] Informar al voltant de conflictes

Un dels problemes en la informació dels conflictes a la modernitat és la existència del “pools”. El pooll no es sols un reagrupament tècnic de professionals motivat per questions de seguretat, es un mitjà de control bassat en la selecció ideològica. A la primera Guerra del Golfo, la Federació Internacional de Periodistes va denunciar el funcionament dels pools per la seua violació manifesta de la llibertat de premsa, ja que es bloquearen informacions importants i el sistema discriminava a periodistes que no eren ni britànics ni americans.

[edita] Transmissió de valors socials: la comunicació dels moviments socials

La capacitat que poseeixen els mitjans de comunicació pero transmitir diferents valors a la ciudadania es molt important. L’ús que faci per part dels professionals dels mitjans d’aquesta posibilitat va a dependre de la estratègia concreta que s’haja plantejat la empresa de comunicació. L’interés dels responsables del medi és canalitzar aquesta transmissió i, sobre tot, la convicció moral de tots els professionals que es troben insetats en el procés comunicatiu i son concients de la seua responsabilitat social. Els reptes de la informació al voltant del Sud tenen un llarg camí per davant, i en especial la dels professionals que estan empleats en la difussió de valors com la solidaritat, llibertat, justícia, respecte dels drets humans... tot dit açó, cap professional dels mitjans està eximit de fer ús d’aquestos valors en la seua feina diaria.

[edita] Reporters Sense Fronteres, organització internacional per la llibertat de la Premsa

Reporters Sense Fronteres Informe anual de 2007

Sota la premissa “No esperi a que li privin de la informació per defensar-la” es presenta Reporters Sense Fronteres. És una organització internacional que des de 1985 lluita per mantenir la llibertat de premsa als cinc continents del món. El seu treball te per objectiu: defensar als periodistes, oferir-los seguretat en les zones de conflicte, suportar econòmicament a medis de comunicació en situacions difícils i reduir la censura.

Reporters Sense Fronteres, organitzats per Zones o per temes (Internet), duen a terme un llistat de tots els atemptats contra al llibertat de premsa. Després de verificar dites activitats, els investigadors i els corresponsals de l’organització dirigeixen cartes de protesta a les autoritats, amb el fi de fer veure als governs que no respecten el dret a informar i ser informat. A més, envien comunicats als medis de comunicació per que es mobilitzin pel fi d’aquets casos. Tot i així, és difícil solucionar el problema. Llavors, una delegació de Reporters sense Fronteres acudeix sobre el terreny, amb l’objectiu de conèixer millor les condicions de treball dels periodistes, avaluar la situació de la llibertat de premsa, investigar els casos de periodistes empresonats o assassinats i entrevistar-se amb les autoritats del país. Per últim, fa públic aquests casos i els denuncia per què arribin al seu fi. La organització es finança a través de la venta dels seus àlbums de fotografies i calendaris, subhastes, donacions, cotitzacions, mecenatge, subvencions públiques i col•laboracions amb empreses privades. És una organització reconeguda de utilitat pública a França i disposa d’estatut consultiu a les Nacions Unides. No obstant, aquesta organització internacional ha rebut severes crítiques per part de diferents intel•lectuals de tot el món, d’organitzacions de periodistes tant professionals com sindicals, així com de la família del càmera espanyol [José Couso][1], assassinat per l’exèrcit dels EEUU durant el transcurs de la [Guerra d’Irak][2]. Aquestes crítiques posen en entredit la suposada funció de defensa de la llibertat de premsa de la que fa gala la organització, basant-se, sobre tot, en les seves fonts de finança. Entre aquestes fonts està la [National Endowment for Democracy][3], que és, segons el New York Times, una oficina pantalla de la CIA. (John M. Broder, «Political Meddling by Outsiders: Not New for U.S.», The New York Times, 31 de març de 1997, p. 1)

[edita] Deontologia professional periodística en altres països

Introducció

A Europa existeixen varis exemple de cois de deontologia en diferents països tot i que, han quedat reduïts a la pràctica a simples declaracions de principis de bona voluntat pel seu contingut molt genèric i per tenir carència de mecanismes d’autocontrol eficaços al no estar recolzats des de les empreses informàtiques. Només en molt pocs països europeus existeix la tradició de consells de premsa o òrgans eficaços d’autocontrol ètic, principalment a Suècia i Gran Bretanya. La bona voluntat d’alguns medis de dotar-ne individualment de figures com defensors del lector, de l’espectador,etc. Tenen en tot cas un efecte molt limitat.

Carta de Deures Professionals dels Periodistes Francesos

Al juliol de 1918 es firmà a París la Carta de Deures Professionals dels Periodistes Francesos, en ella s’adjudica al periodista la total responsabilitat dels seus escrits, inclòs si aquests són anònims. La calumnia, les acusacions sense proves o la alteració de documents són contraries al que està dictat a aquesta carta pel Sindicat de Periodistes Francesos a l’igual que adverteix de l’obligació de posar a disposició judicial si s’observés un fet de tal magnitud. Aquest text fou revisat totalment a 1939 i a l’actualitat segueix en vigor. Codis deontològics del periodista Llatinoamericà

En el si de les nacions unides s’ha treballat en la preparació d’un projecte de Codi d’Ètica Periodística de caire universal. El primer Congrés Llatinoamericà de Periodistes , celebrat a Mèxic D.F., al juny de 1976, acordà adoptar com seu el projecte anterior, amb algunes modificacions que li semblaren convenients. En diversos països les organitzacions de professionals del periodisme han elaborat regles nacionals sobre ètica professional.

Codi deontològic veneçolà

El col•legi Nacional de Periodistes de Veneçuela té un Codi d’Ètica del periodista veneçolà que aplica als seus membres conforme a lo previngut a l’art. 29 de la Llei d’Exercici del Periodisme de 1972. Tots aquests codis d’ètica periodística tendeixen a evitar la intervenció de la llei comú i dels tribunals ordinaris dintre de les activitats periodístiques. Així ho recomana expressament la Conferència de Juristes Nòrdics, la qual confia més en una disciplina auto imposada per les pròpies organitzacions professionals. Així es disposa també en el projecte de Codi d’Ètica Periodística elaborat en el si de les Nacions Unides, on s’estableix que les regles d’aquest codi es basen en el principi de que la responsabilitat d’assegurar la fidel observança de l’ètica professional recau en qui es dedica a la professió i no en cap govern. Aquest mateix principi passa l’Art. v. Del projecte dels periodistes llatinoamericans. La idea conta amb l’acceptació d’alguns estudiosos. La llei veneçolana sobre exercici del periodisme senyala varies violacions de ètica professional en el ordinal 1º de la seva Art. 30: • Incorrir voluntàriament en errors de fet en les seves informacions • Adulterar intencionalment las opinions y declaracions de tercers • Negar-se a rectifica degudament los errors de fet en que hagi pogut incorrir al reportar sobre persones, successos o declaracions • Adulterar o tergiversa intencionalment las informacions con el objecte de causar mal o perjudici moral a tercers • Apartar-se deliberadament de la objectivitat en las informacions sobre persones y successos Totes aquestes disposicions miren únicament a la veritat de la publicació i descuiden els altres aspectes, entre ells el del respecte a la vida privada. El Art. 5 del Codi d’Ètica del Periodista Veneçolà disposa en la seva frase final: “el periodista sol podrà informa de la vida privada aquell que sigui d’importància pels interessos de la col•lectivitat”; a més el Art. 8, prohibeix elaborar material informatiu del qual la seva divulgació o publicació resulti denigrant o humiliant per la condició humana i l’uso de tècniques groguistes. També en aquests projectes i codis ètics s’inclouen normes que tendeixen a preservar la veritat i l’objectivitat de la informació. Però hi ha poc interès en ells por precisar situacions de conveniència pública que poden imposar restriccions a la informació.