[HOME PAGE] [STORES] [CLASSICISTRANIERI.COM] [FOTO] [YOUTUBE CHANNEL]

D'igual a igual - Viquipèdia

D'igual a igual

De Viquipèdia

Les xarxes d'igual a igual (peer to peer o P2P en anglès), defineixen un sistema de comunicació que no té clients ni servidors fixes, sinó una sèrie de nodes que es comporten alhora com clients i com servidors dels altres nodes de la xarxa, en el qual les dades o les metadades es transfereixen a través d'una xarxa dinàmica. Aquest model contrasta amb el model client-servidor. Qualsevol node pot iniciar o completar una transacció compatible. Converteixen doncs els PCs en uns elements actius que permeten als usuaris intercanviar informació i agrupar capacitat de processament. Fent-ho a més al marge de la World Wide Web. Els nodes poden diferir en configuració local, velocitat de procés, ample de banda i capacitat d'emmagatzematge.

Com que la majoria de PCs no tenen una IP fixa, no poden connectar-se entre si perquè no coneixen la IP que han d'utilitzar. La solució habitual és realitzar una connexió a un servidor (o servidors) amb una adreça coneguda, que s'encarrega de mantindre la relació d'adreces IP dels clients de la xarxa, dels altres servidors i normalment d'informació addicional, com un índex de la informació de que disposen els clients. Després d'això, els clients ja tenen una informació sobre la resta de la xarxa i poden intercanviar informació entre ells, ja sense la intervenció dels servidors.

Sol emprar-se per a compartir -legalment o no- textos, sons, imatges i d'altres recursos informàtics de tota classe, els quals es distribueixen la càrrega de forma apropiada entre els nodes. Això permet la distribució massiva de fitxers, en perfecta escalabilitat, sense necessitat d'un servidor central. Per a això els destinataris finals són alhora nodes que col·laboren en els metamissatges de la xarxa i reenvien les dades que reben a d'altres interessats.

Aquesta tecnologia té un gran potencial, perquè, per a la comunicació horitzontal, promou que tothom pugui dir-hi la seva i publicar continguts de forma realment econòmica, trencant el tradicional esquema vertical de comunicació, en què només una minoria privilegiada econòmicament podia permetre's el luxe de fer arribar continguts a tanta gent.

A algunes comunitats privilegiades, però, no els agrada això, i tracten de frenar les xarxes d'igual a igual perquè les consideren una via per a la distribució massiva i il·legal de material protegit per copyright, amb la pretensió d'aconseguir de prohibir-les per així mantenir el tradicional sistema vertical de comunicació, que els beneficia en permetre'ls de controlar la informació que arriba a la gent.


Taula de continguts

[edita] Historia

Les primeres xarxes P2P en sorgir van ser les híbrides o centralitzades, que utilitzen servidors per a l’obtenció de metadades (informació que indexa les dades o els recursos interns a la xarxa). Les principals funcions que s’implementaven en el servidor centralitzat d’una xarxa de compartició de fitxers eren totes les necessàries per posar en contacte el node buscador i el posseïdor. Per tant, el servidor contemplava la identificació dels nodes, la recerca dels diversos nodes que ofereixen el fitxer desitjat, la ponderació d’aquestes resolucions i definitivament l’entrega de les opcions detectades. Finalment, l’esquema P2P sols es manté en l’últim procés, el de transferència de fitxers.

Tot i així, els sistemes centralitzats van assolir un èxit massiu a finals de l’any 1999 gràcies a Napster. Aquest va ser el primer sistema de distribució d’arxius que permetia als seus usuaris compartir les seves col•leccions de fitxers “mp3” fàcilment. Aquest fet portà Napster als jutjats, ja que diferents discogràfiques veien perillar el seu negoci. Tot això va comportar un increment de la popularitat de la xarxa fins assolir un màxim de 13’6 milions d’usuaris als inicis del 2001.

Aproximadament al cap d’un any del naixement de Napster, es va presentar la xarxa eDonkey2000 (ed2k) que superava en molts aspectes la seva predecessora. El fet de ser concebuda com a xarxa de compartició de qualsevol tipus d’arxius sense limitar-se a fitxers mp3, va fer que naixés amb característiques més evolucionades com el suport a la descàrrega simultània de diferents porcions d’un sol arxiu provinents de diversos clients. D’aquesta manera s’explotava l’ample de banda de tots els clients sense limitar-se a un sol peer. Altres millores provenien de la utilització de funcions hash per identificar arxius o de la recerca interna entre servidors, per localitzar fitxers en clients llunyans. Al cap de 5 anys del naixement d’aquesta xarxa i per causes similars a la fi de Napster, l’empresa que distribuïa el client eDonkey va arribar a un acord amb RIAA. Aquest acord va suposar la fi d’aquest client i de l’empresa. Tot i així, la xarxa que s’havia desenvolupat havia crescut de forma impressionant i va continuar operativa a través de clients creats en iniciatives personals com el famós eMule o projectes open source com aMule.

Arran dels diversos problemes judicials i d’altres mancances que presentaven aquestes xarxes, va sorgir la necessitat d’eliminar el servidor central i així crear una xarxa més robusta i a la vegada, més difícil de litigar judicialment. D’aquesta forma es va iniciar la recerca per a crear les xarxes P2P pures o completament descentralitzades, que tenen com a màxim exponent els sistemes Gnutella i Freenet. Aquestes xarxes funcionen per inundació, i.e. eliminen la necessitat d’un servidor centralitzat a base d’enviar missatges en mode broadcast. Aquest fet les fa clarament poc escalables, ja que diversos estudis demostren que només el 12% del tràfic relacionat amb la recerca de nodes genera respostes rellevants i per tant el 88% restant és tràfic inútil.

Actualment s’està treballant per eliminar aquest inconvenient amb les xarxes P2P de tercera generació, les xarxes estructurades (structured peer-to-peer overlays), com és el cas de CAN, Chord, Pastry, Tapestry i que neixen amb la intenció de proporcionar un substrat per a aplicacions d’alta disponibilitat i escalabilitat, i a la vegada complir el paradigma del P2P (oferir un sistema capaç de funcionar d’una forma completament autònoma sense requerir una entitat centralitzada). La majoria d’aquestes plataformes no s’han dissenyat específicament per a una aplicació, sinó que han sigut dissenyats com a un substrat on sobre de ell podem implementar diversos serveis descentralitzats, tal com pot ser l’emmagatzemen en xarxa, distribució de continguts o web-caching. A diferència de les xarxes precedents, les P2P estructurades han estat i són objecte d’un anàlisis més extens i d’un disseny més acurat per a complir uns mínims requisits d’eficiència, repartiment de càrrega, escalabilitat i tolerància a fallades. Aquestes configuracions permeten localitzar un element en un número limitat de salts, requerint que cada node mantingui una taula d’enrutament amb un cert número d’entrades. Aquestes taules d'enrutament es basen en sistemes DHT. Ens aquests moments s’estan dissenyant protocols anomenats One Hop, que son capaços de localitzar el recurs desitjat utilitzant un sol salt dins la xarxa i sense necessitat de cap control centralitzat.


[edita] Controvèrsia legal

Gran part dels arxius compartits en aquestes xarxes són fitxers de música i vídeo, i representen una gran amenaça als models empresarials ja establerts, sobretot per empreses discogràfiques i distribuïdores. Hi ha molts interessos en joc i és per això que a les xarxes P2P els espera un camí ple de problemes legals, tècnics i econòmics, tot i que ja compten amb un aspecte fonamental: els milions d'usuaris.

Per evitar ser perseguits per la llei, alguns programes com Aimster (combina missatgeria i intercanvi de fitxers) o IMesh (d'origen israelí), es recolzen en un curiós precepte: el dels límits sobre la copia privada i el fair use. Permetent només l'intercanvi de fitxers entre els buddies (amics) d'un usuari, se situen en aquell límit borrós en el que la llei no està molt clara.

Aimster, a més a més, presenta una paradoxa aparentment irresoluble. Tot el que passa al seu voltant està xifrat. Les discogràfiques no poden saber si els usuaris intercanvien fitxers de música o simplement fotos de l'últim viatge. Provar de saver-ho suposaria trencar el xifrat, violant la Digital Millenium Copyright Act, la mateixa llei que va fer que Napster tanqués.

Altres programes, com Freenet o Gnutella, permeten l'intercanvi entre un número il·limitat d'usuaris, però pel fet de no necessitar d'un servidor central són molt difícils de controlar.

S'ha de tenir en compte que també s'intercanvia gran quantitat d'informació que no està subjecta a drets d'autor, com per exemple distribucions Linux sota la llicència GLP, i que existeixen aplicacions específiques de xarxes P2P directament orientades a aquest tipus de material, com Skype (videoconferència) o Hello, de Picasa (àlbums de fotos personals).

Hi ha més d'un centenar de companyies que treballen actualment en el desenvolupament d'aplicacions que, de moment, no estan subjectes a tanta controvèrsia. Per exemple:

  • L'empresa NextPage treballa per desenvolupar eines amb les que col·lectius que fan ús del treball en grup, com els auditors, puguin disposar de documents i fulles de càlcul constantment actualitzades.
  • El node de subhastes eBay ha firmat un acord amb Billpoint per elaborar un programa de pagament per targeta de crèdit entre navegants.
  • A aquestes se li sumen altres com Thinkstream, OpenCola i moltes més.


[edita] Veure també

[edita] Llista d'aplicacions P2P


 A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:
D'igual a igual