Capbreu
De Viquipèdia
El Capbreu, document o manual on hom anotava, en forma abreujada i en períodes cronològics espaiats, les confessions o reconeixements fets pels emfiteutes als senyors directes, per tal de conservar memòria o prova de la subsistència dels drets dominicals. Com a confessió per part dels vassalls de les rendes degudes al senyor, pot ser una bona font pel coneixement de les rendes senyorials i de l’organització de les comunitats agràries sota règim senyorial, però també molts aspectes de la societat agrària subjecta. Es poden distingir dos tipus de capbreus: -Els capbreus de senyoria i rendes, o sigui aquells capbreus encapçalats per una sèrie de drets senyorials i/p d’obligacions comunes a tots els vassalls. Acostumen a donar-se quan la senyoria engloba tot un poble o zona determinada. -Els capbreus només de rendes, que són els més nombrosos. Són demostratius de les rendes d’un senyor i en senyories eclesiàstiques, sovint d’una dignitat (abat...) o institució amb rendes particulars dins del conjunt. Només els capbreus de senyoria i renda ens poden ser útils per al coneixement de la societat agrària. Les declaracions que fan els particulars en els capbreus, on consten cases, terres, béns, cultius als que es dediquen, dades sobre l’origen dels béns (compra, herència...) o l’ascendència del capbrevat són una font important per a la història agrària de la propietat i de les seves variacions. Però sobretot, és una font de gran interès si el capbrevador/senyor és senyor de la població, i que per tant, la totalitat o gairebé la totalitat dels propietaris del terme estiguin obligats a capbrevar. Un estudi serial, amb intervals de dades de 40 a 50 anys, dels capbreus, permet la quantificació i comparació de dades extretes de diversos capbreus d’un mateix lloc i de capbreus més o menys contemporanis de diferents llocs. Cal destacar la importància i la necessitat que per a molts senyors tenien els capbreus al s. XVIII, per tal d’arribar a que els contemporanis escrivissin tractats com el Tratado de Cabrevación de J. Tos y Urgellés, que fa referència a com havia de ser un capbreu, perquè es feien, i quina era la seva utilitat. Aquest tractat del s. XVIII exalta la importància dels capbreus a l’hora de l’expansió dels conreus, la necessitat de rompre finques ermes, i per a què les cessions per part d’uns senyors als seus vassalls quedaren reflectides en un paper, quedessin per escrit, per tal de poder recórrer a l’escrit en cas de que alguna de les dues parts del contracte volgués aprofitar-se de l’altra, així mai es confonia de qui era la propietat i qui era el capbrevant i allò que capbrevava.
Un capbreu és un document fet davant d'un notari on els diversos tenidors d'un domini esmenten els béns seents que tenen per un senyor, fent menció de les característiques d'aquests béns, de llurs afrontacions, del què paguen per tindre'ls i de quan han de fer aquest pagament.
Només trobem capbreus als darrers segles medievals i els podem considerar una continuació dels llevadors de comptes de l'Edat mitjana central.
Són una font molt important de cara al coneixement de la societat i de l'organització del territori.[1]
[edita] Referències
- ↑ Bolòs, Jordi: Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV). Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 284. Barcelona, abril del 2000. ISBN 84-297-4706-0, plana 57.
