Càndid o l'optimisme
De Viquipèdia
Càndid o l'optimisme. Escrit per Voltaire, la novela o conte "Candid" és una novela filosòfica molt coneguda pel lector en general, i un dels escrits més populars de Voltaire (en oposició evident a algunes de les idees bàsiques de Leibniz).
En un gènere tant pròxim a la forma d'escriure tècnica, molt seriosa i suposablement objectiva com són els escrits de filosofia (els textos d'Aristòtil i de Hegel en són alguns dels exemples més evidents), la novela brilla en aquest estil més aviat per la seva absència. Les noveles, les obres de teatre i els contes literaris d'estil filosòfic són més aviat rars, i existeixen en comptades ocasions (per no parlar ja de l'estil de còmic dibuixat amb vinyetes...). Però el Càndid, i alguns escrits de Plató i de Sartre, entre altres exemples, en serien una excepció.
El conte Càndid es pot considerar (el mateix Voltaire ho assenyala en alguns fragments del mateix Càndid) com una crítica frontal de l'optimisme metafísic de Leibniz (i, en general, com una espècie de "demostració del pessimisme"). També és una crítica dels mals de la societat de Voltaire (molts dels quals, en major o menor mesura, es repeteixen en la societat d'avui, pel que la crítica de Voltaire no ha perdut gaire vigència).
El personatge central del conte és en Càndid; home bo i ingenuu, quasi sempre "ostiat i vapulejat" pel malvat de torn, en busca de la societat mítica de El Dorat (la qual, en la fantasia del conte, acaba trobant, però en la que no s'hi queda a viure gaire temps), enamorat de la "seva dama" Cunegilda, fidel a les lliçons del mestre Pangloss, i el qual, en companyia de varis amics seus, acaba al final oblidat de tot i dedicat al seu jardí. A diferència d'en Tintín, personatge que acaba sovint suplantat per altres personatges secundaris (especialment per en Haddock), en Càndid pràcticament sempre és omnipresent en el conte i la seva presència rarament és oblidada per causa d'altres personatges.
El missatge ètico-moral i filosòfic que defensa el Càndid (ben propi del pensament general de Voltaire) és el següent. L'optimisme metafísic és ridícul i completament inversemblant; la realitat (dels temps de Voltaire) és tràgica i, si hom vol pensar sobre ella, aquest pensament només dóna lloc al pessimisme. "Els savis" (i entre els savis, com no, hi ha en Leibniz) et volen vendre una visió del món en que "tot va bé", i no, tot va malament. Només en el món de El Dorat (un món fora del món convencionalment conegut, i que en Càndid acaba coneixent) hom pot trobar la riquesa i la felicitat. I al final, la solució que queda (o, almenys, és la que proposa en Càndid, o com a molt, la que acaba adoptant al final del llibre) és oblidar-se de la crua i irreparable solució del món, i refugiar-se en el cert confort de la feina i la disciplina.
L'obra de Càndid va ser (com quasi amb tota segurerat esperava el mateix Voltaire) tot un escàndol per als sectors conservadors i religiosos del seu temps. En tot cas, avui en dia, el Càndid és una mostra de com la literatura, les noveles i la filosofia poden realment donar-se la ma en una mateixa història.
