Arxipèlag Gulag
De Viquipèdia
Arxipèlag Gulag és una obra de l'escriptor rus Alexander Solzhenitsyn que denuncia l'estructura de repressió de l'estat stalinista i els seus inicis en el leninista en l'antiga Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. L'extens text, compost per peces autònomes, va ser redactat entre 1958 i 1967 en la clandestinitat i sense arxius, partint de la pròpia experiència de l'autor i la de més de dos centenars de testimoniatges orals d'aquells companys de camps de concentració, presó, "reeducació" i extermini (gulag) que van dipositar en ell la trista història de les seves vides. L'obra va aparèixer a França (1973) i amb presses a causa de els problemes de l'escriptor amb la Seguretat de l'Estat Soviètic. La secretària que duia el manuscrit quan ho van confiscar es va suïcidar a Moscou després d'un interrogatori, «víctima de la por al Gulag», segons paraules de Solzhenitsyn. Ell va ser expulsat immediatament i només 20 anys després (maig de 1994) va poder regressar a la ja ex Unió Soviètica, on resideix.
La versió completa de l'obra consta de quatre parts, organitzades en dos volums. En el primer es dissecciona el procés de detenció i les tortures practicades per a «confessar» el que no s'havia fet, les iniquitats dels funcionaris destinades a trencar moralment al detingut, la convivència amb altres presos com única possibilitat de combatre l'embrutiment... A Solzhenitsyn li van condemnar a vuit anys de treballs forçats i li van destinar al camp de Nóvy Ierusalim (els monestirs ortodoxs van ser reconvertits en centres de càstig). Va arribar com un zek, o reclús, i per tant algú desposseït de drets. En pocs dies, diu, es convertiria en un autèntic zek: «Mentider, desconfiat, observador».
Les condicions de supervivència en el Gulag -segon volum, llibres tres i quatre- eren senzillament inhumanes. Solzhenitsyn s'esforça, no obstant això, a anar més enllà i transcendir aquell horrible sofriment que conduïa a la degradació: «Quan es roseguen els ossos d'una ratapinyada en descomposició, es beu el brou fet amb cascos de cavalls morts, es fumen cigarrets? de fem o es veu a un mèdic prendre-li el pols a un presoner i assegurar als funcionaris que pot suportar uns pocs minuts més de tortura, quan es conduïx a un home a determinades situacions, aquest home queda ja eximit de tot deure amb els seus semblants». Malgrat la qual cosa l'escriptor recull aquella muda humanitat proscrita i humiliada i l'embolica amb el mantell de la seva paraula clara: gens que veure amb el paràsit llenguatge oficial disposat a substituir la catàstrofe política i moral de el Comunisme per eufemismes de tot tipus. A aquests camps d'extermini distribuïts per tota la Unión Soviètica van marxar obligats cinquanta milions de persones i en ells va morir la meitat, vint-i-cinc milions de persones.
