[HOME PAGE] [STORES] [CLASSICISTRANIERI.COM] [FOTO] [YOUTUBE CHANNEL]

Acrux - Viquipèdia

Acrux

De Viquipèdia

Acrux

α1 / α2

Nomenclatura
Bayer α Crucis
Flamsteed
Altres HD 108248; HR 4730
Dades observacionals (època {{{época}}})
Constel·lació Creu del Sud
Ascensió recta (α) 12h 26m 35,9s
Declinació (δ) -63°05'57"
Magnitud aparent (V) 0,77 (1,33/1,77)m
Variabilitat
Característiques astromètriques
Distància a la Terra ~320 a.ll. (~98 pc)
Magnitud absoluta -4,19m
Paral·laxi
Característiques físiques
Tipus espectral B0.5 IV / B1 V
Lluminositat 25.000 / 16.000 LS
Radi – RS
Massa – MS
Temperatura superficial 28.000 / 26.000 K
Edat
Període de rotació


Acrux (α Cru / α Crucis / alfa Crucis) és l'estrella més brillant de la constel·lació de la Creu del Sud i la tretzena més brillant del nostre cel, amb una magnitud aparent de 0,77.

Com Acrux està situada a una declinació d'uns −60°, només és visible al sud del Tròpic de Càncer i per això no rebé un nom tradicional antic; "Acrux" és simplement una combinació de l'A en "alfa" més Crux. Acrux és l'estrella de primera magnitud més meridional, uns pocs graus més al sud que Alfa Centauri.

Acrux és, de fet, una estrella ternària situada a uns 320 anys llum del sistema solar. Només dues components són visualment distingibles, α1 i α2, separades per 4 segons d'arc. α1 és de magnitud 1,33 i α2 de magnitud 1,73. Ambdues són estrelles calentes de classe B (gairebé classe O), amb temperatures superficials d'aproximadament 28.000 i 26.000 kèlvins respectivament; les sevs lluminositats respectives són 2.500 i 1.600 vegades que del Sol. α1 i α2 orbiten durant un període tan llarg que el seu moviment amb prou feines és perceptible; aquest període pot ser de 1.500 anys o superior, amb una separació mínima de 430 unitats astronòmiques.

α1 és, al seu torn, una estrella binària espectroscòpica, les components de la qual es creu que són al voltant de 14 i 10 vegades la massa del Sol i que orbiten en només 76 dies a una separació d'al voltant una unitat astronòmica. Les masses de α2 i la component més brillant de α1 suggereixen que aquestes estrelles explotaran com supernoves. El component més dèbil de α1 pot sobreviure per convertir-se en una nana blanca massiva.