Ermenegild
De Viquip??dia
Ermenegild o Hermenegild (564-585) fou rei rebel dels visigots a Sevilla del 579 al 583 dirigint el sector cat??lic visigot contra els arrians agrupats en torn del seu pare el rei Leovigild.
El 579 Ermenegild es va casar amb la princesa franca Ingundis, filla del rei Sigibert I i de Brunequilda, que al seu torn era filla de Atanagild i de Gosuinda (segona dona de Leovigild), n??ta per tant de l'actual dona del rei. La princesa va passar, a la seva vinguda al regne, per la prov??ncia de Septim??nia, i es va detenir a Agde on era Bisbe Fronimi (Fronimius), un gal de Bourges que havia emigrat a la regi?? en temps de Liuva I, havent estat consagrat despr??s bisbe de la ciutat. Fronimius va alli??onar a la princesa perqu?? no es deix??s convertir a l'arrianisme, i Leovigild va tenir not??cies d'aix??. Posteriorment Ingundis es va negar reiteradament a convertir-se en arriana, per?? malgrat tot el rei va confiar a Ermenegild el govern regi de la prov??ncia B??tica, amb resid??ncia a Hispalis (Sevilla), mentre Recared va rebre pel que sembla el govern de la zona fronterera amb els sueus i despr??s amb els francs.
Es creu que Ermenegild no va tardar a ser arrossegat al catolicisme per la seva dona i per Leandre de Sevilla, germ?? d'Isidor de Sevilla, que segurament seria ja el bisbe de la ciutat el 579. La seva conversi?? religiosa implicava (per la seva condici?? de presumpte hereu) una rebel??lia pol??tica (??ltims mesos del 579). Joan de Biclar culpa a la reina Gosuinda (que era arriana) d'instigar la rebel??li?? del seu fillastre, aparentment per assegurar un tron per als seus descendents (Gosuinda va tenir dues filles; Galsuinda, que va morir sense descendents del seu enlla?? amb Khilperic de Soissons; i Brunequilda, que va tenir tres fills: Khildebert, rei de Austr??sia; Clodosinda, casada amb el rei Autari de Longobardia; i Ingundis); per?? el casament d'Ingundis amb l'hereu ja assegurava el tron i no s'encerta a comprendre el motiu que va poder induir a la reina, sobretot tenint en compte les males relacions que sostenia amb Ingundis, a la qual no havia aconseguit conv??ncer, ni tan sols sotmetent-la a forts vexacions, que es convert??s a l'arrianisme.
Es suposa a Ermenegildo convertit al catolicisme immediatament despr??s de la seva arribada a Sevilla, en el mateix any 579, adoptan amb tal motiu el nom de Iohannes (Joan). Per?? la conversi?? tant inmediata no ??s ni de bon tros segura. La conversi?? del pr??ncep s'atribueix a Leandre de Sevilla, probablement bisbe de la ciutat, per?? no se sap si Leandre era a Sevilla el 579. Leandre estava a Constantinoble el 579 en el moment en qu?? el futur papa Gregori va arribar a la ciutat com llegat papal de Pelagi. El seu retorn a Hisp??nia va haver de produir-se per tant en el mateix 579, per?? ??s m??s probable que fora despr??s d'aquesta data, segurament en el 581 o fins i tot posteriorment. Segons Isidor de Sevilla, va ser el seu germ?? Leandre qui va convertir al pr??ncep, per?? Leandre s'entrevist?? amb Gregori a Constantinoble, i despr??s Gregori va assegurar que s'havia assabentat de la conversi?? ja sent Papa, per uns viatgers hispans que van arribar a Roma. Com Gregori no va tornar a Roma fins al 585 la conversi?? va haver d'efectuar-se entre el 579 i el 585. Si realment va ser Leandre qui le va convertir (m??rit que Isidor podria haver atribu??t al seu germ?? portat de un afany de protagonisme, quan ja el regne era cat??lic) la data m??s probable ??s el 582 i no abans del 581.
Els intents d'evitar la lluita per part de Leovigildo van ser vans (580). Van passar diversos mesos sense hostilitats enmig d'intents de pacte, que sols van servir per endarrerir l'expedici?? contra els vascons. El Bisbe d'Agde, Fronimius, potser acusat de ser el responsable de tot, va rebre informacions que es planejava el seu assassinat (informacions probablement falses, difoses per espantar al Bisbe) i va abandonar la seva seu, passant a territori franc.
Encara que seria la conversi?? al catolicisme el que va implicar la rebel??li?? d'Ermenegild contra el seu pare, les conversions de gots no eren excepcionals (es coneixen diversos casos, i segurament havien augmentat els ??ltims anys, sent de destacar el cas del bisbe got de M??rida, Massona) i de cap manera pot considerar-se la seva rebel??li?? com un aixecament cat??lic. De fet les fonts cat??liques peninsulars (Joan de Biclar i Sant Isidor) ni tan sols esmenten el fet que el pr??ncep fora un convers cat??lic (San Isidor tampoc esmenta la seva mort), per?? aix?? va haver de ser a causa d'un silenci t??cit imposat pel seu pare i respectat per Recared (o establert pel propi Recared despr??s de la seva conversi??, per ometre que no va estar al costat del seu germ?? cat??lic sin?? del seu pare arri??, o que el poder cat??lic procedia indirectament d'una rebel??li?? contra el rei leg??tim), doncs Gregori de Tours atribueix a la rebel??li?? un clar sentit cat??lic. Encara que ambd??s contendents plantegen en les seves monedes i segurament en la seva propaganda, el suport div?? a la seva causa, al costat d'Ermenegild van combatre gots cat??lics (i molts hispano-romans cat??lics), mentre que al costat de Leovigild lluitarien gots arrians. El mite del m??rtir cat??lic comen??a a prop de l'any 700 quan Valeri del Bierzo le inclogu?? en una llista de m??rtirs (encara que abans ja havia rebut aquesta qualificaci?? el 594 del Papa Sant Gregori Magne).
Els vascons, sabedors de la revolta, es va unir i van formar un ex??rcit que va descendir en la primavera del 581 per la Vall de l'Ebre, i van devastar tota la Tarraconense amb excepci?? d'algunes ciutats emmurallades. El rei Leovigild va anar contra els vascons, i va fer una campanya lenta per donar temps a negociar amb el fill rebel. Acabada la campanya amb la construcci?? de la fortalessa de Victoriacum (581) ja no es podia demorar mes el combat contra el rebel i el 582 Leovigild va decidir per fi marxar contra ell. M??rida va ser ocupada, aix?? com les ciutats i fortaleses de Lusit??nia que eren lleials a Ermenegild. Despr??s va marxar contra la B??tica, atacant Sevilla.
En aquesta situaci?? va intervenir el reu sueu Miro, pero no se sap per quin b??ndol. Segons uns va marxar amb un ex??rcit en ajuda del seu aliat Ermenegild. Segons altres Miro era vassall de Leovigild des el 576 i acudia com obligaci?? cap al seu senyor.
Tampoc es coneix el resultat: segons uns els sueus van ser assetjats i Miro va haver de rendir-se i jurar fidelitat al rei visigot leovigoild. Segons altres Miro va arribar amb les seves tropes, va prendre part en les operacions i contribu?? a prendre Sevilla.
Joan de Biclar assegura que es va permetre a Miro entrar a Sevilla, on va morir poc despr??s (583), per?? Gregori de Tours afirma que es va retirar als seus dominis a Gal??cia on va morir aquest mateix any. Per a Isidor de Sevilla, en la seva Hist??ria dels sueus, i per a Joan de Biclar, Miro va acudir en ajuda de Leovigild. Segons Gregori de Tours, ajudava a Ermenegild.
Leovigild va prendre algunes fortaleses o ciutats dels voltants de Sevilla i va estr??nyer el setge de Sevilla. El riu Guadalquivir va ser bloquejat per impedir suministraments a la ciutat (hivern del 582 al 583).
En situaci?? tan desesperada Leovigild va demanar l'ajuda dels seus aliats bizantins, que fins aleshores sembla que havien rom??s inactius; l'acord amb els bizantins no implicava la cessi?? de territoris i com els grecs disposaven de poques forces, sol es va ajustar un pacte d'intervenci?? en els combats en moments decisius deixant la q??esti?? territorial per m??s endavant; ara els bizantins havien d'actuar per?? probablement no tenien moltes esperances de vict??ria del rebel i van acceptar un suborn de Leovigild, de manera que van abandonar a Ermenegild a l'iniciar-se la batalla.
Derrotat Ermenegild va fugir cap a la prov??ncia bizantina de Spania, encara que va acabar finalment a C??rdova, mentre Leovigild prenia per assalt Sevilla (estiu del 583), emetent-se llavors una moneda amb la inscripci?? Cum Deo Optinvit Spali (amb ajut de Deu fou conquerida Sevilla).
Leovigild es va presentar finalment davant C??rdova, que va prendre sense moltes dificultats a l'hivern del 583 al 584 (vers febrer del 584). El propi Ermenegild, refugiat en una esgl??sia cordovesa, va caure a les seves mans (el seu germ?? Recared el va conv??ncer perqu?? es lliur??s).
El fill rebel va ser enviat desterrat a Val??ncia (584), i despr??s a Tarragona (585). Intimat pel seu pare a abandonar el catolicisme, Ermenegild sembla que es va negar. El rei va haver d'ordenar al got Sisbert que l'assassin??s, el que aquest va complir. Sisbert vivia a l'inici del regnat de Recared i ??s molt improbable que Leovigild l'hagu??s deixat amb vida d'haver assassinat a Ermenegild sense mediar una ordre reial.
