Alessandro Manzoni
De Viquip??dia
Alessandro Francesco Tommaso Manzoni (Mil??, 7 de mar?? de 1785 - Mil??, 22 de maig de 1873) va ser un escriptor itali?? del romanticisme.
La c??lebre novel??la I promessi sposi (Els promesos) ??s la m??s coneguda de la seua producci??, i encara avui es considera una obra mestra de la literatura italiana. Per a donar-li el seu car??cter final, a nivell formal i estil??stic, Manzoni va traslladar-se durant un llarg temps a Flor??ncia, amb l'objectiu d'entrar en contacte i "viure" el dialecte florent??, que representava per a l'escriptor l'??nica llengua de la It??lia unida. Amb aix?? assumia que aquesta novel??la era la primera i vertadera obra fruit absolut de la llengua italiana.
[edita] La fam??lia
L'avi matern de Manzoni, Cesare Beccaria, marqu??s de Beccaria-Bonesana, era un autor bastant conegut (va escriure el tractat Sobre els delictes i les penes (Dei delitti e delle pene) que va ser incl??s incl??s en l' ??ndex de Llibres prohibits, i tamb?? sa mare, Giulia Beccaria, (1762-1841) era una dona amb condicions per a la literatura.
El pare oficial de Manzoni - Pietro (1736-1807) - rondava els cinquanta anys quan va n??ixer el futur escriptor i poeta, i pertanyia a una antiga fam??lia que s'havia establit prop de Lecco per?? que anteriorment havia exercit un dur control feudal de Barzio, a Valsassina (amb una viol??ncia comparable a la d'un torrent de muntanya, com encara recorda un proverbi local). En realitat, el seu vertader pare va ser Giovanni Verri (germ?? menor de Pietro i Alessandro Verri), com confirma una carta que li va enviar Giuseppe Gorani que s'ha trobat recentment despr??s d'unes tenaces investigacions dutes a terme per Piero Campolunghi.
[edita] Biografia
Despr??s de la separaci?? dels seus pares (sa mare des de 1792 va conviure amb el culte i riqu??ssim Carlo Imbonati, primer a Anglaterra, i despr??s a Fran??a), Alessandro Manzoni, entre 1790 i 1803, va ser educat en col??legis religiosos, primer amb els pares Somascos i m??s avant amb els Barnabites. Malgrat no poder suportar aquesta r??gida educaci??, de la que fins i tot va denunciar-ne les normes disciplin??ries, i tot i ser considerat un estudiant peres??s, va at??nyer una bona formaci?? cl??ssica i bon gust literari. Amb quinze anys d'edat va desenvolupar una sincera passi?? per la poesia, escrivint dos meritoris sonets. El seu avi matern li va ensenyar a extraure conclusions rigoroses i universals a partir de l'observaci?? de la realitat.
El jove Manzoni va viure entre 1803 i 1805 amb l'anci?? senyor Pietro, dedicant molt del seu temps a les dones i als jocs d'atzar. No obstant va aconseguir introduir-se en l'ambient il??lustrat de l'aristocr??cia i l'alta burgesia de Mil??. La tend??ncia neocl??ssica de l'??poca li va inspirar les primeres experi??ncies po??tiques, creades sota l'influx de Vincenzo Monti, ??dol literari del moment. Per?? aviat Manzoni es va inclinar per Giuseppe Parini, portaveu de les idees il??lustrades i de les exig??ncies de rearmament moral de la societat. A aquest per??ode corresponen El triomf de la llibertat (Il trionfo della libert??), Adda, Els quatre sermons (I quattro sermoni) en els que es fa palesa la influ??ncia de Monti i de Parini, per?? tamb?? els ecos de Virgili i Horaci.
L'any 1805 es va reunir a Auteuil amb sa mare, amb la qual va passar dos anys, al mateix temps que va participar en el cercle literari dels anomenats ide??legs, moviment filos??fic del segle XIX, entre els que va comptar amb bastants amics, en especial Claude Fauriel (1772-1844), qui el va fer con??ixer les teories de Voltaire. Alessandro s'impregna de la cultura francesa, cl??ssica pel que fa a l'art, per?? esc??ptica i sensista en filosofia (els sentits es consideren la base del coneixement; la il??lustraci?? i la cr??tica racional de la realitat; lluita contra el prejudici i a les tradicions derivades de l'autoritat; el fet religi??s no est?? basat en l'experi??ncia, sin?? en la superstici??) i assisteix a l'evoluci?? del racionalisme cap a posicions rom??ntiques. Aquest encontre amb Fauriel (1772-1844), elaborador de les doctrines rom??ntiques, va ser fonamental. Manzoni va mantenir amb ell una duradora amistat. Gr??cies a ell, Manzoni va entrar en contacte amb l'est??tica rom??ntica alemanya, fins i tot abans que Madame de Sta??l la difonguera a It??lia.
Manzoni es va situar a partir de llavors en la via del realisme rom??ntic; no obstant, mai no va acceptar la convicci?? tant del romanticisme com del seu amic Fauriel que la poesia haja de ser l'expressi?? ing??nua de l'??nima, i no va renunciar mai, per tant, al domini intel??lectual del sentiment ni a una expressi?? formal controlada, caracter??stica de tot el romanticisme itali??.
Entre 1806i 1807, quan estava a Auteuil, va apar??ixer per primera vegada en p??blic com a poeta, amb dues obres. La primera es titulava Ur??nia, i era d'estil cl??ssic. M??s avant, ell mateix es convertiria en el principal detractor d'aquest estil. L'any 1809, despr??s de la publicaci?? d' Ur??nia, Manzoni va declarar que mai no tornaria a escriure versos com aquells, unint-se d'aquesta manera a la po??tica rom??ntica, que defensava que la poesia no havia de destinar-se a una elit culta i refinada, sin?? que havia de ser d'inter??s general i interpretar les aspiracions i idees dels lectors. Altrament, la segona obra que va presentar a Auteuil era una elegia en vers lliure, sobre la mort del comte Carlo Imbonati, de qui va heretar, a trav??s de sa mare, un patrimoni considerable, que inclo??a la casa de Brusuglio, que des d'eixe moment es va convertir en la seua resid??ncia principal.
En 1810, Manzoni, que ja era anticlerical com a reacci?? a l'educaci?? que havia rebut, i m??s indiferent que agn??stic o ateu quant a la q??esti?? religiosa, es va tornar a aproximar a l'Esgl??sia. L'any 1808, a Mil??, l'escriptor s'havia casat amb la calvinista Henriette Blondel, filla d'un banquer genov??s; en un matrimoni que va resultar feli??. De retorn a Par??s, el contacte amb el sacerdot Eustachio Degola, genov??s, jansenista va portar a ambd??s c??njuges a abjurar en el cas d'Henriette del calvinisme i en el de Manzoni a un tornada a la pr??ctica religiosa cat??lica (1810).
Aquesta reconciliaci?? amb el catolicisme va ser el resultat de llargues meditacions per part de l'escriptor; el seu aliniament en la m??s estricta ortod??xia (??s a dir, en l'exig??ncia de respectar rigorosament els dictats de l'Esgl??sia), mostra les influ??ncies jansenistes, que el van portar a una severa interpretaci?? de la religi?? i de la moral cat??liques. La tornada a la fe va ser per a Manzoni la conseq????ncia l??gica i directa de la dissoluci??, en els primers anys del Segle XIX, del mite de la ra??, concebuda com a font de judici perennement v??lida i certa, amb la qual cosa era necessari establir un nou i segur fonament per a la moral.
Aquesta energia intel??lectual que va seguir a la seua reconversi?? es pot veure en els seus Himnes Sagrats (Inni sacri), una s??rie de versos de car??cter religi??s, i un tractat sobre la moral cat??lica, amb la intenci?? de compensar la seua indifer??ncia anterior.
L'any 1818 es va veure obligat a vendre el patrimoni patern heretat, a causa d'uns revessos financers deguts a un gestor deshonest. En el mode en qu?? es va comportar amb els camperols que havien contret uns forts deutes amb ell es va poder veure la generositat que el caracteritzava. No nom??s va perdonar tots els deutes, sin?? que els va cedir el total de la collita de dacsa.
L'any 1819 Manzoni va publicar la seua primera trag??dia, El Comte de Carmagnola (Il Conte di Carmagnola). Aquesta obra, al violar valentament totes les convencions cl??ssiques, va suscitar una viva pol??mica. Un article publicat en una important revista liter??ria el va criticar amb duresa, i va ser precisament Goethe qui va replicar defenent-lo.
La mort de Napole?? l'any 1821 va inspirar a Manzoni la notable composici?? l??rica El Cinc de maig (Il cinque maggio). Els esdeveniments pol??tics d'aquest any, junt amb l'empresonament de molts dels seus amics, el van colpir, i el treball que va dur a terme en aquest per??ode es va inspirar fonamentalment en els estudis hist??rics, en els que va buscar una distracci??, despr??s de retirar-se a Brusuglio.
Mentrestant va comen??ar a donar la forma a la seua novel??la Fermo e Lucia, primera versi?? d' Els promesos (I Promessi sposi), que va completar al setembre de 1822. Despr??s de la revisi?? que van fer els seus amics, entre 1825 i 1827, es va publicar a ra?? d'un volum per any. Aquesta obra va consagrar definitivament a Manzoni.
Tamb?? l'any 1822, Manzoni va publicar la seua segona trag??dia Adelchi, que tracta del derrocament per part de Carlemany de la dominaci?? longobarda a It??lia, i que cont?? moltes al??lusions vetlades a l'ocupaci?? austr??aca.
A continuaci??, Manzoni es va submergir en la laboriosa tasca de revisar Els promesos utilitzant l'itali?? en la seua forma toscana, i l'any 1840 va publicar aquesta reescriptura, junt amb l'obra La hist??ria de la infame columna (La storia della Colonna infame), que repr??n i desenvolupa el tema de la pesta, que ja havia tingut una part rellevant en la seua novel??la anterior. Tamb?? va escriure un breu tractat sobre la llengua italiana.
Els ??ltims anys de la vida de Manzoni van estar marcats per les dissorts. A la mort de la seua dona en 1833 van seguir les de diversos dels seus fills, entre ells la seua primog??nita Giulia, esposa de Massimo d'Azeglio, i la de sa mare. L'any 1837 es va casar en segones noces amb Teresa Borri, viuda del comte Stampa. Tamb?? va sobreviure Manzoni a aquesta segona esposa. Nom??s dos dels nou fills que va tenir entre els dos matrimonis li van sobreviure.
La mort del major dels barons, Pier Luigi, el 28 d'abril de 1873, va ser el colp de gr??cia. Va caure malalt immediatament i va morir a causa d'una meningitis el 22 de maig. Va haver-hi una massiva participaci?? en el solemne funeral que es va desenvolupar a Mil??, i a ell van acudir les m??ximes personalitats de l'Estat. En 1874 Giuseppe Verdi va compondre la missa de R??quiem, en l'aniversari de la seua mort, per a honrar la seua mem??ria.
Cesare Cant?? (1885), Angelo de Gubernatis (1879) i Arturo Graf (1898) van escriure les primeres biografies de Manzoni. Algunes de les cartes de Manzoni es van publicar per Giovanni Sforza en 1882.
